21 de gen. 2009

Epicur al tren

De tots els béns que proporciona la saviesa per assolir la felicitat de tota una vida, el més important és l’obtenció de l’amistat.
Com ja vaig comentar fa uns dies, a part de visitar l’exposició de fotografies de Sonrisas de Bombay, a la Llibreria Claret també vaig comprar-hi l’Ètica d’Epicur (Proteus, 2008).

És un llibre petitó, que vaig llegir d’una sola tirada en el Catalunya Exprés de Barcelona a Girona. El fet que sigui petit no és casual, de tota la producció d’
Epicur (més de tres-cents rotlles de papir segons Diògenes Laerci) només es conserven 3 cartes, i un recull de quaranta sentències per mitjà de les quals Epicur volia facilitar la comprensió de la seva doctrina. L’edició i la traducció del llibre va a càrrec de Montserrat Jufresa, que ha fet un treball excel·lent.

Llegir escrits de pensadors de l’Antiguitat és un privilegi. A mi veure per escrit reflexions tan profundes que tenen 2300 anys em provoca un cert vertigen.


Epicur
(341 a.C. Samos – 270 a. C. Atenes) ha estat reivindicat al llarg de la història per molts altres pensadors, per exemple Montaigne, Nietzsche o Marx. El principi ètic de l’epicureisme és la recerca del plaer i l’amistat per tal d’alliberar l’èsser humà de la por. Dit així pot semblar que Epicur i els seus deixebles eren uns llibertins que es reunien al Jardí (nom de la seva escola) a disfrutar de la vida. I d’alguna manera ja és així, però la seva concepció de plaer i desig s’ha de matissar:

Dels desigs, uns són naturals i necessaris, altres naturals i no necessaris, altres ni naturals ni necessaris, sinó que provenen d’una opinió vana.*

Els plaers naturals que van acompanyats per una intensa passió, però que no provoquen dolor corporal si no els satisfem, neixen d’una vana opinió, i, si és difícil que desapareguin, no és degut a la seva pròpia naturalesa, sinó a l’estupidesa dels homes.

* Epicur considera naturals i necessaris aquells que serveixen per eliminar els dolors del cos, com beure quan es té set. Considera, d’altra banda, naturals i no necessaris aquells que, no eliminant el dolor, només varien el plaer, com els menjars suculents; els desigs ni naturals ni necessaris són com l’afany per obtenir corones i estàtues.
Exprimint al màxim la seva doctrina, ens podríem quedar amb que si vivim en contacte amb la Natura, de forma honesta i sense crear-nos necessitats supèrflues, és possible assolir la felicitat.

Només aixecar el cap del llibre i donar una ullada al vagó del tren, em va donar la sensació que no anem gaire ben encaminats.

5 comentaris:

Ferran ha dit...

D'entrada he de dir que no recordo pràcticament res del que havia hagut de llegir dels filòsofs clàssics. Per desgràcia meva. LLegint el teu post em venen ganes de posar-m'hi, i com no seria el primer cop que un suggeriment teu me'l faig meu...

Dit això, és curiós i interessant comprovar a través dels exemples al final de l'escrit, com el pensament de fa milers d'anys continua vigent avui. Canvien les formes, d'alguna manera, però en absolut el fons.

Molt interessant.

Cristina ha dit...

Me l´apunto!!!

zel ha dit...

El meu fill gran em va donar una bona lliçó sobre Epicur, que reconec hauria de llegir, però ell ja es va cuidar de deixar-me "amb un pam de nas", pensant erl mateix que tu!
Petons, amic!

Edu ha dit...

Doncs apa Ferran, els clàssics t'esperen.

Cristina, és un llibre ràpid de llegir i molt interessant. Bona lectura.

Zel, que els fills deixin amb un pam de nas als seus pares és molt normal. Però que ho fagin a través d'Epicur segurament no tant! :)

Trina Milan ha dit...

Genial Epicur!...els clàssics sempre ens donen les millors opinions, les millors informacions...no perden el seu valor...al contrari, l'augmenten...gràcies per recordar-ho Eduard