29 de nov. 2009

La nena més trista del món

Hi ha el tòpic de que a l’Índia els pobres i els marginats sempre et reben amb un somriure a la cara. Si bé és cert que sovint veus persones en situacions realment dramàtiques que et regalen un somriure que t’arriba molt endins, no ens enganyem, la realitat és que a l’Índia veus també molta tristesa.

Avui estava fora de la bombolla de Shanti Bhavan, i a Bangalore he vist la que en aquell moment m’ha semblat, la nena més trista del món.

Jo em dirigia cap a la parada d’autobús per tornar a Shanti Bhavan, i el rickshaw ha parat en un semàfor prop de Koramangala. A la vorera hi havia una nena del carrer, d’uns deu anys, cabells esperrucats i coberts de pols, peus descalços i ennegrits, amb un vestit que el temps havia anat mimetitzant amb el color de l’asfalt. No demanava diners ni intentava vendre res, només plorava desconsolada i amb la mirada completament perduda dirigida al caòtic trànsit de Bangalore. Sola entre 7 milions de persones que la ignoren.

M’ha vingut un baixon molt fort. El rickshaw ha arrancat, i me n’he anat trist i amb llàgrimes als ulls a buscar el meu autobús. El problema dels nens del carrer és un dels més dramàtics i crus. L’Índia és el país amb més població de nens del carrer del món. Alguns estudis parlen de 18 milions de nens i nenes vivint al carrer sense atenció familiar ni la protecció de cap adult.

Quin futur pot tenir un país amb milions de nens tristos?

Si ahir estava optimista, avui estic pessimista.

6 comentaris:

surya ha dit...

buf!
realment no sé que dir-te, suposo k hi ha coses k no es poden ni explicar ni justificar amb paraules.

1 abraçada i cuida't molt!

Clidice ha dit...

saps que per ajudar a una part ínfima d'aquests milions et cal blindar-te una mica, per poder ser útil. Ja ho sé que dir-ho és fàcil i sempre duràs aquesta nena dins :(

ànims!

Ferran ha dit...

Pensa en la de criatures que no estan tristes gràcies a persones com tu, Edu. I pensa que potser també aquella nena trobarà un Edu que li doni la mà.

Ànims, per tu i per tots.

najoana ha dit...

mira Eduard,tan sols llegir el que has escrit,els meus ulls s'han omplert de llàgrimes i com et conec bé,sé com t'hauràs quedat i amb quin sentiment d'impotència .......aquesta nena s'ha quedat dins teu per sempre ,jo vull pensar que potser algú l'aturarà i l'ajudarà.És difícil en una situació així remontar el vol,però espero que els somriures que veuràs en els nens de shanty bhavan,t'ajudin.En aquests moments m'agradaria poder fer-te una abraçada. ânim maco. molts petons de tots.

ANNA ha dit...

Entenc tan bé aquesta sensació de.... impotència davant tanta misèria, tanta injusticia... només dir-te que hi ha dies tristos i dies feliços, i que malgrat que hi ha milions d'infants sols al món, també n'hi ha molts que tenen la sort de tenir-nos. No defalleixis, ells et necessiten alegre!!!!
Una abaraçada des de Cambotja. Anna

Edu ha dit...

Gràcies a tots i totes! No era el primer cop que em passava quelcom així. A l'Índia malauradament veus moltes escenes similars, difícils d'oblidar.

Però tot i estar-hi acostumat, hi ha moments en que el baixon és inevitable.

Una abraçada des de Shanti Bhavan!