20 de febr. 2009

Altes capacitats intel·lectuals a Catalunya

Diumenge passat al Presència hi havia un article sobre els nens superdotats, que posava de manifest com el nostre sistema educatiu oblida els alumnes amb altes capacitats intel·lectuals. Avui he llegit una carta a El Punt fent referència al mateix tema. És un tema recurrent que surt de tant en tant, i després torna a quedar en l’oblit.

Sembla evident que caldria fer accions en alguna direcció, per tal que aquests nens rebin l’educació i els estímuls necessaris, ja que molts d’ells s’aburreixen i troben rígid i absurd el sistema educatiu, desembocant a vegades cap a un fracàs escolar. Quines accions caldria prendre doncs? Aquesta és la gran pregunta.

Jo no crec que els centres especials ni la segregació siguin bones idees, i m’agrada veure que en això coincideixo amb Guirado, un expert en el tema, que a partir d’aquest febrer dirigeix a Girona un observatori associat a la UNED que farà recerca i publicació al voltant d’aquestes matèries. Si la solució ha de ser dins de les escoles, a l’article del Presència parlen de tres possibles vies: agrupament, enriquiment (treballar per projectes, ampliant els objectius que es treballen a classe) i acceleració (reducció d’un curs a primària i d’un altre a secundària). No és un tema gens senzill, però sens dubte es podrien fer algunes coses. Cal posar-se les piles, desconeixo com està el tema a altres països.

M’ha agradat llegir que es comencen a fer servir més paràmatres per la detecció de la superdotació, no solament el coeficient intel·lectual (CI). Parlen del tres anells de Renzulli, basats en la intel·ligència, la creativitat i la perseverança. Em sembla lògic, ja que un superdotat no hauria de ser només algú que és molt intel·ligent, sinó que cal que usi aquesta intel·ligència de forma creativa i que sigui capaç de dedicar molta estona a les activitats que li interessen.

Durant un temps el tema de la superdotació em va interessar perquè sempre he donat resultats molt alts als tests de CI, i de fet sóc soci d’un parell d’associacions de superdotats, tot i que no me’n considero pas un (segur que no passaria la prova de la Perseverança en els anells de Renzulli! :). Aquest tipus d’organitzacions et solen demanar unes determinades puntuacions en uns determinats tests. En els tests habituals a partir d’un CI de 130 ets considerat superdotat. Amb la meva petita experiència en aquestes organitzacions, el que he vist és gent amb una forta vanitat intel·lectual (de la que jo segur que tampoc m’escapo eh), però de superdotats de veritat, poquets. Hauríeu de veure les bajanades que es poden arribar a dir en un taulell de debat de "superdotats", defensant les polítiques de Bush.

Per acabar, i ja que entrem al cap de setmana. Us passo un enllaç a un test de CI, que segons la gent de MENSA (l’associació de superdotats més famosa), dóna els resultats més fiables de la xarxa. Són 39 preguntes que cal respondre en 40 minuts. Però segurament amb un quart d’hora en fareu més que de sobres.

Apa, a fer servir les petites cèl·lules grises, com diria en Poirot al Capità Hastings ;)

7 comentaris:

Ferran ha dit...

Imagino que com més "avançada" és una societat (penso en el nord d'Europa, per exemple), millor resolt tenen aquest assumpte. De fet, una escolarització diferent a la que existeix avui dia hauria de donar-se en un munt de casos; les "solucions personalitzades" haurien de ser la normalitat, per extreure de cadascú el millor que pot donar. Falta imaginació i ganes, temo.

Bon cap de setmana.

Silvia ha dit...

Potser el que hi ha també és por...

merci pel test, m'ha confirmat el que ja sabia però igualment ha estat una experiència interessant :)

Edu ha dit...

Sí, és el que jo també temo Ferran. M'ha agradat això de que les "solucions personalitzades" haurien de ser la normalitat.

Sílvia, només llegint el teu blog salta a la vista que ets molt intel·ligent!

Bona setmana!

Anònim ha dit...

No fa pas falta trobar solucions personalitzades.
No és donant un temari personalitzat o diferent que es pot ajudar.
La "creació", la idea, la relació de dades a priori no relacionades surt a partir de una motivació interior i "extrema" que fa cercar nous reptes.
El que cal és assegurar una escolarització com els altres nens, i assegurar l'aprenentatge normal. La resta vindrà o no vindrà, però és un procés molt personal que es pot veure trencat per la falta de motivació, per la falta de identificació amb el que es fa i amb el que s'ha d'apendre.

Anònim ha dit...

Be, esten d'acord de que es un tema "problematic" pero no per els nens... si no per el docents, ja que no tenen la formació adient, per tant... ja se sap! un problema.

Anònim ha dit...

Estic d'acord amb el primer anònim, la creació surt de l'interior, però igualment els nens mereixen ser atesos com cal, i si no se senten recolzats, o el que és pitjor, si se senten rebutjats perquè els noten "diferents", malament rai, això pot ser nefast per al seu desenvolupament com a persones.
Eduard, de tant en tant consulto aquest blog i t'agraeixo quehi escriguis...Referent al tema de la superdotació, també hi ha molta vanitat i prepotència entre els que no són superdotats, i sobretot, molta enveja!!(perquè està mal explicat, no perquè els superdotats siguin "més" que els altres), però el cas és que aquesta manca d'informació, les enveges mal portades i els professors que s'amaguen rere tòpics i van dient "que tots són iguals", hi ha molt nen desaprofitat i, el que és pitjor, maltractat (psicològicament).
Evidentment, amb una educació plantejada d'una altra manera, no caldria ni fer-ne esment, cadascú és com és, però en l'educació que tenim ara, aquest és un problema molt greu, i és molt trist veure com molta gent que va de progre els gira l'esquena.

Edu ha dit...

Gràcies pels darrers comentaris. Aquesta entrada del blog, no sé per què, però segueix essent la més visitada, i encara genera comentaris dos anys i mig després de la seva publicació.

Gràcies per expressar-hi les vostres opinions!