16 de març 2009

M’he despertat en la mateixa vida en la qual m’havia adormit

Hi ha escriptors amb els que connectes de seguida, llegint-ne unes poques pàgines te n’adones. Sembla que haguessin escrit aquell text pensant precisament en tu.

El 2008 això em va passar amb Hermann Hesse (El llop estepari) i Octavio Paz (El mono gramático), i aquest 2009 ho he sentit per primer cop amb Fernando Pessoa.

De Pessoa n’havia llegit poemes solts, i vaig entrar a la Llibreria Geli amb la idea de comprar-ne una antologia. Però molt ben aconsellat, en vaig sortir amb una edició bilingüe portuguès-català dels Poemes d’Álvaro de Campos (un dels heterònims de Pessoa, poetes inventats per l’autor).

El llibre editat per Quaderns Crema és un recull dels poemes d’Álvaro de Campos, enginyer-poeta i el més modern dels heterònims de Pessoa. La traducció al català és de Joaquim Sala-Sanahuja, que ha fet un treball molt bo. La semblança del portuguès amb el català fa que tot i no conèixer bé la llengua, puguis disfrutar amb la versió original dels poemes.

De Pessoa no en diré rés que segurament no sapigueu ja. Ha estat un dels grans de la llengua portuguesa i de la literatura europea, per molts ha estat el gran poeta de la modernitat. Els seus poemes són un exemple clar de la relació entre filosofia i poesia, i de fet Pessoa és un dels grans mestres de la filosofia del llenguatge. Escriu els poemes com un enginyer que mitjançant paraules quotidianes va creant realitats noves.

El títol d’aquest apunt per cert, és un vers del poema Lisbon Revisited (1926), del qual us en regalo un fragment. Que vagi de gust.

[…]

M’he despertat en la mateixa vida en la qual m’havia adormit.
Fins i tot els meus exèrcits somniats han estat derrotats.
Fins i tot els meus somnis s’han sentit somniats.
Fins i tot la vida tan sols desitjada m’afligeix―fins i tot
aquella vida…
Comprenc a intervals connexos;
escric a lapsus de cansament;
i un tedi fins i tot del tedi em rebat a la platja.

No sé quin destí o futur escau a la meva angoixa sense
governall;
no sé quines illes del Sud impossible m’esperen nàufrag;
o quins palmerars de literatura em donaran almenys un
vers.

[…]

2 comentaris:

Ramon Bartomeus ha dit...

El Libro del desasosiego és un d'aquests llibres on per sobre de les paraules, les frases i els capítols es transmet un sentiment que sembla envaïr-te l'ànima... Per mi va ser una experiència, com deixar-te desagnar en una banyera d'aigua calenta ... realment el desassosseg va entrar suaument a la meva vida.... recomanat només per ànimes delicades però resistents a la depresió. i... per entendre Pessoa, no hi ha com llegir a Saramago en "El año de la muerte de Ricardo Reis".

Edu ha dit...

Ah el llibre del desassossec el tinc a la llista dels pendents fa temps. He volgut començar per la poesia.

M'apunto la recomanació de Saramago, gràcies!