27 de des. 2009

Ens retrobem el dia de Reis

Me'n vaig uns dies i l'activitat del blog queda parada fins al dia de Reis (quan per cert es coneixeran els regals del Blocaire Invisible). Tot i això, aquests dies seguiré accessible (només esporàdicament) per email.

El Com gotes a l'oceà us desitja un feliç 2010, si pot ser, ple de somriures com aquests d'aquí a baix.

23 de des. 2009

El tió indi

Tinc quatre exemplars del llibre India untouched: The forgotten face of rural poverty, d'Abraham George, el fundador de Shanti Bhavan, l'escola on he treballat els últims tres mesos. Els regalaré a les quatre primeres persones que escriguin un comentari en aquest post. Al blog, no s'hi val al Facebook.

El llibre (en anglès) és el testimoni d'un home de negocis convertit a filàntrop, que ha dedicat els últims 15 anys a desenvolupar diferents projectes en una àrea rural molt pobra de
Tamil Nadu, al Sud de l'Índia. És una visió interessant de l'Índia actual, i et dóna una idea de què vol dir ser un emprenedor social.

Si aconseguiu ser un dels quatre primers, envieu-me també un email al
Gmail (trobareu l'adreça a la columna de la dreta) amb les vostres dades per poder fer l'enviament.

Els regals però, no s'acaben aquí. També us deixo per a tots aquest vídeo-resum de l'estada a Shanti Bhavan. Conté fotos i petits vídeos només del projecte a Shanti Bhavan, per tant no hi són les visites a Anantapur, Bagepalli i Bangalore. Condensar en set minuts tres mesos a l'escola és molt complicat, com us podeu imaginar, però crec que el vídeo ha quedat prou bé. Espero que us agradi.

Bon Nadal a tothom!

21 de des. 2009

L'entrevista a la Shilpa

Fa uns dies us vaig demanar de participar en una entrevista oberta a la Shilpa, una estudiant de Shanti Bhavan. Avui publico les respostes d'ella a les preguntes que em vau anar deixant, i les acompanyo d'un petit vídeo de la protagonista. Moltes gràcies als que vau participar. Ella va estar molt contenta de saber que hi ha persones tan lluny interessades en conèixer-la i en saber què pensa.

De moment publico l'entrevista en anglès, i quan tingui temps ja la traduïré al català.

Només faig una petita aclaració. En una resposta la Shilpa menciona a Thomas Friedman. Per si no el coneixeu, es tracta d'un periodista americà que ha guanyat tres Pulitzers i col·labora regularment amb prestigiosos mitjans com el New York Times. També és autor del best-seller The world is flat, llibre que conté un petit comentari sobre una visita que va fer Friedman fa uns anys a Shanti Bhavan. En aquesta visita va ser precisament quan la Shilpa el va conèixer.

Anna: How do you see yourself after 10 years?
Shilpa: Ten years from now i.e. when I am twenty six years old, I see myself as a budding journalist on her way to obtaining professional success. I see myself travelling the world and meeting all kinds of people, visiting different places and encountering new experiences.
I see myself as the harbinger of hope for my family because through my income, I will provide them with financial assistance needed to climb out of poverty.
I see myself, working closely with the George Foundation, helping in my own way to be a support for the children of Shanti Bhavan, who are being given the opportunity to overcome poverty, the way I was helped.

Anna: Can you explain a little about your family? (parents, siblings, village…)
Shilpa: I come from a small, Christian community called Mariapura, located on the outskirts of Bangalore. My mother works as a housemaid. At the present my father is unemployed, forcing our family to depend on my mother’s salary. My younger brother and sister, are fourteen and twelve years old, respectively. They study in the village school which has Kannada as its medium of instruction. They have never seen a computer or rode on a bicycle. They don’t know what it is to sleep on a soft bed or study in a prestigious English medium school.
My family is depending on me to lift them out of poverty through my education and a stable job. My mother does not want me to lead a life of hardship and sorrow, the way she did after being married off to an alcoholic at the age of sixteen.
I am the only hope for my family. I never want to let them down.

Joana: Why do you want to study journalism?
Shilpa: When I was in the 6th grade, I got the rare opportunity to meet Mr. Thomas Friedman. My principal recommended that I show one of my articles I had written for a competition. I was zapped when he rose from his chair and congratulated me, and his words were what got my heart ticking. He said, “I think you’ll make a great journalist.” That was the beginning.

I have always had a keen interest in writing, editing, interacting with people and collecting information about events or experiences. I’ve been the editor of the school newsletter. I want to use my talents and interests to do some productive work on a larger scale. That’s why I feel the field of journalism will enable me to make the most of my gifts.

Joana: Do you think Shanti Bhavan is bringing you good opportunities as a woman?
Shilpa: If I hadn’t been selected to study in Shanti Bhavan, my story would have been no different from the thousands of girls hailing from the poor communities, who are not sent to school and are “married off” at a young age. But what has made the difference is that today, I have a voice and an identity of my own.
My father rejected me as a baby, because of my gender. He saw no need to send me to school. But after I passed my tenth grade public exam and seeing the change in me from being in Shanti Bhavan, he no longer doubts my abilities. My whole community has seen the sincerity of the good of Shanti Bhavan through the six or seven children who had been selected from there to study in Shanti Bhavan. I am no longer looked down upon as a “girl” in my family. I am the first person to study in an English medium school and pass the tenth grade public exams of the council for the Indian School Certificate Examinations (ISCE).
Due to Shanti Bhavan’s enlightenment, I am today a budding professional upon who my entire family is depending for a brighter future.

Joana: You spent a lot of time far from your family. I s this a problem?
Shilpa: No, this is not a problem because I go home twice in a year, and my family members can visit once in two or three months on special occasions such as birthdays or festivals. I get to spend weeks with them during the summer and winter vacations. And after being home for even two weeks, one realizes that receiving an education and securing a steady job is the key to uplifting one’s family from hardships. I find myself yearning to return to Shanti Bhavan, the place where the future looks certain and worth dreaming of.

Joana: How do you evaluate the task of the aunties in the Shanti Bhavan project?
Shilpa: I see no difference between my mother and the aunties in Shanti Bhavan who work round the click for our welfare. They are in place of our mothers, who were forced to leave their children in the trust of care givers, because of their inability to provide a good life for their children…
I and my classmates, and seniours help out with looking after the younger children in the dormitories. As older brothers and sisters for our juniors, we try to set good examples to them. All of us truly appreciate the hard work done sincerity of the aunties in bringing us up in the right way.

Joana: Hobbies? What do you like to do in your free time?
Shilpa: I love reading novels, writing essays, working on the newsletter and spending time with my juniors. In my free time, I enjoy listening to Kannada songs on the radio. Kannada is my mother-tongue and I prefer Kannada songs to English songs because it is always fun to hear the newest songs in the Kannada film industry. In this way, I keep a close touch with my own language.

Joana: Are you going to be in touch with Shanti Bhavan in the future?
Shilpa: Yes, I will always be in touch with my school and second home. All of us in Shanti Bhavan consider Shanti Bhavan as not only our favourite place in the whole world but also a home away from home. I want to be closely associated with all The George Foundation’s projects and contribute in my own way to be a support. I will always keep close contact with everybody who worked selflessly to provide me with an education and a better standard of living in order to grow up desiring to “pay it forward”. I cannot forget the goodness of Dr. George, Mrs. Lalita Law and all my teachers, aunties and volunteers who have contributed towards making me a better person.

Joana: Have you found true friends in Shanti Bhavan?
Shilpa: Yes, I feel proud to say that I have, because of how much all my friends mean to me. My classmates, whom I have known from the age of four, have always been a great source of support. We consider each other as brothers and sisters and we know each other so well. My best friend is twelfth grader, Sheeba. We have been best friends for nine years, and she will be graduating in June next year. I cannot imagine not seeing her everyday in Shanti Bhavan. I’m going to miss her.

Andrea: What is your best dream in your future job?
Shilpa: I want to own my own newspaper or magazine and be the director of a tv channel. My newspaper will be open to any reporter or journalist who wants to voice an issue that they feel is really important for the public to be made aware of. I want to give journalists the opportunity to publish news that has real significance to the public regardless of wheter or not it will cater to public opinion or bow to ownership policy.

Andrea: Which is the way of helping the poor as a journalist?
Shilpa: Making the voice of the poor heard by the public through writing and making documentaries on their backward lives is one way of helping the poor as a journalist. This builds awareness. It is really important that the public is made aware of the hardships poverty inflicts upon the forgotten sections of society so that people come forward to help the poor in their own way.

Andrea: If you write a book someday, which will be the genre (science fiction, historical, …)?
Shilpa: I already have notions about writing a book. I do not enjoy science fiction novels as much as I enjoy stories based on historical backgrounds. I want to write many books and one among my books will be the story of Shanti Bhavan. I want to write about the life of Dr. George and how he dared all that came his way, to found Shanti Bhavan. With Shanti Bhavan as the central theme, I will write to show how, through one man’s dream, the lives of many were changed and impacted.

Alicia: Imagine you have achieved your dream, and how, you are a journalist. Some prestigious newspaper offers you a job out of India. What would you do? Would you agree to work away from your family and your country? Why?
Shilpa: I would be ecstatic about being sent abroad because I’ve always wanted to experience life out of my national borders. I’ve lived my childhood afar from my family, so working far from my family will not be difficult. After all, I want to achieve world-wide success as a renowned journalist. I want to travel the world and see the world from outside text books and movies. My family and community will be astonished when they hear that I am travelling abroad and my school will be proud. I want to be a real journalist, and travel around the world, witnessing news in first person. I want to see the world through my own eyes.

Roser: Do your parents accept your wish to become a journalist?
Shilpa: Actually, I’ve not yet told my parents about my dream to become a journalist simply because I know what their reaction will be like. My family’s economic and social situations prohibit them from being broad-minded or open to change. The idea of their daughter travelling places all on her own would be shocking to them. They probably think I’m going to become a doctor and tend to all their medical needs or a teacher. They are in for a shock when I express my desire to pursue a field that no one has ever attempted before in my family, or in my village. I will be the first journalist in my village, when I finally achieve my goal.

18 de des. 2009

Resum i conclusions. Shanti Bhavan 2009

Tenia pendent un post amb una mica de resum i conclusions de l’estada a Shanti Bhavan.

Han estat tres mesos vivint en una escola rural de
Tamil Nadu, set tallers de robòtica creativa, vuitanta-tres posts al blog explicant-ho, uns quants quilos menys, i uns quants amics nous a l’Índia, Estats Units, Dinamarca i Anglaterra.

Si no sou habituals del blog podeu llegir en que consistia el projecte
aquí, i els seus fonaments teòrics aquí.

Estic content dels resultats. L’escola ha demostrat molt d’interés pel projecte, que esperem que tingui continuïtat. S’ha capacitat un professor perquè es puguin seguir fent servir els kits de robòtica educativa. El meu objectiu mai ha estat ensenyar robòtica, sinó utilitzar-la com un mitjà per estimular la creativitat i l’esperit crític dels nens, i crec que ha funcionat molt bé. La tecnologia ha demostrat ser molt apropiada per l’entorn, i hem pogut fer classes durant alguns dels habituals talls de llum. Els nens han posat a la pràctica fonaments matemàtics i físics que només coneixien a través de la pissarra i de fòrmules, conseguint interioritzant-los i entendre’ls. Com ja vaig dir en un post anterior, en els pocs dies que dura el taller per a cada grup, he vist nens que han assimilat metodologies de treball que no els eren gens familiars, com l'assaig-error o el treball en equip; que han après a dividir els problemes en parts per a poder resoldre'ls; que han entès que no hi han solucions úniques; que han après a formalitzar i estructurar allò que volen fer; i que han estat capaços d'entendre coses complicades com la influència de les accions locals en la dinàmica dels sistemes complexos. En definitiva, com ja vaig dir, nens aprenent a pensar. Això haurien de ser les escoles.

Si abans de l’estada ja entenia que la robòtica educativa és una eina amb molt de futur a les escoles, ara n’estic convençut. També m’he convençut de que la creativitat és un bon motor pel desenvolupament humà. Crec que els projectes educatius de cooperació al desenvolupament han d’apostar fermament per la creativitat i la innovació. Hi ha molts camins per obrir en aquest sentit.

A més, deixant de banda el projecte, l’estada m’ha servit per aprendre una mica de
Hindi, per provar noves i inacabables modalitats de picant en els menjars, per conèixer les infinites possibilitats de l’Scratch per ensenyar a programar als nens, per visitar la Syamala a Anantapur, per tornar a dibuixar després d’anys sense fer-ho, per conèixer l’Associació NEEM, per conviure el dia a dia amb 210 nens i nenes que cada dia m’ensenyaven noves coses, per llegir alguns llibres que feia temps que estaven a la llista de pendents, per retrobar-me amb els amics de Bagepalli, per caminar descalç de nou, per entendre una miqueta més aquest país-continent que és l'Índia, per escriure un relat que ha guanyat un premi, per visitar la tomba de Vicenç Ferrer, per fer-me fan del Construccionisme de Seymour Papert, per escriure alguns haikus que potser algun dia m’animo a ensenyar-vos, per perdre’m pels carrerons Shivajinagar, per celebrar un Diwali, un Halloween o un Acció de Gràcies, per tornar a mirar les estrelles, o simplement per pensar en el meu futur.


PD: Podeu veure una selecció de fotos de l’estada al meu

15 de des. 2009


Escrit ahir a l'avió:

Estic volant per sobre de Kiev, em queden tres hores per arribar a London, quatre més d’espera a Heathrow, després dues més per arribar a Barcelona, i finalment una altra hora per arribar a Girona. Tot i això, quan llegireu això ja hauré arribat. Internet encara no ha conquerit els avions, però està a punt de fer-ho.

Avui m’he aixecat a les 4 de la matinada (hora índia) i m’he despedit de Bangalore. El nou aeroport de Bangalore és com el de qualsevol ciutat occidental, és a dir, fred, impersonal, però interessant per la quantitat de gent diversa amb la que et creues.

A l’avió no quedaven seients de passadís, però he tingut la sort que l’únic seient buit de tot l’avió era al meu costat, així que dintre de la incomoditat de viatjar en classe turista per algú que fa més de 1.80, avui no em puc queixar. A més encara tinc molt presents els viatges en autobús que he fet gairebé cada setmana, per Tamil Nadu i Karnataka. Al costat d’aquests, la classe turista de l’avió és un luxe meravellós.

Doncs bé, l’Índia 2009 ja s’ha acabat. Acabo de fer un repàs dels 8Gb de fotos i vídeos que m’emporto. Sens dubte ajudaran a mantenir vius alguns records, però la veritat és que difícilment oblidaré aquests tres mesos. Demà o demà passat, després d’haver descansat, i des d’una certa distància, escriuré un resum de l’estada i del projecte, amb algunes conclusions.

El blog torna doncs a la dinàmica habitual, i recuperarà seccions i temàtiques que he deixat al marge durant l’estada. El ritme de publicació també decreixerà. Durant aquests tres mesos he publicat cada dia, amb molt poques excepcions. Ha estat una feinada, però crec que ha valgut la pena.


13 de des. 2009


Un cap de setmana de despedides. El divendres, de Shanti Bhavan, i el dissabte, dels voluntaris.

Marxar de Shanti Bhavan no és mai fàcil, recordo que el primer cop va ser molt dur. Però un es va acostumant a tot. I més que un adéu, va ser un fins a la propera.

Els tres mesos han passat molt ràpids i estic molt content de com ha anat el projecte. Ja tindré temps d'escriure'n unes conclusions.

El dissabte ens vam despedir alguns voluntaris (Peter, Min Ho, i Vivian) amb un sopar a Bangalore i amb promeses de fer-nos visites. Quelcom bonic dels voluntariats és poder conèixer gent de llocs molt diversos.

Les fotografies del post són de l'últim dia a Shanti Bhavan, amb alumne de 11è i 7è, i amb dues de les professores, la Debbie i la Clara.

10 de des. 2009

L’últim llibre d’Octavio Paz

Com ja vaig comentar, he estat llegint Vislumbres de la India d’Octavio Paz (Galaxia Gutemberg, 1997). És l’últim llibre que va escriure Octavio Paz, i ho va fer molts anys després d’haver viscut i treballat a l’Índia. Amb la perspectiva que li donava aquesta distància temporal, va escriure un assaig que és de veritat molt interessant.

El llibre repassa la història, la religió, l’art i el pensament indis, i és considerat el primer assaig modern sobre aquests temes escrit en espanyol.

Així com
Espiritualidad hindú de Panikkar, que vaig llegir fa poc, només el recomano als molt interessats en el tema de les religions a l´Índia, aquest llibre de Paz el recomano a tothom.

Molt fàcil de llegir i ple de reflexions profundes sobre aquesta amalgama de religions, llengües i tradicions que és l’Índia.

És curiós per exemple que a l’Índia no hi ha hagut historiadors fins a l’epoca moderna, fet que dificulta molt la tasca dels historiadors actuals, evidentment. Sembla que la raó és la seva especial percepció del temps, que ells entenen com a part de Maya, és a dir, aquesta il·lusió de la que hem de despertar per alliberar-nos. En canvi en altres cultures asiàtiques com la xinesa, el culte al passat sempre ha estat molt important, i per tant registrar-lo i mantenir-lo present era un deure.

El llibre acaba amb un apèndix que conté 25 epigrames. Són petits poemes que pertanyen a la poesia sànscrita clàssica (del segle IV al XII), que
Paz ha traduït a l’espanyol partint d’altres traduccions angleses i franceses. Aquí Paz es llueix, fent el millor que sap fer, poesia.
Las dos vías

¿Para qué tanta palabrería?

Sólo dos mundos valen la devoción de un hombre;

la juventud de una mujer de pechos generosos,

inflamada por el vino del ardiente deseo,

o la selva del anacoreta.


7 de des. 2009

Entrevista oberta. Shilpa

Com ja vaig anunciar fa temps, tenia ganes d'organitzar una entrevista oberta, perquè els lectors i lectores del blog poguéssiu fer preguntes a un nen de Shanti Bhavan. Doncs bé, aquest és el propòsit d'aquest post.

Shilpa (la de l'esquerra a la foto) és una alumna de l'onzè curs de Shanti Bhavan. Té 16 anys i vol ser periodista. Com tot els alumnes de l'escola, prové d'una família molt humil, per sota el llindar de la pobresa. És una noia molt treballadora, responsable i li encanta escriure. Ha tingut la immensa sort de poder estudiar a Shanti Bhavan, on ha rebut una educació de qualitat que li obre un gran ventall de possibilitats per a un futur cada cop més proper.

Podeu fer-li les preguntes que volgueu a través dels comentaris del post, o simplement enviant-me un email. Jo les recolliré, traduiré (si em voleu estalviar feina les podeu fer directament en anglès) i les faré arribar a la
Shilpa. Publicaré l'entrevista completa amb les respostes en un post posterior (potser faré un vídeo).

La data límit en principi és el proper dimecres a la nit. Si ho creieu pertinent podeu fer difusió de la iniciativa allà on volgueu. Animeu-vos a participar!

PD: La foto d'aquest post és d'
Amiran White, una fotògrafa professional que va passar una temporada a Shanti Bhavan.

6 de des. 2009

Últim cap de setmana a Shanti Bhavan

Aquest és l'últim cap de setmana que passo a Shanti Bhavan. El proper divendres marxo a Bangalore i el dilluns següent agafo el vol cap a Barcelona.

El temps ha passat rapidíssim i se'm fa estrany que els tres mesos hagin arribat al seu final. Hi haurà temps per escriure conclusions i reflexions sobre l'estada (el vol de Bangalore a London és molt llarg!). Ara em ve de gust ensenyar-vos aquest parell de fotografies preses durant aquest tranquil cap de setmana a l'escola.

A la primera, els dos nanos es diverteixen jugant amb un patí trencat. Res com la imaginació oi? A la segona, uns quants somriures dels que t'omplen d'energia.

Demà comencen exàmens a l'escola. Ja us explicaré.

4 de des. 2009

El Com gotes fa dos anys!

Avui fa dos anys que vaig escriure el primer post d’aquest blog. Comptant aquest, ja són 409 apunts publicats, que en 730 dies no està gens malament. Més de 33.000 visites, 120 persones subscrites al feed del blog, i moltes altres que el segueixen a través del Facebook. Estar a la posició 70 d’entre els més de 1600 blogs catalans de Cercabloc. Són dades que mai hagués imaginat fa dos anys. El blog ha sortit dos cops a la ràdio, als diaris, i algun cop fins i tot m’han parat pel carrer per preguntar-me si sóc l’Eduard de www.eduard.cat. I tot simplement escrivint i donant opinions sobre les coses que m’interessen, sense convertir-ho mai en una obligació. Suposo que aquest és el poder de Internet.

Moltes gràcies a tots i totes els que feu que aquest blog tingui sentit.
Continuaré escrivint sempre que pugui. De fet tinc unes quantes idees noves pel blog, però esperaré a tornar a Girona per anar-les provant.

Celebrar l’aniversari des de l’Índia em sembla molt indicat, perquè aquest país és el tema de molts dels meus posts, no només quan hi sóc físicament.

En aquesta data, em ve de gust regalar-vos els primers dibuixos que he fet després de potser més de deu anys. Són uns retrats a llapis de l’Amrutha i la Meena, d'onzè i novè curs de Shanti Bhavan. És una afició que tenia del tot abandonada. El problema és que han tingut un gran èxit i ara tots els nens de l’escola volen que els fagi un retrat! :)

Una abraçada des de Shanti Bhavan, Tamil Nadu, Índia.


3 de des. 2009

En Pere de Can Geli

Avui escric dos apunts, que no és gens habitual en aquest blog, però és que acabo d’assabentar-me que ha mort en Pere Rodeja de la Llibreria Geli de Girona.

Els que em seguiu sabreu que una part molt important d’aquest blog és la secció de ressenyes on comento els llibres que vaig llegint. El que segurament no sabeu és que la immensa majoria d’aquests llibres els compro a la Llibreria Geli.

Avui en dia és molt més fàcil i ràpid adquirir-los per Internet, però si m’arribo al carrer Argenteria és pel plaer d’entrar a Can Geli, passejar entre les piles de llibres, demanar-ne algun i descobrir-ne sempre uns quants més. És un dels meus llocs preferits de Girona.

Ja no hi ha llibreries com la Geli (130 anys!), i sens dubte ja no hi ha llibreters com en Pere de Can Geli. No he vist mai un llibreter amb una memòria com la que tenia ell. És una gran pèrdua per tots els que estimem els llibres. Tenia una manera de tractar els clients que ja s’ha perdut i que no es veu avui en dia.

En Pere portava onze anys jubilat però cada dia era a la llibreria, on havia començat a treballar amb només 14 anys. Estimava la seva feina, i tota una vida entre llibres l’havien convertit en un veritable mestre de les recomanacions i els consells literaris.

El seu fill, també Pere, i tot el magnífic equip que tenen, segur que tiraran endavant la llibreria, com ja han fet aquests últims anys de forma excel·lent.

Irrepetible. Girona el trobarà a faltar.

2 de des. 2009

7th grade

Se m'acaben els dies a Shanti Bhavan. Ell dia 11 de desembre serà l'últim, els dies 12 i el 13 estaré a Bangalore, i el 14 a la matinada agafo el vol cap a Barcelona via London.

Aquesta setmana treballo amb els alumnes de setè. Si a vuitè eren pocs i encara van quedar més reduïts per l'epidèmia que vam passar, a setè és tot el contrari, són 19 a classe, i és una mica més complicat de gestionar.

Tot i això, és un grup molt maco i s'ho estan passant molt bé. Ganes de jugar us asseguro que no els en falten!

1 de des. 2009

La revelació d'Anaximandre

Com ja vaig anunciar, comparteixo amb tots vosaltres el relat que em va proporcionar el primer premi en el concurs literari Escriu a la UdG, en motiu del bicentenari del naixement de Darwin i dels 150 anys de la publicació de l'Origen de les Espècies.

El podeu llegir
aquí, i properament a la revista Engega de la UdG.

30 de nov. 2009

El Com gotes a RAC1

Gràcies a un comentari que ahir van deixar al blog i a un post del recent descobert blog Marrako.cat, m’he assabentat que ahir diumenge al programa Via lliure (Marta Cailà) de RAC1 van citar aquest blog quan parlaven sobre l’Índia.

Els convidats al programa eren
Marc Serena (La Volta dels 25) i Enric Donate (Delhicatessen). Dos bloggers que ja fa temps que segueixo. Moltes gràcies per recomanar el meu blog.

Marrako.cat m’ha facilitat molt la tasca, i us enllaço l’mp3 del programa per si us fa gràcia escoltar-lo. Jo no he pogut encara degut a la meva precària connexió. Pel que sembla el programa comença al minut 7 i els blogs es mencionen a partir del minut 31.

29 de nov. 2009

La nena més trista del món

Hi ha el tòpic de que a l’Índia els pobres i els marginats sempre et reben amb un somriure a la cara. Si bé és cert que sovint veus persones en situacions realment dramàtiques que et regalen un somriure que t’arriba molt endins, no ens enganyem, la realitat és que a l’Índia veus també molta tristesa.

Avui estava fora de la bombolla de Shanti Bhavan, i a Bangalore he vist la que en aquell moment m’ha semblat, la nena més trista del món.

Jo em dirigia cap a la parada d’autobús per tornar a Shanti Bhavan, i el rickshaw ha parat en un semàfor prop de Koramangala. A la vorera hi havia una nena del carrer, d’uns deu anys, cabells esperrucats i coberts de pols, peus descalços i ennegrits, amb un vestit que el temps havia anat mimetitzant amb el color de l’asfalt. No demanava diners ni intentava vendre res, només plorava desconsolada i amb la mirada completament perduda dirigida al caòtic trànsit de Bangalore. Sola entre 7 milions de persones que la ignoren.

M’ha vingut un baixon molt fort. El rickshaw ha arrancat, i me n’he anat trist i amb llàgrimes als ulls a buscar el meu autobús. El problema dels nens del carrer és un dels més dramàtics i crus. L’Índia és el país amb més població de nens del carrer del món. Alguns estudis parlen de 18 milions de nens i nenes vivint al carrer sense atenció familiar ni la protecció de cap adult.

Quin futur pot tenir un país amb milions de nens tristos?

Si ahir estava optimista, avui estic pessimista.

28 de nov. 2009

Manju Kumar

Tal com vaig avisar ahir, us adjunto un petit vídeo on en Manju Kumar de 13 anys, alumne de 8è de Shanti Bhavan, ens explica el programa que ha fet i després fa una demostració amb el robot.

Sovint em pregunto si aconsegueixo transmetre bé el projecte de Shanti Bhavan. Suposo que per entendre'l del tot no hi ha més remei que visitar l'escola i parlar amb els nens. No sé si sou conscients del miracle que representa que per exemple en Manju Kumar pugui gaudir d'unes classes de robòtica creativa. Els dàlits (intocables) han estat privats dels drets humans més bàsics durants segles. Són víctimes d'una discriminació social extrema i se'ls ha denegat qualsevol possibilitat de viure amb dignitat. Dignitat és per cert una paraula molt de moda a Catalunya pel que llegeixo als diaris online i als blogs. Vist des d'aquí i pensant en la dignitat dels dàlits, el debat sobre la dignitat de Catalunya perd bastanta força sincerament.

Però tornant al tema, el fet que una escola del sud de l'Índia hagi apostat per donar als fills de les comunitat dàlits una educació de qualitat, posant èmfasi en la innovació, la creativat, i que ho acompanyi d'un entorn agradable on els nens poden viure i fer-se grans, és quelcom realment prodigiós.

Encara que Shanti Bhavan sigui només un granet de sorra (o una gota a l'oceà), pensar en futures generacions de dàlits, formats com a ciutadans del món, creatius, innovadors, i amb ganes de canviar de les coses, fan que em senti optimista.

27 de nov. 2009

Cinquè taller enllestit

Avui he acabat el taller de robòtica amb els alumnes de 8è. Hem treballat amb molt pocs alumnes a classe ja que hem passat uns dies amb una petita epidèmia a Shanti Bhavan, i molts nens i nenes han estat malalts. Poc a poc tot va tornant a la normalitat.

Demà si vaig a Bangalore intentaré penjar un vídeo on podreu veure en Manju Kumar (a la foto) explicant un programa que ha fet, i després fent una demostració amb el robot.

25 de nov. 2009

Escriu a la UdG! Any Darwin

El 2009 m’està duent moltes sorpreses. Ahir vaig saber que he guanyat el concurs de relats curts Escriu a la UdG!

Ahir es van entregar els premis al Centre Cultural la Mercè de Girona. No vaig poder assistir a l’acte perquè com sabreu si seguiu el blog, ara mateix em trobo al Sud de l’Índia.

El concurs va ser convocat per la Biblioteca de la Universitat de Girona,
en col·laboració amb l’Àrea de Genètica de la Universitat de Girona i amb el suport de la revista Engega de la UdG. El motiu era la commemoració del bicentenari del naixement de Darwin i dels 150 anys de la publicació de L’Origen de les Espècies i, per altra banda, també la celebració de l’Any de l’Astronomia.

Podien optar al premi tots aquells relats en català de temàtica relacionada amb l’evolució biològica i social o l’evolució (i estructura) de l’univers.

Em va semblar una convocatòria molt interessant, ja que poques vegades es veuen iniciatives que intentin construir ponts entre les ciències i les lletres.

Vaig enviar-hi un relat que descriu un dia a la vida d’Anaximandre, un filòsof grec que és considerat el primer que va formular hipòtesis sobre l’evolució de les espècies, dos mil anys abans que Darwin.

La narració porta per títol La revelació d’Anaximandre, i serà publicada a la revista Engega de la UdG. Desconeixo sí puc compartir el relat abans de que aparegui publicat a la revista, però ho consultaré i en cas afirmatiu el penjaré aquí al blog, com ja vaig fer amb el relat Preetha i Hobbes en el seu moment. En qüestió de premis literaris, aquest any en van dos de dos! :)

24 de nov. 2009

Vislumbres de la India

Aquests dies estic llegint Vislumbres de la India, d’Octavio Paz (Galaxia Gutemberg, 1997). Per molts és considerat el primer assaig modern escrit en español sobre la història, les religions, les institucions socials, l’art i el pensament indis.

Si seguiu el blog ja sabreu que m’encanta
Octavio Paz. Poder llegir el seu assaig sobre l’Índia estant a l’Índia és tot un luxe. Encara que l’assaig estigui escrit en prosa, Paz segueix essent per sobre de tot un poeta, i això es nota molt en el text.

va viure uns quants anys al subcontinent indi, treballant com ambaixador del seu país, Mèxic. He descobert coses interessants, com per exemple que va ser un bon amic de
Raimon Panikkar, que en aquella època també vivia a l’Índia. Veient els seus amics, les seves inquietuds i les seves lectures, ara entenc millor que Paz pogués escriure un llibre tan especial com El mono gramático, que ja vaig comentar en el seu moment.

Us copio un fragment que explica les primeres impressions de
Paz quan va arribar a Bombay el 1951.
[…] Bajé corriendo la escalera y me lancé a la ciudad. Afuera me esperaba una realidad insólita:
oleadas de calor, vastos edificios grises y rojos como los de un Londres victoriano crecidos entre las palmeras y los banianos como una pesadilla pertinaz, muros leprosos, anchas y hermosas avenidas, grandes árboles desconocidos, callejas malolientes,

torrentes de autos, ir y venir de gente, vacas esqueléticas sin dueño, mendigos, carros chirreantes tirados por bueyes abúlicos, ríos de bicicletas,

algún sobreviviente del British Raj de riguroso y raído traje blanco y paraguas negro,

otra vez un mendigo, cuatro santones semidesnudos pintarrajeados, manchas rojizas de betel en el pavimento,
batallas a claxonazos entre un taxi y un autobús polvoriento, más bicicletas, otras vacas y otro santón semidesnudo,

al cruzar una esquina, la aparición de una muchacha como una flor que se entreabre,

rachas de hedores, materias en descomposición, hálitos de perfumes frescos y puros,
puestecillos de vendedores de cocos y rebanadas de piña, vagos andrajosos sin oficio ni benificio, una banda de adolescentes como un tropel de venados,
mujeres de saris rojos, azules, amarillos, colores delirantes, unos solares y otros nocturnos, mujeres morenas de ajorcas en los tobillos y sandalias no para andar sobre el asfalto ardiente sino sobre un prado,

jardines públicos agobiados por el calor, monos en las cornisas de los edificios, mierda y jazmines, niños vagabundos,

un baniano, imagen de la lluvia como el cactus de la sequía, y adosada contra un muro una piedra embadurnada de pintura roja, a sus pies unas flores ajadas: la silueta del dios mono,

la risa de una jovencita esbelta como una vara de nardo, un leproso sentado bajo la estatua de un prócer parsi,
en la puerta de un tugurio, mirando con indiferencia a la gente, un anciano de rostro noble,

un eucalipto generoso en la desolación de un basurero, el enorme cartel en un lote baldío con la foto de una estrella de cine: luna llena sobre la terraza del sultán,
más muros decrépitos, paredes encaladas y sobre ellas consignas políticas escritas en caracteres rojos y negros incomprensibles para mí,

rejas doradas y negras de una villa lujosa con una insolente inscripción: Easy Money, otras rejas aún más lujosas que dejaban ver un jardín exuberante, en la puerta una inscripción dorada sobre mármol negro,

en el cielo, violentamente azul, en círculos o en zigzag, los vuelos de gavilanes y buitres, cuervos, cuervos, cuervos…

23 de nov. 2009

Comencen els últims tallers

Avui he començat el taller de robòtica amb els alumnes de 8è de Shanti Bhavan. És un grup petit (10) i va molt bé per treballar.

Com que a partir d'ara només tenim una setmana per grup, dubtava entre començar amb el robot ja muntat i centrar-nos només en la programació, o deixar que el muntin ells mateixos i perdre un o dos dies de programació.

Al final he optat per la segona opció, ja que crec que la contrucció és una part fonamental per després entendre com funciona el robot. A més aquest és un dels grups que ha tingut classes d'
Scratch, així que ja han començat a practicar programació, encara que sigui a través d'una altra aplicació.

La veritat és que han anat més ràpid del que esperava, i demà ja podran començar a programar.

A la foto, en
Vijay en Thangaraj i en Babu.

22 de nov. 2009


Els diumenges a Shanti Bhavan són molt tranquils. Els horaris són més relaxats, els professors descansen, les aunties ho intenten, i els nens es diverteixen mirant pel·lícules i jugant.

Jo he aprofitat per llegir (l'Autobiografia de Gandhi i Vislumbres de la India d'Octavio Paz) i reprendre les lliçons de Hindi, que les tinc molt oblidades últimament.

Havia promès fer alguna foto a un ocell que no fos un corb. El teniu a la primera foto. A la segona fotografia podeu veure un grup d'abelles que han triat els dormitoris dels professors per fer-hi un rusc.

Demà començo el taller de robòtica amb els de 8è.

Per cert, aquest és el post número 400 del
Com gotes a l'oceà!

20 de nov. 2009

Bagepalli - Shanti Bhavan

M'he despedit de Bagepalli i ja torno a ser a Shanti Bhavan. Més que un adéu, ha estat un fins a la propera. De Bagepalli he marxat amb les piles recarregades i amb un nou amic, en Paco, que està ensenyant física a l'escola de PVS-Forkids.

Ahir el dia va acabar amb la festa d'aniversari de l'
Aaron, el fill de la Latha i l'Ali, els meus amfitrions i fundadors de PVS. Tot l'staff al complet de PVS va participar-hi, i com tota bona festa índia va acabar amb balls.

Avui, després de 4 autobusos i algun
rickshaw he arribat al vespre a Shanti Bhavan. Em queden 3 setmanes a l'Índia, durant les que faré els tallers de robòtica amb els alumnes de 8è, 7è i 6è.

Aquell final que semblava tan lluny ja està aquí mateix. M'anima pensar que si hi ha hagut una quarta vegada a l'Índia, probablement hi haurà una cinquena.

18 de nov. 2009

L'encant de Bagepalli

Estic gaudint d'aquests dies a Bagepalli. Molt bons records i moltes amistats retrobades. Dema es l'aniversari de l'Aaron, el fill de l'Ali i la Latha, els meus amfitrions, aixi que ha vingut des de Bangalore per passar tot el dia de dema amb ells.

A les fotos un carrer de
Bagepalli al vespre i un regal que m'han fet avui.

Perdoneu els accents. Avui escric des d'un altre ordinador.

17 de nov. 2009

Recordant Bagepalli des de Bagepalli

M'he passat el dia intentant recordar els noms dels nens i nenes de l'escola Pragathi Vidya Samasthe, cosa gens senzilla perquè ara tinc al cap tots els noms dels nanos de Shanti Bhavan.

A Bagepalli no hi ha hagut grans canvis. El poble m'ha portat bons records, sobretot alguns carrers per on passejava sovint l'any passat, i on he trobat moltes cares conegudes L'Ali i la Latha m'han rebut fantàsticament, i hi ha un nou voluntari, en Paco, que està donant classes de física i química, fent ús d'un laboratori de ciències que estava força abandonat la veritat. Ha portat molt material des d'Espanya i està fent un gran treball fent demostracions i experiments als nens. Ha estat sens dubte un bon fitxatge.

Entre les novetats, ja està contruït completament el segon pis, tot i que falta pintar i arreglar algunes de les aules per dins. Una altra sorpresa ha estat trobar-me a l'escola la Mahima, que era la meva veïneta, i que aquest curs ha començat al cole.

Porto dos dies molt intensos i sense parar ni un moment, i demà promet ser igual.

Estic segur que alguns dels lectors i lectores trobareu cares familiars a les fotografies :)

16 de nov. 2009

De nou a Bagepalli

Aquest matí he arribat a Bagepalli, on vaig treballar l'any passat a través de PVS-Forkids. Ha estat molt agradable retrobar-me amb l'Ali i la Latha, i tornar a veure l'escola amb tots els nens i nenes.

Demà escriuré un post més complet i amb fotografies, perquè ara no tinc temps.

15 de nov. 2009


Avui he anat a veure la Baby Syamala, la nena que tinc apadrinada a través de la FVF (a les fotos, de taronja). Anar a Sunampallivaripalli sempre és especial, i essent la quarta visita, els vincles que m'uneixen a la seva família ja són molts.

La Syamala ja està estudiant el desè curs, interna en una escola de Kadiri, a uns quants quilòmetres del seu poble. La seva germana de disset anys ja s'ha casat (és a dir l'han casat) i està embarassada. Espero que a la Syamala no la casin tan aviat.

Avui per una casualitat increible he anat al poble amb una altra parella de padrins. La FVF té més de 135.000 nens apadrinats, i només uns 10 són de Sunampallivaripalli, així que la probabilitat de coincidir era ímfima. Ha estat molt bé, perquè així he pogut conèixer una altra família del mateix poble.

És una pena que la visita tingui que ser curteta, ja que el poblet està a gairebé tres hores d'Anantapur.

14 de nov. 2009

El llegat de Vivenç Ferrer

Avui m'he despertat a Anantapur, he esmorzat a la cantina de la FVF, i després m'he afegit a un grup d'espanyols que anaven a visitar l'hospital de Bathalapalli. Jo ja l'havia vist en visites anteriors, però la tomba de Vicenç Ferrer és molt a prop, així que he aprofitat per anar-la a veure.

La tomba és molt maca, plena de flors, i ara hi construiran un jardí al voltant. Després de l'hospital també hem visitat una escola d'educació secundària per a invidents, i més tard la maternitat i el centre de planificació familiar on hem vist les àvies orgulloses banyant els seus néts i nétes. Avui al campus també es celebrava el
Children's Day com a totes les escoles de l'Índia, i hi havia un programa d'actuacions musicals, concursos de dibuix, concursos de rangolis i moltes altres activitats. Demà aniré a veure la Syamala, la nena que tinc apadrinada a través de la fundació.

Veure els projectes d'Anantapur sempre és interessant. Són una prova del canvis que es poden arribar a fer treballant molt i durant molts anys. Són el llegat de Vivenç Ferrer, i l'Anna que ara és el cap visible, està fent una feina excel·lent per continuar-los, amb l'ajuda de l'immens equip que han anat formant al llarg dels anys. Al campus de la FVF també, com sempre, coneixes gent interessant de llocs molt diversos.

13 de nov. 2009

En ruta: Shanti Bhavan - Anantapur

Després de tants dies en que les meves escapades eren com a màxim a Bangalore, està bé poder fer una mica de ruta.

El camí ha estat de Shanti Bhavan a Bagalur en bus; després un altre bus fins a Mori Gate per veure la Shanti J., que treballa fent fundraising per Shanti Bhavan; rickshaw fins al centre de Bangalore; i aquest migdia un tren des de Bangalore a Anantapur.

El tren és sens dubte el meu mitjà preferit per moure'm per l'Índia. És molt agradable i m'encanta el microcosmos que s'hi forma a dins.

A Anantapur la gent de la FVF, com sempre, et reben de forma excel·lent. He pogut assistir a una xerrada de l'Anna Perry i parlar un moment amb ella. També m'he retrobat amb el Sashi i a qui li he donat molts records de part de tots els que m'ho heu demanat. Encara no coneixo el meu pla per demà i demà passat, però ja us ho explicaré.

Les fotos d'aquest post són totes preses en el trajecte Shanti Bhavan - Anantapur.