1 d’abr. 2009

Nâgârjuna i la no-dualitat

Ahir va ser l’última sessió d’un curs d’Introducció a la Filosofia de l'Àsia, al que he assistit les últimes 5 setmanes. Concretament el curs ha girat al voltant de la figura de Nâgârjuna (s.II-III d.C.), un filòsof indi fundador de l’escola Madhyamaka del budisme mahayana, i considerat un dels grans mestres de la no-dualitat asiàtica.

El curs, que neix d’una col·laboració entre la
UdG i Assofia, s’ha fet a la Facultat de Lletres de la UdG i l’ha impartit en Xavier Serra. Si us interessa podeu consultar el programa-guió que hem seguit i la bibliografia.

Els propers anys el curs tindrà continuació, enfocant-se a altres mestres de la no-dualitat com
Shankara, Abhinavagupta o Dôgen.

Les classes han estat molt interessants, i així com jo ja coneixia la no-dualitat del
Vedanta Advaita, desconeixia totalment la figura de Nâgârjuna, la seva doctrina de la vacuitat, i tot el que ha representat dins del Budisme.

Nâgârjuna
vindria a dir que no és possible trobar res al món que tingui naturalesa pròpia, ja que tot té un origen dependent. Llavors tota la realitat (fins i tot el propi discurs de Nâgârjuna) descansa en la vacuïtat (en sànscrit shunyata). Aquesta vacuïtat de totes les coses però, no porta a Nâgârjuna cap al nihilisme, sinó cap al camí del mig (madhyamaka): si no hi ha res que existeixi realment, no pot haver-hi res que sigui no existent, o en paraules seves: Existeix és aferrar-se a la permanència. No existeix és aferrar-se a l’aniquilació. Per tant la persona sàvia no hauria de basar-se ni en l’existència ni en la no existència”.

Resumir
Nâgârjuna en un paràgraf és un atemptat, però crec que queda clara la idea general de la seva “doctrina”.

La valoració del curs és molt positiva, i si puc l’any vinent m’apuntaré al de
Shankara. Per aquest ja tindré alguna feina feta, perquè ja n’he llegit alguns textos.