Fa uns dies vaig veure aquesta fotografia en aquest blog, i em vaig quedar amb ganes d’escriure un apunt.Aquest fantàstic bosc de sorra, no és res més que un dibuix que va deixar la marea al retirar-se, en una platja propera a Santoña. Quan l’aigua va retrocedint lentament, deixa formes impreses a la sorra en funció de les diferents capes i sediments.
Els que alguna vegada hagueu vist dibuixos fractals hi trobareu una gran similitud. I és que està clar ja fa temps que les formes a la natura segueixen certs paràmetres matemàtics, tot i que els factors caòtics durant el seu desenvolupament fan que mai hi hagi dues formes iguals. Dos roures per exemple sempre tindran la mateixa forma, però mai seran idèntics oi?
Els fractals, per qui no ho sàpiga, són objectes que exhibeixen autosimilitud (en matemàtiques o informàtica en diríem recursivitat) a qualsevol escala. Això vol dir que si agafem una petita part de qualsevol fractal, percebrem que aquesta part és com una rèplica a menor escala de la forma principal. Això passa a qualsevol escala, fins a l’infinit.
Els fractals són a tot arreu, els podem veure a les formes de les galàxies, de les muntanyes, als núvols, als arbres o a les neurones, per només posar uns exemples.
La forma de la part es repeteix en el tot. I això sempre em fa pensar en aquella màxima oriental de que Tot és U (Ellam Onru).
Tot, incloent el món que veus, així com a tu mateix, el testimoni del món, tot és U.
