28 de febr. 2009

Tornar a Mumbai amb Slumdog Millionaire

Ahir finalment vaig anar a veure Slumdog Millionaire. Ja en vaig fer un comentari previ fa un dies, comentant una mica la polèmica que havia despertat el film a l’Índia. Avui m’estendré bastant més.

A mi la pel·lícula m’ha agradat i m’ha convençut. Crec que
Danny Boyle aconsegueix transmetre les múltiples contradiccions de Mumbai, i reflexa d’una manera prou realista la vida als slums de la ciutat. La pel·lícula però, l’hem d’entendre com un conte de fades, i per tant hem de desactivar la nostra incredulitat mentre la mirem, només així podrem passar per alt tot un seguit de situacions altament improbables dins el seu argument.

Crec que és important avisar als espectadors potencials que no es tracta d’una comèdia, ja que alguns diaris i cinemes la qualifiquen com a tal (?!). La pel·lícula és un drama i conté imatges molt dures, sobretot les que retraten com les màfies exploten els nens dels
slums, mutilant-los perquè fagin més pena al pidolar o convertint-los en treballadors sexuals. Això no són exageracions del guió en absolut, sinó la realitat diària de milers de nens i nenes a Mumbai.

Mumbai és una ciutat d’uns 20 milions d’habitants, i d’aquests el 60% malviu sota l’umbral de la pobresa. Això són 12 milions de persones sí, és diu aviat. A més
cada dia arriben a la ciutat més de 1500 persones amb les mans buides, esperant grans oportunitats que mai els arribaran. Això evidentment comporta immensos problemes d’aglomeració i d’exclusió social, essent els slums la seva representació màxima.

Slumdog Millionaire
està rodada a Dharavi, l’slum més gran d’Àsia, amb un milió de persones vivint en dos quilòmetres quadrats i mig. Una dada que et permet copçar aquellar realitat és que hi ha una aixeta d’aigua corrent per cada cent habitants. La pel·lícula ha provocat que es parli bastant del tema, fet que em sembla molt positiu. Alguns articles recents han explicat una mica la situació a Dharavi, per exemple aquest publicat a El Mundo.

Respecte a les crítiques, les que provenen del sector de
Bollywood, no estan conformes amb l’Índia que s’ensenya a la pel·lícula. Les seves pel·lícules solen reflexar una Índia de somnis, força irreal, i rarament mostren la pobresa, així que no és estrany que es queixin.

Altres crítiques que s’han fet des d’occident apunten a que la pobresa és retratada d’una forma paternalista. Jo no ho crec així, crec que s’ha estat força coherent en aquest sentit i no s’ha caigut en la llàstima i el paternalisme. Evidentment però, el film és una visió occidental d’una realitat índia, per això la firma
Boyle. També és cert que des d’aquí, hi ha qui veu una certa “bellesa romàntica” en la marginalitat, sobretot quan aquesta ens és externa i és tan exòtica, perquè quan és la que tenim al costat no provoca pas el mateix efecte.

A mi personalment, la pel·lícula m’ha permès tornar a Mumbai, una ciutat que em va impactar fortament. Ja només baixar del tren a l’estació de
Dadar, entrada ja la nit, vaig quedar abrumat per les descomunals marees humanes en que ens vam veure immersos. Totes les fotos que il·lustren aquest post són d’aquella visita al 2007. La primera (prèvia a aquest text) és de la bahia de Mumbai amb el seu skyline des de Marine Drive.

Sota aquestes línies, nens jugant al
Banganga Tank i un dels trens que cada dia transporten milers (milions?) de persones per la ciutat. La tercera imatge és de la mesquita de Haji Ali, a la qual s’accedeix per una passarel·la sobre el mar on a banda i banda hi han instal·lats infinitat de pidolaires, entre els que es poden veure nens cecs i mutilats, sens dubte explotats per màfies com les que es veuen a Slumdog Millionaire. Passar per la passarel·la és una experiència dura i angoixant, 500 metres a peu que inclouen un bitllet d'anada per assistir a la lluita per la vida en les profunditats del teu ser.

Per acabar l’apunt en positiu, dues fotografies més, la primera és de l’escola Yashodhan, beneficiada per un projecte de Sonrisas de Bombay. L’escola es troba en un slum del nord de Mumbai, i també la vaig visitar el 2007. Altres ONGs catalanes que treballen a Mumbai són: AASARA i Amics del CCDT.

I per acabar, la Nandini, que podria ser ben bé la Latika de la pel·lícula. Els seus pares són ragpickers que treballen a slums dels voltants de Bangalore. La feina de ragpicker es veu ben reflexada a Slumdog Millionaire, i consisteix en recollir plàstics, llaunes i qualsevol cosa aprofitable d’entre les immenses piles d’escombraries que abunden als slums (i sovint també a barris més “acomodats”). La Nandini però, té la sort d’haver anat a parar a Shanti Bhavan, projecte del que ja us he parlat molts cops.

PD: Com a curiositat, Woody Allen ja ha fitxat a Freida Pinto (la guapa protagonista) per la propera pel·lícula que rodarà amb Mediapro, on també apareixeran Anthony Hopkins i Naomi Watts.

24 de febr. 2009

Infants del món

Aquest és el nom del blog de l’Anna Araujo, i també el de l’ONG andorrana amb la que col·labora.

És un blog que acaba de començar, us animo a visitar-lo i participar-hi amb comentaris. Com a tots els blogs, sempre va bé una empenta inicial.


Si seguiu el meu blog ja sabreu que tinc especial simpatia pels blogs de voluntaris i cooperants que escriuen sobre els projectes on participen, des dels països on treballen. L’
Anna treballa de cooperant a Cambotja, i des d’allà ens explica com funciona el projecte de la Llar per infants orfes.

La
Llar és un projecte ubicat a la Comuna de Rohal a la Província de Preah Net Preah. Les infraestructures es van començar a construir el 2003, i es van desenvolupar en 4 fases fins el 2006. Ara ja està en ple funcionament.

Al seu blog hi trobareu històries del dia a dia a la
Llar, des de comentaris sobre les classes de ceràmica, fins a visites als hospitals o apunts d’un dia de compres a Sisophon.

Fotografies: Anna Araujo.

22 de febr. 2009

Trilogia de Nova York

La veritat és que entenc que Trilogia de Nova York (Proa, La Butxaca, 2007) catapultés Paul Auster a la fama el 1986, i que s’hagi convertit en un clàssic contemporani de culte. M’ha semblat un llibre apassionant, molt millor que el Bogeries de Brooklyn que vaig ressenyar anteriorment en aquest blog.

El llibre el componen tres petites novel·les formant una unitat inseparable. Les tres històries tenen l’estructura clàsica de la novel·la policíaca, i els protagonistes són escriptors-detectius o detectius-escriptors que es veuen involucrats en persecucions on el perseguidor acaba essent incapaç de diferenciar-se del seu perseguit. Les tres novel·les tenen un punt on exploten, derivant en estranyes situacions on les identitats dels personatges es barregen i on Auster juga magistralment a fer el millor que sap, qüestionar-nos la dualitat realitat-ficció, a través de narradors que juguen a ser narrats.


No hi falten, com és habitual en els seus llibres, l’atzar, la sol·litud, l’ofici d’escriure i la ciutat de Nova York.


Si encara no l’heu llegit us recomano molt fer-ho.


La ciutat de vidre, Fantasmes i L'habitació tancada són les tres novel·les breus que componen aquesta Trilogia de Nova York, el llibre que va llançar a la fama el seu autor. En la primera història, una trucada telefònica implicarà un escriptor en una complexa trama de bogeria i redempció. Fantasmes narra les desventures d'un detectiu privat que investiga el cas més estrany de la seva carrera, i la tercera història descriu l'enfrontament d'un novel·lista amb els seus propis dimonis arran de la desaparició d'un amic d'infància. L'atzar, la reflexió sobre el procés creador i el joc constant entre realitat i ficció, temes tan característics de la narrativa de Paul Auster, són el fil conductor d'aquests tres excel·lents relats.

20 de febr. 2009

Altes capacitats intel·lectuals a Catalunya

Diumenge passat al Presència hi havia un article sobre els nens superdotats, que posava de manifest com el nostre sistema educatiu oblida els alumnes amb altes capacitats intel·lectuals. Avui he llegit una carta a El Punt fent referència al mateix tema. És un tema recurrent que surt de tant en tant, i després torna a quedar en l’oblit.

Sembla evident que caldria fer accions en alguna direcció, per tal que aquests nens rebin l’educació i els estímuls necessaris, ja que molts d’ells s’aburreixen i troben rígid i absurd el sistema educatiu, desembocant a vegades cap a un fracàs escolar. Quines accions caldria prendre doncs? Aquesta és la gran pregunta.

Jo no crec que els centres especials ni la segregació siguin bones idees, i m’agrada veure que en això coincideixo amb Guirado, un expert en el tema, que a partir d’aquest febrer dirigeix a Girona un observatori associat a la UNED que farà recerca i publicació al voltant d’aquestes matèries. Si la solució ha de ser dins de les escoles, a l’article del Presència parlen de tres possibles vies: agrupament, enriquiment (treballar per projectes, ampliant els objectius que es treballen a classe) i acceleració (reducció d’un curs a primària i d’un altre a secundària). No és un tema gens senzill, però sens dubte es podrien fer algunes coses. Cal posar-se les piles, desconeixo com està el tema a altres països.

M’ha agradat llegir que es comencen a fer servir més paràmatres per la detecció de la superdotació, no solament el coeficient intel·lectual (CI). Parlen del tres anells de Renzulli, basats en la intel·ligència, la creativitat i la perseverança. Em sembla lògic, ja que un superdotat no hauria de ser només algú que és molt intel·ligent, sinó que cal que usi aquesta intel·ligència de forma creativa i que sigui capaç de dedicar molta estona a les activitats que li interessen.

Durant un temps el tema de la superdotació em va interessar perquè sempre he donat resultats molt alts als tests de CI, i de fet sóc soci d’un parell d’associacions de superdotats, tot i que no me’n considero pas un (segur que no passaria la prova de la Perseverança en els anells de Renzulli! :). Aquest tipus d’organitzacions et solen demanar unes determinades puntuacions en uns determinats tests. En els tests habituals a partir d’un CI de 130 ets considerat superdotat. Amb la meva petita experiència en aquestes organitzacions, el que he vist és gent amb una forta vanitat intel·lectual (de la que jo segur que tampoc m’escapo eh), però de superdotats de veritat, poquets. Hauríeu de veure les bajanades que es poden arribar a dir en un taulell de debat de "superdotats", defensant les polítiques de Bush.

Per acabar, i ja que entrem al cap de setmana. Us passo un enllaç a un test de CI, que segons la gent de MENSA (l’associació de superdotats més famosa), dóna els resultats més fiables de la xarxa. Són 39 preguntes que cal respondre en 40 minuts. Però segurament amb un quart d’hora en fareu més que de sobres.

Apa, a fer servir les petites cèl·lules grises, com diria en Poirot al Capità Hastings ;)

16 de febr. 2009

13 de febr. 2009

Slumdog Millionaire

Avui s’estrena Slumdog Millionaire (nominada a 10 oscars), una pel·lícula que esperava feia moltes setmanes, des de que en Marc me’n va parlar.

Slums
és el terme amb el que s’anomenen els barris de barraques a les grans metròpolis índies i dog és l’expressió molt despectiva amb la que alguns es refereixen als seus habitants. La traducció seria doncs, Gos de barraques milionari.

La pel·lícula és de
Danny Boyle (Trainspotting, The Beach) i l’argument gira al voltant d’un adolescent d’un barri marginal de Bombay que participa al concurs ¿Quién quiere ser millonario? I quan arriba a l’última pregunta és detingut i sotmès a un interrogatori perquè ningú es creu que un noi com ell pugui conèixer les respostes a totes les preguntes del concurs. En el transcurs de l’interrogatori el noi evoca episodis de la seva vida als slums de Bombay.

Sembla ser que la pel·lícula ha aixecat molta
polèmica a l’Índia abans que l’estrenessin. Per un costat les crítiques venen de l’interessant però molt edulcorat i gens realista sector del Bollywood, aquests es queixen de la imatge que es dóna de l’Índia (a les seves pel·lícules rarament es veu la pobresa). I per un altre costat, alguns representants de barris marginals creuen que la pel·lícula és despectiva amb els habitants dels slums.

Quan l’hagi vista podré donar la meva opinió. Però de moment puc dir que coincideixo amb manifestacions que he llegit provinents de
Save the Children i Sonrisas de Bombay. Acostar la realitat dels 120 milions de nens pobres de l’Índia al públic general, em sembla molt positiu.

Us deixo amb el tràiler (en castellà) i ja escriuré una ressenya després de veure-la.


10 de febr. 2009

Carner 125

Ahir va ser el 125è aniversari del naixement de Josep Carner, conegut també com príncep dels poetes catalans, i que va ser probablement el màxim representant de la poesia del Noucentisme.

Curiosament un dels pocs poemes que va captar la meva atenció, d’entre els que ens feien llegir al col·legi, i del que encara guardo bons records, és un poema de
Carner. I dic curiosament, perquè la manera com s’ensenya literatura a les escoles crec que no facilita precisament records agradables d’aquest tipus. És una opinió molt personal, i segurament discutible, que no se m'enfadin els mestres. Però jo crec que les classes de literatura del col·legi no han tingut gaire a veure amb la meva afició per la lectura, que per sort ja existia abans i que ha continuat després.

El poema en qüestió és
Els albercocs i les petites collidores, que pertany al poemari Els fruits saborosos, publicat al 1906 per un Carner de només vint-i-dos anys.

Els albercocs i les petites collidores

Diu Iris a Mirtila:

—Amiga, jo no sé...

¿Tants d’albercocs li deixes

al vell albercoquer?


—Oh Iris, prou m’agrada

menjar-ne pels camins

fent festa a la dolcesa

que em raja boca endins.


Però l’hivern arriba,

i vora el foc rabent

sentim a la teulada

ballar teules i vent.


I, bell atzar, la mare,

veient-nos entristits,

i com freguem els nassos

i com bufem els dits,


ens porta, riolera,

quan cau la neu a flocs,

un pot amb confitures

de préssecs o albercocs.


Josep Carner

5 de febr. 2009

La maledicció de ser nena (IV)

Aquests posts s’han acabat convertint en una sèrie dins d’aquest blog (veure I, II, III). Avui va dedicat a denunciar els prop de tres milions de nenes que pateixen cada any la mutilació genital femenina (MGF), principalment en 28 països d’Àfrica però també en alguna regió d’Àsia.

Les conseqüencies d’aquestes mutilacions són evidentment els danys físics i traumes psicològics i emocionals, però també altres menys coneguts com complicacions en el part i un major risc de contagi del VIH/sida.

Però no tot són males notícies, llegeixo a canalsolidari.org que “Els Mossos d'Esquadra van evitar el passat any que 104 nenes que viuen a Catalunya fossin sotmeses a mutilacions genitals, gràcies a la tasca preventiva que duen a terme amb les famílies en les quals detecten situacions de risc”.

Sembla ser que l’entrada en vigor al juliol passat d'un protocol d'actuació per aquests casos ha disparat el nombre de nenes que s’han pogut salvar de les mutilacions.

El treball dels Mossos d’Esquadra i el d’ONGs com l'Associació de Dones contra la Mutilació Femenina AMAM, està evitant que alguns africans que viuen a Catalunya fugin als seus països perquè les seves filles siguin mutilades.

La imatge que il·lustra el post és de Insurgencia Gráfica.

2 de febr. 2009

Fotografia humanitària

Avui us invito a veure les fotografies finalistes del XII Premi Luis Valtueña de Fotografia Humanitària, organitzat per Metges del Món.

El premi està dedicat a la memòria dels quatre membres de
Metges del Món assassinats a Bòsnia-Herzegovina i Rwanda: Manuel Madrazo Osuna, Mercedes Navarro Rodríguez, Flors Sirera Fortuny y Luis Valtueña Gallego.

Les dues fotografies de dalt són de
Luis Sánchez Dávila i d'Andrew McConnell respectivament. Espero que no se us ennuegui la setmana amb les imatges. Així està el món.