Aug 11, 2009

El Aleph. La lírica metafísica de Jorge Luis Borges

Tot i haver llegit contes i poemes solts de Borges, mai n’havia llegit un llibre sencer. El Aleph (Alianza Editorial, 2008) és un recull deliciós de divuit relats, entre els quals hi podem trobar alguns dels seus contes més famosos (i elogiats).

A mi m’han agradat especialment
El immortal, El zahir, La escritura del dios, i El Aleph. Destacaria sobretot el primer d’aquests, que obre el llibre, i posa el llistó altíssim.

Tot els relats en general reflexen molt bé les seves inquietuts intel·lectuals, com la mitologia, la matemàtica, la teologia o la filosofia; i es nota que hi ha alguns temes que l’
obsessionaven, com el temps, l'infinit, els laberints o la mateixa realitat.

La veritat és que
Borges ha esdevingut no només un autor destacat de la literatura llatinoamericana de la seva generació, sinó directament un dels grans de la literatura en español i universal. Val la pena llegir-lo.

"[…] La codicia de ver a los Inmortales, de tocar la sobrehumana Ciudad, casi me vedaba dormir. Como si penetraran mi propósito, no dormían tampoco los trogloditas: al principio inferí que me vigilaban; luego, que se habían contagiado de mi inquietud, como podrían contagiarse los perros. Para alejarme de la bárbara aldea elegí la más pública de las horas, la declinación de la tarde, cuando casi todos los hombres emergen de las grietas y de los pozos y miran el Poniente, sin verlo. Oré en voz alta, menos para suplicar el favor divino que para intimidar a la tribu con palabras articuladas. Atravesé el arroyo que los médanos entorpecen y me dirigí a la Ciudad. Confusamente me siguieron dos o tres hombres. Eran (como los otro de ese linaje) de menguada estatura; no inspiraban temor, sino repulsión. Debí rodear algunas hondonadas irregulares que me parecieron canteras; ofuscado por la grandeza de la Ciudad, yo la había creído cercana. Hacia la medianoche, pisé, erizada de formas idolátricas en la arena amarilla, la negra sombra de sus muros. Me detuvo una especie de horror sagrado. Tan abominadas del hombre son la novedad y el desierto, que me alegré de que uno de los trogloditas me hubiera acompañado hasta el fin. Cerré los ojos y aguardé (sin dormir) que relumbrara el día. […]"
Fragment d’El immortal (dintre d’El Aleph), Jorge Luis Borges, 1949.



3 Comentaris:

Jesús M. Tibau said...

uf, això són paraules majors

zel said...

A mi em va fer una sensació estranya, saps? En el seu moment els vaig llegir sense saber que llegia un gran autor, i em sonava com a ciència ficció i prou, sense anar més enllà...Ara, els trobo menys enigmàtics i més metafòrics.
Ostres, sense voler m'ha sortit un comentari estrany...

Edu said...

I tant Jesús, Borges és molt Borges :)

T'entenc Zel, llegir Borges és submergir-te en un univers molt particular. A mi em semblen enigmàtics i metafòrics a parts iguals.

Salut!