28 de febr. 2009

Tornar a Mumbai amb Slumdog Millionaire

Ahir finalment vaig anar a veure Slumdog Millionaire. Ja en vaig fer un comentari previ fa un dies, comentant una mica la polèmica que havia despertat el film a l’Índia. Avui m’estendré bastant més.

A mi la pel·lícula m’ha agradat i m’ha convençut. Crec que
Danny Boyle aconsegueix transmetre les múltiples contradiccions de Mumbai, i reflexa d’una manera prou realista la vida als slums de la ciutat. La pel·lícula però, l’hem d’entendre com un conte de fades, i per tant hem de desactivar la nostra incredulitat mentre la mirem, només així podrem passar per alt tot un seguit de situacions altament improbables dins el seu argument.

Crec que és important avisar als espectadors potencials que no es tracta d’una comèdia, ja que alguns diaris i cinemes la qualifiquen com a tal (?!). La pel·lícula és un drama i conté imatges molt dures, sobretot les que retraten com les màfies exploten els nens dels
slums, mutilant-los perquè fagin més pena al pidolar o convertint-los en treballadors sexuals. Això no són exageracions del guió en absolut, sinó la realitat diària de milers de nens i nenes a Mumbai.

Mumbai és una ciutat d’uns 20 milions d’habitants, i d’aquests el 60% malviu sota l’umbral de la pobresa. Això són 12 milions de persones sí, és diu aviat. A més
cada dia arriben a la ciutat més de 1500 persones amb les mans buides, esperant grans oportunitats que mai els arribaran. Això evidentment comporta immensos problemes d’aglomeració i d’exclusió social, essent els slums la seva representació màxima.

Slumdog Millionaire
està rodada a Dharavi, l’slum més gran d’Àsia, amb un milió de persones vivint en dos quilòmetres quadrats i mig. Una dada que et permet copçar aquellar realitat és que hi ha una aixeta d’aigua corrent per cada cent habitants. La pel·lícula ha provocat que es parli bastant del tema, fet que em sembla molt positiu. Alguns articles recents han explicat una mica la situació a Dharavi, per exemple aquest publicat a El Mundo.

Respecte a les crítiques, les que provenen del sector de
Bollywood, no estan conformes amb l’Índia que s’ensenya a la pel·lícula. Les seves pel·lícules solen reflexar una Índia de somnis, força irreal, i rarament mostren la pobresa, així que no és estrany que es queixin.

Altres crítiques que s’han fet des d’occident apunten a que la pobresa és retratada d’una forma paternalista. Jo no ho crec així, crec que s’ha estat força coherent en aquest sentit i no s’ha caigut en la llàstima i el paternalisme. Evidentment però, el film és una visió occidental d’una realitat índia, per això la firma
Boyle. També és cert que des d’aquí, hi ha qui veu una certa “bellesa romàntica” en la marginalitat, sobretot quan aquesta ens és externa i és tan exòtica, perquè quan és la que tenim al costat no provoca pas el mateix efecte.

A mi personalment, la pel·lícula m’ha permès tornar a Mumbai, una ciutat que em va impactar fortament. Ja només baixar del tren a l’estació de
Dadar, entrada ja la nit, vaig quedar abrumat per les descomunals marees humanes en que ens vam veure immersos. Totes les fotos que il·lustren aquest post són d’aquella visita al 2007. La primera (prèvia a aquest text) és de la bahia de Mumbai amb el seu skyline des de Marine Drive.

Sota aquestes línies, nens jugant al
Banganga Tank i un dels trens que cada dia transporten milers (milions?) de persones per la ciutat. La tercera imatge és de la mesquita de Haji Ali, a la qual s’accedeix per una passarel·la sobre el mar on a banda i banda hi han instal·lats infinitat de pidolaires, entre els que es poden veure nens cecs i mutilats, sens dubte explotats per màfies com les que es veuen a Slumdog Millionaire. Passar per la passarel·la és una experiència dura i angoixant, 500 metres a peu que inclouen un bitllet d'anada per assistir a la lluita per la vida en les profunditats del teu ser.

Per acabar l’apunt en positiu, dues fotografies més, la primera és de l’escola Yashodhan, beneficiada per un projecte de Sonrisas de Bombay. L’escola es troba en un slum del nord de Mumbai, i també la vaig visitar el 2007. Altres ONGs catalanes que treballen a Mumbai són: AASARA i Amics del CCDT.

I per acabar, la Nandini, que podria ser ben bé la Latika de la pel·lícula. Els seus pares són ragpickers que treballen a slums dels voltants de Bangalore. La feina de ragpicker es veu ben reflexada a Slumdog Millionaire, i consisteix en recollir plàstics, llaunes i qualsevol cosa aprofitable d’entre les immenses piles d’escombraries que abunden als slums (i sovint també a barris més “acomodats”). La Nandini però, té la sort d’haver anat a parar a Shanti Bhavan, projecte del que ja us he parlat molts cops.

PD: Com a curiositat, Woody Allen ja ha fitxat a Freida Pinto (la guapa protagonista) per la propera pel·lícula que rodarà amb Mediapro, on també apareixeran Anthony Hopkins i Naomi Watts.

14 comentaris:

zel ha dit...

Ja et vaig dir el meu parer, em va agradar molt, però molt, ara dura, sí que ho és, passa que la van guarnint amb moments de "glòria", però em va impactar tot això que comentes dels barris...horroròs.
De fet, em va suggerir un post, que ara mateix no sé en quin blog vaig escriure...sóc un trasto...
Petons, Eduard, sàpigues que la he recomenat seguint les teves paraules...

Toni ha dit...

No he vist la pel·lícula ni he estat mai a l'Índia. Però si Slumdog Millionaire exposa aquesta realitat de la manera que dius, em sembla molt positiu. Dedueixo que l'has trobat equilibrada, i això em sembla un valor important en una peli. Au, ja tinc deures per fer.

Cristina ha dit...

Jo sabia que tu donaries una opinió amb consistència, completant el que va dir en Ferran al seu blog. Jo crec que no podem tancar els ulls a l´evidència de que hi ha milions de nens que ho tenen molt malament i que malviuen als slums sense cap opció de viure una vida millor. Mai cap pel.lícula serà 100% real però aquesta dóna una visió molt encertada i la part de fantasia no està malament. A veure si no podem somiar una mica.

marc ha dit...

És una peli xula si... Em va fer plorar força!

Ismael Peña-López ha dit...

Gràcies per l'entrada :)

Jaume Puig ha dit...

Felicitatas pel teu apunt. Hi estic molt d'acord. I voldria afegir una cosa més: les pel.licules de Bollywood, en general , són infumables. Les que he vist als cines de Mumbai i en video no he aconseguit aguantar-les fins el final. Em semblen un repugnant sistema de control de masses. La industria de Bollywood s'aprofita de l'aculturització i la misèria per vendre paradisos falsos, com si fos opi. Potser algun dia algu s'hauria d'ocupar d'analitzar el que suposa el cinema-escombraria de Bollywood a l'Índia.

Edu ha dit...

Gràcies Zel! Sens dubte és una pel·li dura, sorprèn que hi hagi qui la qualifica de comèdia!

Et recomano veure-la Toni, val la pena.

I tant Cristina, somiar una mica és més que recomanable, i Slumdog Millionaire ens permet fer-ho.

Marc als Travel Blogger Awards de Lonely Planet vas destacadíssim!! Ja tens el premi gairebé a la butxaca. El teu blog s'ho mereix!

De res Ismael! Escriure sobre una pe·li que t'ha agradat i que t'ha portat bons records és fàcil!

Gràcies Jaume! Moltes pel·lícules de Bollywood són infumables certament. Però cada any també n'hi ha unes quantes que valen realment la pena. Presenten una Índia de somnis, força irreal, però potser això és precisament el que fa que tinguin tant d'èxit entre les classes baixes, que hi veuen tot allò que voldrien tenir.

Per infumables, moltes de les de Tollywood i Kollywood, pel·lícules en Telegu i Tamil respectivament.

Salut!

Ferran ha dit...

Edu, m'ha encantat llegir-ne la teva opinió. Ja saps que jo mai no he estat a l'Índia, a diferència de tu que coneixes força bé aquella part de món. M'has ajudat a situar en el lloc correcte alguns dels missatges de la pel·lícula, que per desconeixement d'aquella realitat no vaig poder interpretar. Genial; merci!

Edu ha dit...

Ei de res Ferran, celebro que t'hagi ajudat!

Sonia y Juan ha dit...

Molt bona descripció de la pel·lícula, felicitats.

A nosaltres ens va agradar molt la pel·lícula, la primera part ens va deixar compulgits.

Per cert, totalment d'acord amb el tema de Kollywood, quin horror de pel·lícules.

Salutacions des de Tarragona.

Jaume ha dit...

Edu, encara no he vist la pel·lícula, però tinc intenció de fer-ho ben aviat. El to del teu post m'ha fet tenir-ne més ganes. A veure si torno a passar per aquí quan la tingui al sac. :)

Jaume ha dit...

Tal i com vaig dir, ja torno a ser aquí, després d'haver vist finalment la pel·lícula aquest cap de setmana.

L'argument m'ha semblat enginyós, tot i que el desenllaç és, efectivament, massa ensucrat i crec que li fa perdre força a la història, que fins llavors té un bon nivell.

A banda d'aquestes consideracions, el tractament de la marginalitat, la pobresa, l'explotació infantil en formes diverses, etc. em semblen tractades prou adequadament, sense imatges innecessàriament cruels però dient-ho tot prou clarament.

En qualsevol cas, la valoració inicial que en feies, Eduard, és ben apropiada.

Dani Coll ha dit...

Hola Eduard,

t'he trobat tot cercant altre gent que hagi estat entrevistat al programa L'Hora L de la SER, tal i com em va passar a mi amb el el dimecres passat amb el SensePresses.

Molt interessant aquest article sobre Mumbai. Un bon contrapunt i una visió sincera i de primera mà que ens ajuda a confirmar l'exposat a Slumdog Millionaire.

Per mi la pel.lícula és molt bona, tot i que crec que cal passar per alt les llicències que es concedeix de cares a agradar al món occidental.

T'enllaço al SensePresses.

Salutacions.

Anònim ha dit...

Who knows where to download XRumer 5.0 Palladium?
Help, please. All recommend this program to effectively advertise on the Internet, this is the best program!