28 de jul. 2009

Jo no sóc una persona, sóc dinamita

Aquesta frase m’ha semblat molt representativa de l’Ecce Homo de Nietzsche (Accent Editorial, 2007), que ahir vaig acabar de llegir.

La frase fa justícia a la resta de continguts del llibre perquè
Nietzsche no deixa títere con cabeza, és explosiu, ferotge, radical, s’ho carrega tot, però sobretot dues coses: Alemanya i l’Idealisme.

Ecce Homo
és l’últim llibre que va escriure, just poques setmanes abans de patir un col·lapse que el va fer recloure’s la resta d’anys de vida. L’obra pot ser considerada una autobiografia intel·lectual, i és un bon llibre per començar a llegir Nietzsche, ja que s’hi descriuen els trets principals de la resta de les obres, i a més conté moltes cites al Zaratustra.

És un llibre impactant, molt ben escrit.
Nietzsche tenia un domini del llenguatge espectacular i un gran talent literari. J. M. Terricabras ha fet un treball esplèndid traduint-lo al català. Val la pena destacar l'editorial gironina Accent, que està apostant per títols molt interessants.

Respecte al contingut, mai m’he sentit gaire proper a la filosofia de
Nietzsche. Ell mateix crea un abisme tan gran entre ell i la resta dels mortals que dificulta apropar-s’hi. En concret en aquest llibre, algunes coses que no m’han agradat gens són la manera despectiva com parla de les dones (donetes), i en ocasions el seu ferotge despreci pels alemanys també resulta excessiu. Gairebé tan excessiu com la seva supèrbia i arrogància (està clar que Nietzsche no buscava caure bé):

Entre els meus escrits, el meu Zaratustra ocupa un lloc a part. Amb ell li he fet a la humanitat el regal més gran que mai se li ha fet fins ara [...]

[…] Porto el destí de la Humanitat a les espatlles […]


[…] sóc el primer d’haver descobert la veritat […]

Però també té linies que m’han encantat, com aquesta cita del Zaratustra:

[…] Les paraules més silencioses són les que porten la tempesta, pensaments que vénen amb peus de colom guien el món […]
M’ha semblat interessant que parli tan bé d’Heràclit, i curioses un parell de cites a Buda. Potser sí que al final resultarà que Nietzsche era un no-dualista.

Impressionant l’obertura del capítol
Per què sóc un destí:

Conec la sort que m’ha tocat. Un dia es lligarà al meu nom el record d’alguna cosa terrible — d’una crisi com no n’hi ha hagut cap a la terra, de la més profunda col·lisió de consciències, d’una decisió, conjurada contra tot el que fins llavors havia estat cregut, promogut, santificat. Jo no sóc una persona, sóc dinamita. […]

5 comentaris:

Clidice ha dit...

gràcies per l'apunt :)

"Entre els meus escrits, el meu Zaratustra ocupa un lloc a part. Amb ell li he fet a la humanitat el regal més gran que mai se li ha fet fins ara [...]"

tenia raó! :)

Asimetrich ha dit...

quan he vist el títol del post al feed del meu blog he pensat "mite'l que cregut l'Edu". Després he vist les cometes...jejeje (Avui estic atontat).

Mireia ha dit...

Un mica prepotent, no?? Pel tema de les dones...bé, eren els temps que corrien...i encara n'hi ha que parlen així!

Edu ha dit...

Clídice, deus ser molt fan de Nietzsche pel que veig :)

Asimetrich, ei que jo també sóc dinamita eh ;)

Mireia, prepotent és poc, i n'estava orgullós de ser-ho. La modèstia no era quelcom que li interessés gaire, va en contra dels instints diria ell.

Salut!

Clidice ha dit...

bé Edu, tinc un pare que me'l va fer conèixer a l'adolescència i, a més, va tenir a bé de matar a déu per mi, com no li he d'estar agraïda?