28 de jul. 2009

Jo no sóc una persona, sóc dinamita

Aquesta frase m’ha semblat molt representativa de l’Ecce Homo de Nietzsche (Accent Editorial, 2007), que ahir vaig acabar de llegir.

La frase fa justícia a la resta de continguts del llibre perquè
Nietzsche no deixa títere con cabeza, és explosiu, ferotge, radical, s’ho carrega tot, però sobretot dues coses: Alemanya i l’Idealisme.

Ecce Homo
és l’últim llibre que va escriure, just poques setmanes abans de patir un col·lapse que el va fer recloure’s la resta d’anys de vida. L’obra pot ser considerada una autobiografia intel·lectual, i és un bon llibre per començar a llegir Nietzsche, ja que s’hi descriuen els trets principals de la resta de les obres, i a més conté moltes cites al Zaratustra.

És un llibre impactant, molt ben escrit.
Nietzsche tenia un domini del llenguatge espectacular i un gran talent literari. J. M. Terricabras ha fet un treball esplèndid traduint-lo al català. Val la pena destacar l'editorial gironina Accent, que està apostant per títols molt interessants.

Respecte al contingut, mai m’he sentit gaire proper a la filosofia de
Nietzsche. Ell mateix crea un abisme tan gran entre ell i la resta dels mortals que dificulta apropar-s’hi. En concret en aquest llibre, algunes coses que no m’han agradat gens són la manera despectiva com parla de les dones (donetes), i en ocasions el seu ferotge despreci pels alemanys també resulta excessiu. Gairebé tan excessiu com la seva supèrbia i arrogància (està clar que Nietzsche no buscava caure bé):

Entre els meus escrits, el meu Zaratustra ocupa un lloc a part. Amb ell li he fet a la humanitat el regal més gran que mai se li ha fet fins ara [...]

[…] Porto el destí de la Humanitat a les espatlles […]


[…] sóc el primer d’haver descobert la veritat […]

Però també té linies que m’han encantat, com aquesta cita del Zaratustra:

[…] Les paraules més silencioses són les que porten la tempesta, pensaments que vénen amb peus de colom guien el món […]
M’ha semblat interessant que parli tan bé d’Heràclit, i curioses un parell de cites a Buda. Potser sí que al final resultarà que Nietzsche era un no-dualista.

Impressionant l’obertura del capítol
Per què sóc un destí:

Conec la sort que m’ha tocat. Un dia es lligarà al meu nom el record d’alguna cosa terrible — d’una crisi com no n’hi ha hagut cap a la terra, de la més profunda col·lisió de consciències, d’una decisió, conjurada contra tot el que fins llavors havia estat cregut, promogut, santificat. Jo no sóc una persona, sóc dinamita. […]

24 de jul. 2009

El perquè de les gotes (segona part)

En el primer post d’aquest blog vaig explicar el perquè del títol Com gotes a l’oceà. Entre d’altres coses, parlava de que l’origen ve d’una frase de Teresa de Calcuta (“Sé que són només unes gotes d’aigua, però si no hi fossin, l’oceà les trobaria a faltar”), però desconeixia el context en que aquestes paraules havien estat pronunciades.

Pel que he pogut llegir posteriorment, sembla ser que era una expressió que la
Mare Teresa feia servir sovint, però al menys hi ha un cop en que ha quedat registrat el moment concret en que la va pronunciar. Resulta que Dominique Lapierre (autor de la Ciutat de l’Alegria, ambientada precisament a Calcuta) un dia s’excusava de que la seva contribució fos petita, “com una gota a l’oceà” va dir. I la Mare Teresa va contestar ràpidament: “Si aquesta gota faltés, l’oceà la trobaria a faltar”.

També he aprofitat per actualitzar
el primer post amb aquesta petita història. Entrada que per cert continua essent la més llegida del blog.

22 de jul. 2009

Pensament nº36: Res existeix sense...

Pel pensament 36, i en homenatge a Vicenç Ferrer, us deixo els principis que segons ell regeixen l'Univers:

1- Res existeix sense significat.

2- Res existeix sense raó de ser.

3- Res existeix sense ser part del Tot.

4- Res existeix sense cos.

5- Res existeix sense la seva pròpia llibertat.

6- Res existeix sense VIDA.

7- Res s’escapa de la Vida.


17 de jul. 2009

L’Everest dels trencaclosques

Res com promocionar un joc descrivint-lo com l’Everest dels trencaclosques, perquè tots els que disfrutem resolent problemes d’aquest tipus ens llancem a comprar-lo. Marketing dissenyat per despertar la nostra vanitat intel·lectual segurament, però la qüestió és que sigui com sigui m’han generat la necessitat de resoldre’l, una mena de repte personal.

El
Bedlam Cube és tan simple com 13 peces diferents de plàstic (tipus “tetris”) que has de fer encaixar en forma de cub de 4x4x4. Tot i la seva simplicitat, de senzill no en té res, com ja podeu imaginar. El puzzle té 19.186 solucions correctes diferents però trobar-ne una no és gens trivial.

A veure què tal se’m dóna, us mantindré informats.



15 de jul. 2009

Un Univers per descobrir

La ciència també és cultura. Cultura científica si voleu. Ahir a la nit, a la Plaça dels Jurats de Girona això va quedar palès. S’hi va representar l’espectacle “Un Univers per descobrir” en motiu de l’Any Internacional de l’Astronomia.

L’espectacle va consistir en unes projeccions d’imatges de l’Univers, acompanyades per un guió ple de cançons i poemes interpretats per
Ferran Frauca i Mariona Fàbregas. Una bona lliçó de que ciència i art no estan renyides.

A part d’una excel·lent feina de divulgació, amb moltes dades ben enllaçades a través d’un guió sòlid i entenedor, també es van poder escoltar poemes d’
Octavio Paz o textos d’Eduardo Galeano. Dos autors que m’encanten, així que va ser tot un privilegi.

Hi han col·laborat el Grup de visió per computador i robòtica de la UdG, l’Institut de Química Computacional de la UdG, el Consell Social de la UdG, el Patronat de l’EPS, l’Ajuntament de Girona i la Universitat de Barcelona.


Ah, i a sobre gratuït. Més activitats a
Estiu 2009 – Girona.

Hermandad (Homenaje a Claudio Ptolomeo)

Soy hombre: duro poco

y es enorme la noche.

Pero miro hacia arriba:

las estrellas escriben.

Sin entender comprendo:

también soy escritura

y en este mismo instante

alguien me deletrea.


Octavio Paz.

13 de jul. 2009

Pensament nº35: estar sobre tota cosa com si fos el cel d’ella

Ara que estic llegint la traducció catalana de Terricabras de l’Ecce Homo de Nietzsche, m’ha vingut bé citar aquest petit fragment de la seva obra més coneguda, Així parlà Zarathustra. Són uns versos que per cert vam comentar l’últim dia del curs de no-dualitat asiàtica centrat en la figura de Nâgârjuna.

Més jo sóc un beneïdor, un que diu sí: i duc mon sí beneïdor per
damunt de tots els abismes.

He lluitat molt de temps i m’he tornat lluitador per tenir un dia

les mans lliures per a la benedicció.

Heu’s aquí ma benedicció: estar sobre tota cosa com si fos el

cel d’ella, el seu sostre esfèric, sa campana atzurada, la seva

seguretat eterna. I beneït sigui el que així beneeixi!

Perquè totes les coses són batejades en els confins de l’eternitat i

més enllà del bé i del mal...


Friedrich Nietzsche, “Així parlà Zarathustra” en versió de Joan Maragall.
La ressenya de l'Ecce Homo, properament.

10 de jul. 2009

Tortugues, termites i embussos de trànsit

He estat llegint Tortugas, termitas y atascos de tráfico de Mitchel Resnick (Gedisa, 2001). El llibre es subtitula Exploraciones sobre micromundos masivamente paralelos, i precisament d’això tracta. Per si això us sona a xinès, us diré que Resnick (deixeble de Seymour Papert, de qui ja he comentat el llibre Mindstorms) descriu la seva feina d’intentar dissenyar eines computacionals innovadores per ajudar a adults i nens a explorar sistemes descentralitzats.

En el llibre, quan parla de sistemes descentralitzats, es refereix a sistemes com per exemple una colònia de termites, on sense cap mena de coordinació ni organització centralitzada, emergeixen comportaments i patrons veritablement sorprenents. Altres exemples són els embussos de trànsit, els sistemes immunitaris, o el mateix cervell.


És un llibre que requereix certs coneixements d’informàtica, perquè conté alguns petits algoritmes. Però no cal ser un programador expert ni molt menys. De fet és a nivell de divulgació.


Resnick, que treballa al
MIT, pretén que les eines que ell dissenya ens ajudin a anar més enllà dels esquemes centralitzats que normalment utilitzem per intentar resoldre problemes.

És curiosa la paradoxa sobre les reaccions de les persones amb els sistemes descentralitzats. Per un costat ens sentim intrigats i inspirats per aquests sistemes. Sistemes organitzats sense un organitzador, coordinats sense un coordinador ens resulten fascinants. Qui no s’ha quedat mai mirant una estona com treballa una colònia de formigues?


Però per l’altre costat tenim la concepció centralitzadora. Quan veiem patrons suposem que han estat creats de manera centralitzada, i quan intentem dissenyar-los partim dels mateixos supòsits. Quan veiem una bandada d’ocells pensem equivocadament que hi ha un líder al qual els altres segueixen, o quan observem la colònia de formigues pensem també erròniament que la reina els dóna ordres a les altres.


Un llibre molt interessant, sobretot si us interessen temes com l’emergència, els sistemes complexes, la teoria de sistemes, la intel·ligència artificial, el construccionisme, etc.


s3xepkbumr

8 de jul. 2009

Vicenç Ferrer, personalisme i mitjans de comunicació

Interessant l’article de CIComunica sobre el tractament que han fet els mitjans de comunicació sobre la mort de Vicenç Ferrer. Altres webs i blogs s’han fet ressó de l’article, com La broma o CanalSolidari.

La veritat és que el tractament que han fet alguns mitjans deixa bastant que desitjar. Titulars com “la cooperació ha quedat orfe”, o “Vicenç Ferrer ha deixat 135.000 nens orfes”, són força desafortunats. I quan llegies les notícies que hi havia al darrera, sovint s’explicava la cooperació al desenvolupament des de perspectives molt paternalistes o a través d’una caritat mal entesa. Tots els mitjans han tret fotos d’indis d’Anantapur, però ben pocs s’han preocupat de donar-los veu i de saber què pensen.

Sens dubte falta fer molta pedagogia sobre cooperació al desenvolupament. La majoria de la gent no té ni idea de què és ni de com funciona, i els periodistes no són cap excepció. Per això és interessant que apareguin iniciatives com
Ekoos, portal que posa en contacte els periodistes amb altres fonts d’informació: ONGs, organitzacions socials, etc. En definitiva es tracta de posar en contacte els periodistes amb persones que poden aportar noves perspectives a la informació publicada habitualment en els mitjans.

Hi ha un altre debat paral·lel interessant, sobre el personalisme a les ONGs. Sens dubte la
Fundació Vicenç Ferrer és una ONG que ha estat molt centrada en la figura del seu fundador (o aquesta és la perspectiva que es pot tenir des d’Espanya, que no té perquè ser la mateixa que des d’Anantapur), per això moltes persones patien al veure propera la mort del fundador, tot i que la continuitat estava i està cent per cent assegurada. Algunes ONGs opten pel personalisme, perquè molta gent es sent més còmoda col·laborant quan coneix “el benefactor”, la seva història personal, etc. Sense anar gaire lluny, un altre cas recent i proper és el de Jaume Sanllorente i Sonrisas de Bombay, que han fet servir amb molta intel·ligència la història d’en Jaume. Els personalismes es poden donar en els benefactors, però també ens els beneficiats, per exemple a través dels apadrinaments. D’alguna manera, un sector important de la població es sent més còmode col·laborant quan veu la cara del benefactor o del beneficiat. “Màrqueting” si voleu, i això no és ni bo ni dolent, però sospito que vol dir que queda molta feina per fer en temes d’educació pel desenvolupament a la societat en general.

Altres temes que toca l’article són si era necessari el
Premi Vicente Ferrer a la Cooperació creat pel Ministerio de Asuntos Exteriores, o el recolzament a la candidatura del Nobel de la Pau per a la Fundació Vicenç Ferrer. A mi em semblen dues inciatives positives. Vicenç Ferrer ha estat un veritable pioner en aplicar polítiques de desenvolupament integral, i la FVF ha dedicat molts anys a tranformar (amb èxit) una regió desèrtica castigada amb l'extrema pobresa, demostrant que el seu model funciona. No es tracta de mitificar-lo, ni de convertir-lo en heroi, ni tampoc de beatificar-lo, simplement és que l’organització s’ho mereix. Aneu a Anantapur i ho veureu.

Com a curiositat us deixo una gràfica de visites rebudes perquè veieu com l’
efecte Ferrer també es va notar en aquest blog. Suposo que això de parlar sovint de l’Índia va fer que molta gent acudís aquí per informar-se. Gràcies per la confiança!


6 de jul. 2009

Una energia sense futur

La vinyeta d'Eneko m'ha semblat adient per aquests dies en que s'ha parlat tant de la central de Garoña. La meva postura respecte les nuclears, és que s'han d'anar tancant totes, i buscar un model energètic que ens proporcioni una veritable autonomia basada en les energies renovables.

A les persones que repeteixen com lloros que les nuclears són un mal necessari, els recomano que s'informin una mica i que es formin opinions pròpies si-us-plau. L'energia nuclear ni és econòmicament eficient, ni socialment justa, ni per suposat mediambientalment sostenible. Molt recomanable el document
Una energía sin futuro (PDF) de Greenpeace.

Més informació de
Garoña:

Gotes d'aigua.
Rebelión, Rebelión 2.