27 d’abr. 2009

Bosc de sorra, per pensar-hi...

Fa uns dies vaig veure aquesta fotografia en aquest blog, i em vaig quedar amb ganes d’escriure un apunt.

Aquest fantàstic bosc de sorra, no és res més que un dibuix que va deixar la marea al retirar-se, en una platja propera a Santoña. Quan l’aigua va retrocedint lentament, deixa formes impreses a la sorra en funció de les diferents capes i sediments.


Els que alguna vegada hagueu vist dibuixos fractals hi trobareu una gran similitud. I és que està clar ja fa temps que les formes a la natura segueixen certs paràmetres matemàtics, tot i que els factors caòtics durant el seu desenvolupament fan que mai hi hagi dues formes iguals. Dos roures per exemple sempre tindran la mateixa forma, però mai seran idèntics oi?


Els fractals, per qui no ho sàpiga, són objectes que exhibeixen autosimilitud (en matemàtiques o informàtica en diríem recursivitat) a qualsevol escala. Això vol dir que si agafem una petita part de qualsevol fractal, percebrem que aquesta part és com una rèplica a menor escala de la forma principal. Això passa a qualsevol escala, fins a l’infinit.


Els fractals són a tot arreu, els podem veure a les formes de les galàxies, de les muntanyes, als núvols, als arbres o a les neurones, per només posar uns exemples.


La forma de la part es repeteix en el tot. I això sempre em fa pensar en aquella màxima oriental de que Tot és U (Ellam Onru).

Tot, incloent el món que veus, així com a tu mateix, el testimoni del món, tot és U.

Us deixo aquesta bonica foto d’una neurona i una galàxia.

24 d’abr. 2009

Sorpresa

La diada de Sant Jordi m’ha regalat una agradable sorpresa, i és que he guanyat els III Jocs Florals del Katalanischer Salon e.V. (Casal català de Berlín), en la modalitat de narració curta.

Llegint el blog d’en
Ferran vaig conèixer la iniciativa i vaig decidir participar-hi amb una petita història.

Ahir durant la diada de Sant Jordi es van fer públics els noms dels guanyadors a la
Llibreria La Rayuela de Berlín, i es van llegir les obres guardonades.

L’obra en qüestió serà publicada en els propers dies a la
web del Katalanischer Salon e.V. Jo també us la faré arribar a través d’aquest blog.

El relat porta per títol
Preetha i Hobbes. La història se’m va acudir una nit, abans d’adormir-me. Transcorre en un tren i en una estació del Sud de l’Índia, i tot i que pot tenir algun component autobiogràfic, és bàsicament ficció. El relat el vaig firmar amb el pseudònim de Harry Haller, que és el protagonista del Llop estepari de Hermann Hesse. Com que Hesse era d’origen alemany i havia viatjat a l’Índia, em va semblar que l’elecció era una bona picada d’ullet.

Moltes gràcies al jurat del
Katalanischer Salon e.V. per creure que el meu relat era mereixedor del premi.

Un Sant Jordi de Somriures

Ahir al matí vaig anar a veure en Jaume Sanllorente que estava signant llibres a la Rambla de Girona. La sorpresa va ser que quan em va veure em va reconèixer i em va saludar pel nom, perquè coneix el meu blog. Vam xerrar una estoneta i em va fer una dedicatòria al meu exemplar de Sonrisas de Bombay. El viaje que cambió mi destino.

A part de tota la feina que té dirigint l’organització des de Bombay, em va sorprendre molt positivament que segueixi tan al detall els comentaris que es fan al blog de Sonrisas, i també que conegués tots els apunts que he escrit sobre la seva ONG, fins i tot la salutació fotogràfica que els vam enviar des de Bagepalli l'estiu passat.

La veritat és que ha estat un plaer conèixer-lo en persona, i espero en un futur no gaire llunyà poder tornar a visitar els seus projectes a Bombay.

A la mateixa parada de llibres vaig trobar una altra lectora del blog i al cap d’una estona també a la Dolors que també venia de veure en Jaume i que passa sovint per aquest blog. Que em parin i em preguntin si sóc l’Eduard del Com gotes a l’oceà no passa sovint, però és agradable i suposo que un bon símptoma de la salut del blog.

També vaig aprofitar per comprar la Rosa dels Somriures i així fer una petita aportació als projectes de Sonrisas de Bombay.

Per cert que la diada de Sant Jordi encara m’ha regalat una altra sorpresa, que comentaré en un post apart.

Fotografia: del blog de Sonrisas.

22 d’abr. 2009

Premis Blocs Catalunya 2009

La segona edició dels Premis Blocs Catalunya ja està en marxa. La inscripció ja s’ha obert i durarà fins el 29 de maig. Aquest any amb ànim d’anar rodant per Catalunya, i després de l’èxit de la primera edició a Girona, l’acte d’entrega es farà a Vic, el 2 d’octubre.

L’esdeveniment està organitzat per l’associació STIC.CAT.

Com ja vaig fer l’any passat, us animo a tots i totes els que teniu blog a participar-hi. A la pàgina dels premis hi ha tota la informació sobre com inscriure’s i votar.

21 d’abr. 2009

La Rosa dels Somriures

Aquest és el bonic nom de la campanya per Sant Jordi que han fet conjuntament el Gremi Professional de Floristes de Girona i Comarques i l’ONG Sonrisas de Bombay.

Els floristes de tota la província col·laboren recaptant fons pels projectes de l’ONG mitjançant la venta de
La Rosa dels Somriures. Per la campanya també s’han imprès uns punts de llibre que es regalaran amb les roses.

Jaume Sanllorente
, el fundador de Sonrisas de Bombay, estarà firmant exemplars del seu llibre Somriures de Bombay, el viatge que va canviar-me el destí, primer per Girona i després per Barcelona.

Aquí podeu veure els horaris i els llocs:


Girona:


11.15h. - Llibreteria

(C/ Migdia, 55, baixos). 972 413 489


12.00h. - Carlemany

(C/ Bernat Boades, 56). 972 411 347


12.45h. - Empuries

c/ Álvarez de Castro, 6 Tel. 972 203 249


13.30h. – Geli

(C/ Argenteria, 18). Tel. 972 201 790


14.15h. - Llibreria 22

(C/ Hortes, 22. Tel. 972 221 430)


Barcelona:


17h. - Catalonia

(Stand en Passeig de Gràcia/ Ronda Sant Pere)


18h. - Bertrand

(Rambla Catalunya, 37. Tel. 902 006 110)(stand en Rambla Catalunya)


19h. - Corte Inglés Francesc Macià

(Avda. Diagonal/ Plaça Francesc Macià)


20 d’abr. 2009

Pollastre amb prunes

Ahir a la tarda vaig estar a Barcelona veient l’obra Pollastre amb prunes a la Sala Calassanç. La cita em feia especial il·lusió perquè l’obra la dirigia en Rikki Gonzàlez, el voluntari de Forkids amb qui vaig coincidir a Bagepalli, juntament amb l’Elena Díez.

L’obra és una adaptació del còmic Pollastre amb prunes de
Marjane Satrapi, que tots coneixereu per Persepolis (sobretot per la versió que es va portar al cinema). La història en aquest cas gira al voltant de Nasser Ali Khan, un músic iraní que decideix morir després que la seva dona li trenqui el tar (llaüt iraní) en una barralla conjugal. Els veritables motius de Nasser Ali Khan però, es van desvetllant al llarg de l’obra i gràcies al final. Es tracta d’una obra tragipoètica, la història comença al 1958 i viatja endavant i enrera en el temps.

L’adaptació del còmic que han fet la gent de
JCT (Jove Calassanç Teatre) està molt bé. La posada en escena era tècnicament complicada ja que requeria projeccions en tres pantalles diferents, i els flashbacks no eren gens senzills, però va sortir tot quasi perfecte. El decorat molt original, fent servir tot d’objectes plans amb la mateixa estètica del còmic. Els actors i actrius també van estar molt bé, especialment en Josep Lluís Gómez, que va fer de Nasser i que tenia un paper molt destacat sobre els altres.

La veritat és que el resultat va ser excel·lent, i la feina que hi ha al darrera és gegant. Veient-ho un es pregunta que té d’amateur aquest tipus de teatre. L’únic que tenen d’amateur els de JCT és que no s’hi guanyen la vida, perquè per la resta a mi em va semblar una obra d’una companyia professional, digna de veure’s a qualsevol teatre.


El que em va sorprendre més és que després de tanta feina només es fagi una representació!! És com una versió teatral dels famosos mandales tibetans, que després d’infinitat d’hores de feina, just quan acaben de fer-los els desfan. Tot i que coneixent en Rikki això encara li agradarà. Tot és efímer i transitori no? Però com a simple espectador la meva opinió és que l’obra és bona com per portar-la a altres escenaris!


Enhorabona Rikki, Elena i companyia.



17 d’abr. 2009

El profeta, de Khalil Gibran

Sens dubte un llibre i un autor molt coneguts. Gibran Khalil Gibran va nèixer el 1883 a Bsharra (Líban) i va ser poeta, pintor, novel·lista i assagista.

La seva obra més famosa és
El Profeta (1923) que va causar un gran impacte, i que inclou imatges pintades per ell mateix. Està considerat un dels llibres més venuts de tota la història.

Fins i tot els que no sou afeccionats a la literatura ni a llegir probablement haureu sentit fragments d’
El Profeta, ja que els seus textos s’utilitzen molt, i per exemple és colen sovint ens els parlaments de celebracions, casaments, etc.

Jo l’he llegit en una edició dins la col·lecció
Els petits llibres de la Saviesa (J.J. de Olañeta, 2001). Traduït al català per Esteve Serra. Ja he comentat algun cop aquesta col·lecció, són uns llibres molt petits, ideals per dur de viatge. Llibres de butxaca, literalment.

Ja havia llegit fragments de l’obra, però mai el llibre sencer. La veritat és que és un llibre bonic, escrit amb un llenguatge molt bell, que transmet certa serenitat. La història es centra en Almustafa, un profeta a punt de partir del poble d’Orfalès, que just abans de marxar, a instàncies d’Almitra (la sacerdotessa) és dirigeix als habitants del poble per contestar-los les seves preguntes.


Us deixo alguns fragments que m’han cridat l’atenció:


"Ningú pot revelar-vos altra cosa que allò que ja reposa, mig adormit, en l’albada del vostre coneixement".

"Poble d’Orfalès, la bellesa és la vida quan la vida es treu el vel que amaga el seu rostre sagrat.
Però vosaltres sou la vida i sou el vel.
La bellesa és l’eternitat mirant-se a ella mateixa en un mirall.

Però vosaltres sou l’eternitat i sou el mirall".


"Els vostres pensaments i les vostres paraules són ones d’una memòria segellada que conserva registres dels nostres ahirs,

I dels dies antics en què la terra no ens coneixia ni es coneixia,

I de les nits en què la terra s’agitava en la confusió".

16 d’abr. 2009

Anna Ferrer i el seu pacte d’amor

Vaig acabar fa uns dies Un pacto de amor de Anna Ferrer (Espasa 2009). El subtítol “Mi vida junto a Vicente Ferrer” és bastant explícit i fa justícia al contingut (a més suposo que ajuda a vendre més llibres).

Anna Ferrer
(o Anna Perry, el seu nom de soltera) ha viscut amb Vicenç Ferrer des de l’any 1968, quan els seus camins es van creuar a Mumbai. Ella és sens dubte una de les claus de l’èxit del projecte que han desenvolupat a Anantapur durant tots aquests anys.

El llibre m’ha encantat, no és literatura per suposat, però és la història vital d’una dona molt valenta que potser ha passat desapercebuda per molts, justament per tenir al costat un home amb la força vital i la capacitat de lideratge de
Vicenç Ferrer.

La vida d’
Anna és una aventura que val la pena llegir. El 1947, amb només 16 anys emprén un viatge en cotxe amb el seu germà i la seva cunyada, des d’Anglaterra fins a l’Índia (atravessant països com Afganistan). A l’Índia el seu germà es va posar a treballar i ella va decidir continuar els seus estudis a Mumbai i després va començar a treballar de periodista en aquella mateixa ciutat. És precisament fent de periodista com va conèixer Vicenç Ferrer, que llavors ja era un missioner que lluitava pels més necessitats de Manmad (a prop de Mumbai). El va acompanyar durant la difícil època en que Vicenç Ferrer va ser expulsat del país pel govern indi, i després quan ell va tornar i es va instal·lar definitiavament a Anantapur, ella el va seguir sense dubtar-ho per ajudar-lo com a voluntària. Quaranta anys més tard tenen tres fills, sis nets i lideren una organització que ajuda a uns dos milions i mig de persones a través dels seus projectes.

Tots els que tingueu curiositat per conèixer i entendre com ha estat el procés de creació i creixement d’una organització tan gran, disfrutareu molt amb aquest llibre. Si a més sou socis, padrins o heu estat de visita a Anantapur, us asseguro que la història us captivarà.


He tingut la sort de conèixer l’
Anna personalment els cops que he estat a Anantapur, però no sabia res de la seva història personal. He de dir que he disfrutat amb la lectura.

M’ha agradat especialment que Anna també expliqui anècdotes divertides, la majoria protagonitzades per
Vicenç Ferrer, que com tots els genis, resulta que són negats per les coses més trivials i per les tasques més domèstiques. Això fa que quan surt del seu entorn sempre acabi provocant situacions còmiques. Genials les anècdotes als aeroports. Està bé que ella ho expliqui, perquè humanitza molt la figura de Vicenç Ferrer.

Després de llegir el llibre entenc millor l’èxit dels projectes a Anantapur, perquè la parella es complementa a la perfecció. Ell és el visionari, el líder, un home amb la capacitat per unir a milers de persones en la seva aspiració per un món millor. I ella l’executiva, l’organitzadora, la logista.


El visionari i l’executiva, compenetrats perfectament.

Un llibre bonic per regalar aquest Sant Jordi.


PD:
Vicenç Ferrer, que el passat 25 de març va tenir una embòlia cerebral, segueix estable en un hospital de Vellore. Anna Ferrer va agrair ahir els milers de mostres d’afecte que han arribat de tot arreu. Les presentacions del llibre que l'Anna tenia que fer a Espanya han quedat cancel·lades per motius evidents.

15 d’abr. 2009

De bunyols i ressenyes

Diumenge passat vam recuperar una tradició que feia uns anys que havíem perdut. Ens vam ajuntar la família per fer bunyols. Va ser bonic recuperar-la, sobretot ara que els avis ja no hi són.

El resultat va ser excel·lent. A la foto, tot i que com podeu imaginar encara no té edat per menjar bunyols, hi ha la Júlia, la meva nebodeta, que només va llepar el sucre descobrint nous gustos.


Per cert que aquests dies de festes, he acabat uns quants llibres que llegia en paral·lel, així que els propers dies pot ser que caiguin unes quantes ressenyes (Un pacto de amor, La sabiduría recobrada, El Profeta, Tao Te King).

10 d’abr. 2009

Bagepalli 2008 Slideshow

Avui un regal per a la vista i l’oïda. És un vídeo amb un slideshow d’algunes de les fotos de l’estada a Bagepalli l’estiu del 2008. Les imatges van acompanyades de la canço "O… Saya" de A.R. Rahman i M.I.A. de la guardonada banda sonora d'Slumdog Millionaire.

Són 3 minuts i 41 segons per transportar-te al Sud de l’Índia.


4 d’abr. 2009

Emprendre el futur i STIC.CAT

Aquest matí he assistit a la jornada Emprendre el futur, organitzada per l'associació STIC.CAT. L'esdeveniment ha tingut lloc al Parc Científic i Tecnològic de la UdG. El format de l'event ha estat molt interessant: 16 microponències de 5 minuts cadascuna amb l'objectiu de fer difusió sobre models d’emprenedoria i innovació a Catalunya.

Ha estat realment interessant. Els ponents han coincidit en que cal saber combinar creativitat, innovació i confiança en les pròpies capacitats, sobretot ara en temps de crisi.


Aquí podeu veure el programa amb els ponents i els seus projectes.


Punts a favor de l'esdeveniment:

  • El format de microponències (càpsules). Els assistents són bombardejats amb moltes idees en poc temps, semblant al que es fa en els Updates d'Infonomia, tot i que allà ho fa un sol ponent. Aquí els ponents han hagut de fer equilibris per no excedir-se en el temps.
  • Que el Parc Científic i Tecnològic s'obri a actes d'aquest tipus. Segueix essent un gran desconegut per la ciutadania de Girona.
  • Molt positiu que entre les ponències al menys una ha estat sobre emprenedoria social (Salvador Maneu, Càritas de Girona). Cal eliminar el clixé de que l'emprenedoria ha d'anar lligada sempre a un projecte empresarial o negoci. Clixé per cert molt present al Parc Científic i Tecnològic.
  • STIC.CAT està fent una bona feina a Girona, com ha dit la Trina Milàn, l'associació és una "agitadora cultural". S'ha d'agrair que hi hagi gent que es "mogui" i fagi coses en aquests àmbits. Enhorabona!
Punts en contra:
  • Només un, i molt poc important, que suposo que ha estat degut a la falta de temps. La segona ronda de ponències no ha tingut torn de preguntes. Així que m'he quedat amb ganes de fer-li una pregunta a Joan Puaté de l'empresa Landcom: "Tots coneixem el boom dels projectes de construcció als Emirats Àrabs (en especial a Dubai), tenint en compte que l'immensa majoria de la mà d'obra d'aquests projectes són treballadors de l'Índia, Pakistan i Bangladesh que viuen confinats en campaments al mig del desert on es vulneren els seus drets humans i se'ls explota com veritables esclaus, això no li suposa cap dilema ètic a la seva empresa quan es traslladen a fer projectes en aquella zona?"
PD: Fotografia d'STIC.CAT.

2 d’abr. 2009

Dos premis merescuts: Ferrer i Panikkar

Vicenç Ferrer, que sembla que va evolucionant positivament en un hospital de Vellore, va guanyar ahir el premi Català de l’Any 2008, concedit per votació popular. El premi és una iniciativa de El Periódico i els últims anys s’ha concedit a personatges tan diversos com Ernest Lluch, Pau Gasol, Ferran Adrià o Pasqual Maragall per dir-ne alguns. Els altres dos finalistes d’aquest any eren Manel Esteller i Nina.

Està bé que la societat catalana hagi decidit premiar
Vicenç Ferrer ara que passa per uns moments tan difícils. Crec que el premi és un reconeixement a ell i també a tot l’equip de la Fundació Vicenç Ferrer.

Per altra banda, aquest dimarts Raimon Panikkar va rebre la Medalla d'Or al Mèrit Cultural de l'ajuntament de Barcelona. És un premi molt merescut, que li arriba als 90 anys i just en el moment en que es publica la seva Opera Omnia (obra completa) a Fragmenta Editorial. Panikkar és sens dubte un dels pensadors més importants que tenim, i la seva obra marcada per una filosofia interreligiosa i intercultural amb particular accent al diàleg sembla imprescindible pels dies en que vivim.

En resum, dos premis molt merescuts, per a dos catalans relacionats amb l’Índia cadascun a la seva manera. Les seves biografies tenen interessants sincronicitats tot i que no sé si mai s’han arribat a conèixer personalment.



1 d’abr. 2009

Nâgârjuna i la no-dualitat

Ahir va ser l’última sessió d’un curs d’Introducció a la Filosofia de l'Àsia, al que he assistit les últimes 5 setmanes. Concretament el curs ha girat al voltant de la figura de Nâgârjuna (s.II-III d.C.), un filòsof indi fundador de l’escola Madhyamaka del budisme mahayana, i considerat un dels grans mestres de la no-dualitat asiàtica.

El curs, que neix d’una col·laboració entre la
UdG i Assofia, s’ha fet a la Facultat de Lletres de la UdG i l’ha impartit en Xavier Serra. Si us interessa podeu consultar el programa-guió que hem seguit i la bibliografia.

Els propers anys el curs tindrà continuació, enfocant-se a altres mestres de la no-dualitat com
Shankara, Abhinavagupta o Dôgen.

Les classes han estat molt interessants, i així com jo ja coneixia la no-dualitat del
Vedanta Advaita, desconeixia totalment la figura de Nâgârjuna, la seva doctrina de la vacuitat, i tot el que ha representat dins del Budisme.

Nâgârjuna
vindria a dir que no és possible trobar res al món que tingui naturalesa pròpia, ja que tot té un origen dependent. Llavors tota la realitat (fins i tot el propi discurs de Nâgârjuna) descansa en la vacuïtat (en sànscrit shunyata). Aquesta vacuïtat de totes les coses però, no porta a Nâgârjuna cap al nihilisme, sinó cap al camí del mig (madhyamaka): si no hi ha res que existeixi realment, no pot haver-hi res que sigui no existent, o en paraules seves: Existeix és aferrar-se a la permanència. No existeix és aferrar-se a l’aniquilació. Per tant la persona sàvia no hauria de basar-se ni en l’existència ni en la no existència”.

Resumir
Nâgârjuna en un paràgraf és un atemptat, però crec que queda clara la idea general de la seva “doctrina”.

La valoració del curs és molt positiva, i si puc l’any vinent m’apuntaré al de
Shankara. Per aquest ja tindré alguna feina feta, perquè ja n’he llegit alguns textos.