30 de maig 2009

Febre Rubik

El post d’avui és un homenatge al joc més venut del món, el cub de Rubik. Els que em coneixeu ja sabreu que hi sóc aficionat, que en tinc uns quants, i que sol acompanyar-me de viatge.

El cub de Rubik és un trencaclosques mecànic inventat el 1974 per l'escultor i professor d'arquitectura hongarès
Ernő Rubik. És considerat el joc més venut del món, amb més de 300.000.000 exemplars venuts el 2005.

La versió original és un cub de 3x3x3, amb cada cara d’un color. El joc, que podria semblar senzill a primera vista, és força complex, com sabran tots els que hi hagin jugat una estona. De fet, el cub té més de
43 trilions de posicions diferents (per ser més exactes: 43.252.003.274.489.856.000), de manera que encara que us passéssiu fent moviments a l’atzar cadascun dels segons de tota la vostra vida, no el resoldríeu.

Existeixen molts mètodes (algoritmes) diferents per resoldre’l, els més normals requereixen aproximadament uns 100 moviments de mitja, i amb molta pràctica i habilitat el pots resoldre en menys de 60 segons. Els mètodes més complexos, requereixen una super memòria, aprendre’s més de 50 algoritmes diferents, i et permeten resoldre el cub per sota dels 20 segons. L’algoritme més ràpid que es coneix és el
Fridrich, que requereix una mitja de 56 girs per resoldre el cub. Jo fent servir un dels mètodes més normals puc resoldre’l en aproximadament un minut.

Sembla que el joc, després d’arrassar durants els 80, i hibernar durant els 90, ara viu una segona joventut. L’any passat es van vendre més de 15 milions d’unitats per tot el món, i d’aquestes, 180.000 es van vendre a Espanya.


Si algú en té un a casa abandonat, i mai l’ha pogut resoldre podeu buscar mètodes per Internet, ja veureu que n’està ple. Això sí, tots requereixen una mica de visió espaial, bona memòria i certa dosi de voluntat. La gent de
Microsiervos van penjar un PDF amb una solució no molt complicada.

26 de maig 2009

Pensament nº34: sobre el cervell

El cervell no és un got que s’ha d’omplir, sinó un llum que s’ha d’encendre.
Plutarc
Vist fa uns dies al programa Ànima del 33.

21 de maig 2009

Shanti Bhavan Makes Academic History in India

Shanti Bhavan, l’escola de Tamil Nadu de la que tants cops he parlat, ha fet un altre important pas per demostrar que el seu model funciona. Tots els estudiants del 10è curs (10th grade) han aprovat els exàmens ICSE (Indian School Certificate Examinations). Són uns exàmens que cal passar per poder continuar els dos anys pre-universitaris (11è i 12è curs), el que allà en diuen college. Tots els estudiants han obtingut uns resultats dins la First Division, fet que els dóna punts i els facilita la possibilitat d’estudiar a les universitats més bones de l’Índia (com l’Indian Institute of Technology, IIT o l’Indian Institute of Management, IIM).

Shanti Bhavan va ser l’any passat la primera escola per dàlits en tota la història acadèmica de l’Índia que va aconseguir la First Division en els exàmens ICSE, i aquest any ha repetit l’èxit.

Quan comenci el nou curs acadèmic en unes poques setmanes (les escoles índies fan ara les vacances d’estiu) els primers nens i nenes que van arribar a
Shanti Bhavan faran el 12è i últim curs. El 2010 serà doncs un any molt important per aquest projecte.

En el següent vídeo veureu que les noves generacions no és queden curtes en aspiracions!


Pels que no sapigueu anglès, la nena diu que quan sigui gran vol ser astronauta :)

13 de maig 2009

Kim. Rudyard Kipling

Kim (Vicens Vives, 2007) està considerada l’obra mestra de Kipling (1865-1936) en narrativa. És una barreja de novel·la picaresca, d’espionatge, costumbrista, d’aventures i d’aprenentatge, ambientada al Nord de l’Índia a finals del segle XIX.

La novel·la narra la història de Kim, l’amic de tot el món, un nen del carrer orfe d’origen irlandès que viu del pillatge a Lahore, on coneix un lama tibetà i emprèn un viatge amb ell a través de l’Índia per buscar un riu sagrat. Durant el viatge Kim també es veurà immers en El Gran Joc d’espionatge que Anglaterra i Rússia mantenien a l’Àsia Central després de la Segona Guerra d’Afganistan.


Kipling va publicar aquesta novel·la el 1901, amb només trenta-sis anys. La va escriure ràpidament i gairebé sense documentar-se, fet que és sorprenent per la quantitat de detalls geogràfics i socio-culturals de l’Índia que l’autor va incorporar. Sens dubte es nota que Kipling va nèixer a l’Índia i hi va passar l’infància. Gràcies a la seva prodigiosa memòria i a la fantasia va escriure una gran novel·la.


Tot i que Kipling no va mostrar mai una identificació plena amb el procés de dominació i colonització britànic, a la novel·la sí que s’hi percep certa actitut paternalista i una visió tranquilitzadora del procés colonial, on els britànics eren els que aportaven lleis i ordre a una societat absolutament caòtica. S’ha d’entendre però que la novel·la va ser escrita en plena època victoriana.


Aquesta edició de Vicens Vives (de la col·lecció Aula de Literatura) és impecable, paper de bona qualitat, il·lustracions, una extensa introducció, notes aclaratòries i fins i tot una part final de propostes de treball que analitzen el llibre des de diferents perspectives: Literatura, Llengua, Història, Sociologia, Budisme, etc. Pel meu gust hi ha excessives notes a peu de pàgina, que a vegades dificulten la lectura; deu ser cosa de la col·lecció, suposo que pensada per estudiants joves, ja que moltes de les notes són de vocabulari.


Un llibre tendre, amb unes bones dosis d’ironia i humor, molt recomanable.


PS: Per cert q
ue se n’han fet un parell de pel·lícules que jo no coneixia. La primera és del 1950, dirigida per Victor Saville i amb l’Errol Flynn fent de Mahbub Ali, un dels personatges més importants. La segona és del 1984, dirigida per John Howard Davies.

11 de maig 2009

Rellegint el Tao

Em quedava pendent la ressenya del Tao Te King. La majoria ja el coneixereu perquè és un text molt famós, atribuït a Lao Tse.

És un llibre petit que es pot trobar fàcilment online. Jo ja l’havia llegit fa temps i ara hi he tornat, amb una edició en català de la col·lecció
Els petits llibres de la saviesa (J.J. de Olañeta Ed., 1997). La traducció al català, a partir de la versió anglesa, va a càrrec d’Esteve Serra. Si no recordo malament hi ha alguna traducció directament del xinès al català a Proa.

El llibre és el més important del
pensament Taoista, i ha tingut una gran influència en la filosofia i religió xinesa. El títol del llibre es podria traduir com “El llibre del Camí i la seva Virtut”, però això és força qüestionat ja que les primeres versions es van escriure en xinès clàssic, on cada caràcter pot tenir un munt de significats diferents. Això fa que hi ha hagi traduccions completament diferents.

El text, de 81 capítols d’una sola pàgina, descriu una força anomenada
Tao, que és l’ordre del món. Una força de contradicció que representa totes les coses de l’Univers. El llibre intenta transmetre la idea del Tao, de com haurien d’obrar els homes savis, i també conté consells per els governants.

És un llibre enigmàtic, senzill i ràpid de llegir, però extremadament complicat d’entendre. Val la pena llegir-lo, ni que sigui per intentar albirar una miqueta de l’essència de la saviesa oriental.


La figura de
Lao Tse (“vell mestre”) per suposat està envoltada de mites i llegendes. Sembla ser que va viure al segle IV a.C, i que era contemporani de Confuci (hi ha qui diu que es van arribar a conèixer i tot). El Buda històric també és de la mateixa època. Curiós que en poquets anys de diferència l’Àsia generés a tres dels fundadors de les principals religions orientals. A Occident per la seva banda, Èsquil, Pitàgores o Sòfocles també feien de les seves…

7 de maig 2009

Ètica periodística. Slumdog Millionaire

Fa uns quants dies tots els mitjans de comunicació es van fer ressó de la història de Rubina Ali, la nena protagonista d’Slumdog millionaire, perquè es deia que el seu pare havia negociat la venda de la nena a un xec àrab.

Ahir llegia un article a Canalsolidari.org sobre aquest tema. Són interessants les preguntes que hi plantegen, i que molt pocs mitjans van abordar.

És ètic que un periodista tendeixi un parany, es faci passar per un xec àrab i negociï en anglès amb el pare de la nena una possible adopció i que amb aquestes dades construeixi una notícia en la qual el pare passa a ser la figura grotesca que posa en venda a la nena?
El pare pel que sembla a penes sap parlar anglès, i no hi ha dubte que no és el mateix que el pare posi a la venda la seva filla o que el pare contesti una trucada d’algú a qui no entén gaire bé i que s’ofereix a adoptar la seva filla.

Deixant de banda si el pare és un cabró o un pobre home enredat, sovint en aquest tipus de notícies sobre compra-venta de nens, els mitjans solen centrar les seves acusacions i denúncies cap al venedor, oblidant la figura del comprador, que és igual de culpable. Val la pena reflexionar-hi.

Sobre les altres reflexions que es fan a l’article de Canalsolidari.org al voltant de la superficialitat de la pel·lícula, el paternalisme, i la pobresa políticament correcta, jo ja vaig donar la meva opinió quan en vaig escriure la ressenya. Parlar de “pornografia de la pobresa” em sembla molt excessiu. Crec que la pel·lícula reflexa prou bé la realitat dels slums de Mumbai (a través d’una mirada occidental, la de Boyle), i això sí, ho fa dintre d’un conte de fades, ja que no hem d’oblidar que és una història de ficció.

Per cert, que ja s'està parlant de l’efecte Slumdog, que ha multiplicat el nombre d’apadrinaments a l’Índia. També és un tema que dóna molt per debatre…


5 de maig 2009

Preetha i Hobbes

Tot i que el Katalanischer Salon encara no ha penjat els relats guanyadors a la seva web, com que els premis ja estan entregats i tothom em demana que publiqui la història, us l’adjunto en aquest post.

Arraulit de costat en una llitera del Karnataka Express, mentre intentava sense cap èxit agafar el son, els meus pensaments anaven i venien a la seva voluntat; feien cabrioles intentant trobar el sentit d’aquell viatge que ja s’apropava lentament al seu final. Restaven poc més de vint-i-quatre hores pel meu vol de tornada a Barcelona, i suposo que resultava inevitable capbussar-se en els motius que m’havien empès a fer aquella ruta per l’Índia durant els últims cinc mesos. […]
Llegir el relat sencer.

1 de maig 2009

Sobre pandèmies

Al blog Lápices para la paz vaig veure ahir aquest acudit gràfic de Pinto&Chinto. Bastant apropiat pels dies que corren.

A propòsit d’aquest tema, a
Entre los Simios hi vaig llegir un bon article sobre la relativització de la grip procina i la contextualització d’aquesta pandèmia amb altres enfermetats que afecten i maten a molta més gent, i que simplement ingnorem perquè no ens afecten a nosaltres (la malària per exemple mata cada any un milió de persones). Per reflexionar-hi...