28 de nov. 2008

Un altre dia tràgic a l’Índia

A hores d’ara encara no se sap exactament ni què ha passat ni què està passant a Bombay. Moltes informacions són confuses i contradictòries.


Després de l’onada d’atemptats començada dimecres, aquesta matinada ja es parlava de 130 morts i més de 300 ferits. I sembla que encara queden alguns ostatges retinguts per alliberar.

Els llocs atacats eren molt turístics, i de fet jo n’havia visitat alguns els 2007, com l’Hotel Taj Mahal o el Leopold Cafè, locals emblemàtics del barri de Colaba. Que trist que passin coses així.

Sembla ser que un grup desconegut, Mujahidins del Deccan ha reivindicat els atemptats. De fet només fa sis setmanes un grup anomenat Mujahidins de l'Índia van matar vint persones a Nova Delhi. Altres informacions diuen que el grup és Lashkar-e-Taiba (Exèrcit dels Purs). Exèrcit dels Purs Cabrons deu ser.

M’alegra saber que els amics de Sonrisas de Bombay i els seus col·laboradors i beneficiats estan bé. Els seus projectes estan força allunyats de Colaba, en zones gens turístiques situades més cap al nord. Al seu blog han anat publicant la informació que els anava arribant, una feina gens fàcil per les constants contradiccions.

Els mitjans de comunicació espanyols i catalans per cert, sembla que només parlen del Taj Mahal, l’Oberoi, l’Esperanza Aguirre, i les delegacions del Parlament Europeu. Potser és normal, no ho sé, però què passa amb la informació sobre els atacs a la super concorreguda estació Chhatrapati Shivaji Terminus? I al Cama Hospital? I al Leopold Cafè? I a la resta de llocs (Girgaum Chowpatty, Vile Parle, Metro Adlabs)?


25 de nov. 2008

Una breu història de gairebé tot

Ja he enllestit Una breve historia de casi todo de Bill Bryson (RBA Bolsillo, 2006). M’ha durat més del que pretenia, però és el problema de llegir uns quants llibres en paral·lel.

El llibre, un best-seller internacional, fa força justícia al títol, i intenta explicar en clau divulgativa què ha passat des del Big Bang fins a la civilització (agosarat en Bryson eh...). Quan una obra de divulgació intenta ser tan generalista fa una mica de por, solen ser millors les obres de divulgació sobre un tema concret, però aquí està el mèrit de Bryson, que consegueix fer un llibre molt amè, amb el que aprens moltes coses i que et diverteixes llegint. Que més es pot demanar? Doncs una mica d’ironia anglesa, que també és un ingredient del llibre.

El llibre parla d’astronomia, física, química, geologia, biologia o paleontologia entre d’altres ciències, sempre fent que resultin comprensibles, i explicant moltes anècdotes dels grans científics que hi hagut al darrera de cada una d’elles.

Bryson curiosament no és un autor d’obres de divulgació científica, sinó que és un dels escriptors de viatges més famosos d’Anglaterra (amb molts llibres ja clàssics del gènere a les espatlles). Potser és precisament el seu perfil i la seva manera d’escriure, que han fet que aquesta obra hagi triomfat d’una manera tan sonada arreu on s’ha publicat.

No el posaria en el meu pòdium personal d’assajos de divulgació científica (penso en noms com Sagan, Penrose o Hawking) però és un llibre molt interessant, divertit i que recomano a tothom que tingui interés per la ciència.

Us deixo els dos primers paràgrafs, escrits sense cap dubte, per atrapar el lector.

Bienvenido. Y felicidades. Estoy encantado de que pudieses conseguirlo. Llegar hasta aquí no fue fácil. Lo sé. Y hasta sospecho que fue algo más difícil de lo que tú crees. En primer lugar, para que estés ahora aquí, tuvieron que agruparse de algún modo, de una forma compleja y extrañamente servicial, trillones de átomos errantes. Es una disposición tan especializada y tan particular que nunca se ha intentado antes y que sólo existirá esta vez. Durante los próximos muchos años –tenemos esa esperanza-, estas pequeñas partículas participarán sin queja en todos los miles de millones de habilidosas tareas cooperativas necesarias para mantenerte intacto y permitir que experimentes ese estado tan agradable, pero tan a menudo infravalorado, que se llama existencia.

Por qué se tomaron esta molestia los átomos es todo un enigma. Ser tú no es una experiencia gratificante a nivel atómico. Pese a toda su devota atención, tus átomos no se preocupan en realidad por ti, de hecho ni siquiera saben que estás ahí. Ni siquiera saben que ellos están ahí. Son, después de todo, partículas ciegas, que además no están vivas. (Resulta un tanto fascinante pensar que si tú mismo te fueses deshaciendo con unas pinzas, átomo por átomo, lo que producirías sería un montón de fino polvo atómico, nada del cual habría estado nunca vivo pero todo él habría sido en otro tiempo tú.) Sin embargo, por la razón que sea, durante el período de tu experiencia, tus átomos responderán a un único impulso riguroso: que tú sigas siendo tú.

24 de nov. 2008

Al peu del canó

Mirant les estadístiques del blog sé que sovint m’arriben visites de gent que busca informació de Vicenç Ferrer. És lògic perquè tinc uns quants posts que en parlen, tot i que el més complet que vaig escriure és aquest.

Fa uns dies la Blanca Romanyà, cooperant a la Fundació Vicenç Ferrer, va escriure al seu blog un article on explica com és la vida d’en Vicenç, a prop ja dels 90 anys però encara al peu del canó.

Us recomano llegir-lo.


20 de nov. 2008

Infàncies robades. Esclavatge al segle XXI

Avui, Dia Universal del Nen, milers de blogs donem suport a la campanya Pornografia Infantil NO.


Avui més que mai, diem NO a la pornografia infantil, i a tota classe d’explotació sexual infantil.

Per aquest motiu i seguint la campanya, avui els bloggers escriurem paraules com “angels", "lolitas", "boylover", "preteens", "girllover"… per omplir els buscadors d’Internet amb referències falses que molestin als pedòfils. No sé si conseguirem res de bo, però si més no conscienciar la comunitat blog.

Us deixo un fragment extret de Solidaridad.net (NEPAL: niñas prostitutas, MENOS QUE CERO”). Estant a l’Índia havia sentit històries de nenes raptades al Nepal i obligades a prostituir-se a Bombay. Dons aquí en teniu un testimoni. És veritable esclavatge al segle XXI:

[…] A los 12 años, un primo lejano de su madre, que llamaba “tío”, le ofreció un trabajo de empleada doméstica en Katmandú. El hombre pagó el equivalente a diez mil pesetas a los padres, en concepto de adelanto sobre el sueldo. Pero Zeena no tuvo tiempo de ver la capital porque el viaje en autocar con su “tío” no se detuvo allí, sino que siguió hasta la frontera de la India y luego a Bombay, donde el hombre le prometió que una hermana suya se encargaría de ella. Zeena no tenía más remedio que confiar en su pariente. “No había salido de mi aldea, no había visto nada, no sabía nada del mundo, cuenta la joven nepalí. Este hombre me entregó a una mujer, y desapareció. Yo preguntaba constantemente cuándo volvería hasta que, al cabo de tres dias, me dijeron que me había vendido y que se había ido”.

La madame que compró a Zeena le precisó que había pagado cuarenta mil rupias por ella (150.000 pesetas) y que tendría que trabajar mucho para devolver ese dinero antes de pensar en recobrar la libertad. Para la niña campesina fue el principio del horror.

A pesar de leyes y tratados para su abolición, la esclavitud sigue vigente a finales del siglo XX de forma aún más perversa. Todos los días, niños y niñas de Asia son vendidos y comprados como animales para que los adultos sientan el fugaz placer de un momento de relajación sexual […].

Per més informació recomano llegir l’article que ahir van publicar al blog de Sonrisas de Bombay, amb molta informació de prostitució infantil a la ciutat de Bombay.

19 de nov. 2008

Una pregunta eterna

Avui us deixo un fragment de Ocells perduts de Tagore. És tan bo, que adornar-lo amb més comentaris seria un pecat.


Pájaros perdidos de verano vienen a mi ventana, cantan,
y se van volando.
Y hojas amarillas de otoño, que no saben cantar,
aletean y caen en ella, en un suspiro.

Vagabundillos del universo, tropel de seres pequeñitos,
¡dejad la huella de vuestros pies en mis palabras!

Para quien lo sabe amar, el mundo se quita su careta de
infinito. Se hace tan pequeño como una canción, como un
beso de lo eterno.

Las lágrimas de la tierra le tienen siempre en flor
su sonrisa.

Si lloras por haber perdido el sol, las lágrimas no te dejarán
ver las estrellas.

-Mar, ¿qué estás hablando?
Una pregunta eterna.
-Tú, cielo, ¿qué respondes?
El eterno silencio.

¡Oye, corazón mío, los suspiros del mundo, que está
queriendo amarte!

El misterio de la vida es tan grande como la sombra en
la noche. La ilusión de la sabiduría es como la niebla del
amanecer.

No te dejes tu amor sobre el precipicio.

Me he sentado, esta mañana, en mi balcón, para ver el
mundo. Y él, caminante, se detiene un punto, me saluda y
se va.

Menudos pensamientos míos, ¡con qué rumor de hojas
suspiráis vuestra alegría en mi imaginación!

Tú no ves lo que eres, sino su sombra.

Si me está negado el amor, ¿por qué, entonces, amanece;
¿por qué susurra el viento del sur entre las hojas recién nacidas?
Si me está negado el amor, ¿por qué, entonces,
la medianoche entristece con nostálgico silencio a las estrellas?
"

Rabindranath Tagore, Ocells Perduts

18 de nov. 2008

Contra l'explotació sexual infantil

Avui he llegit al al blog de Sonrisas de Bombay que participaran al III Congrés Mundial d’enfrontament de l'explotació sexual de nenes, nens i adolescents, que es durà a terme entre el 25 i el 28 de novembre, a Rio de Janeiro (Brasil), i que reunirà més de tres mil persones dels cinc continents. Em sembla una bona notícia perquè des de Sonrisas de Bombay tenen molt per aportar. Recordem que el barri de Kamathipura a Bombay, és l’àrea d’explotació sexual infantil més gran d’Àsia.

Fa dies també que corre per Internet una campanya contra la pornografia infantil. La cibercampanya anima a tots els bloggers a escriure un post sobre el tema el dia 20 de novembre (Dia Universal del Nen) que contingui la frase “Pornografia infantil NO”. Quants més posts hi hagi amb aquestes paraules més "s’equivocaran" els buscadors d’Internet al donar els resultats dels que busquin pornografia infantil. Així que us animo a participar-hi.

15 de nov. 2008

Per què Krishna és blau?

Ahir vaig acabar el tercer volum d’històries clàssiques de la Índia il·lustrades que vaig comprar durant el meu últim viatge al subcontinent indi. Pertany a la col·leció Amar Chitra Katha que ja he comentat anteriorment (1,2).


Aquest volum correspon a les Aventures de Krishna, o potser hauria de dir Krixna que és com s’hauria d’escriure en català pel que he pogut veure. A mi però, ho sento, em fa mal al ulls.

Krishna és la vuitena encarnació (avatar) de Vishnú. És la divinitat més venerada a l'Índia i els seus múltiples aspectes estan narrats en llibres sagrats com el Rig Veda, el Mahabharata o el Bhagavad-Gita (contingut dintre el Mahabharata).


En el Bhagavad-Gita, Krishna és la representació de la Divinitat Suprema o Âtman, que baixa per il·luminar l'home i contribuir a la seva salvació. Per aquest motiu es representa Krishna exercint en favor d'Arjuna el paper de guia o conductor del seu carro en el camp de batalla; així com Arjuna és la representació de l'home.


Pel que fa a la seva història, Krishna va ser un heroi de l'Índia antiga, setè fill de Vasudeva i Devaki. El rei Kamsa (germà de la mare i tirà de la província) va aconseguir matar els sis primers fills de la seva germana, doncs se li havia anunciat que moriria a mans d'un nebot. En el setè fill, Krishna, es va encarnar Vishnú. Per evitar-ne la mort, va ser amagat a la regió de Vrindávan, on va passar la seva infantesa i adolescència enmig de pastors. En complir 16 anys d'edat, va anar a Mathur amb el pretext d'una contesa, on va matar a tots els gladiadors que el seu tirà oncle havia posat contra ell i després va matar-lo a cops. Així comencen les seves aventures.


Quan es representa Krishna sempre sol tenir uns elements que permeten reconèixer-lo: pell blavosa, roba groga o taronja, flauta, braçalets, i plumes de gall d’indi.


La tonalitat de la pell és blava perquè aquest color s’associa amb l’infinit o amb allò elevat (com el cel o el mar). El groc de la roba simbolitza la sorra, la terra. Per tant vol ser una realitat infinita amb vestidures finites.


La flauta representa el goig de la realització. La flauta és senzilla i buida però del seu interior brollen sons màgics, és a dir que l'harmonia espiritual prové de l'interior.


Els braçalets de plata que utilitza Krishna l’identifiquen amb el seu poble, ja que els pastors de bestiar de Vrindávan generalment usaven aquests ornaments en les seves tasques diàries.


La pluma de gall d’indi (animal nacional de l'Índia, no pas el tigre), segons la història la porta perquè un gall d’indi li va oferir com a present, i Krishna la duu sempre per recordar-nos que el que ens demana a nosaltres és quelcom molt senzill, quelcom que portem dins.


L’Hinduïsme és una religió tan complexa, contradictòria, detallista i preciosista que mai deixa de sorprende’m.


13 de nov. 2008

Reunions internacionals sobre la crisi financera

Pels que no coneixeu Ubuntu, es tracta d’un fòrum mundial de les xarxes de la societat civil. Tot i que potser coneixeu més el terme Ubuntu perquè també és el nom d’un sistema operatiu basat en Linux.

Recentment, des d’Ubuntu s’ha publicat un comunicat en resposta a les propostes de reunions internacionals sobre la crisi financera. Entre altres coses es pregunten per què no es conviden a la reunió els països més pobres, per què s'està menystenint la conferència de Doha, i s'hi planteja la necessària Reforma en profunditat de l'actual Sistema d'Organitzacions Internacionals.

Us recomano llegir-lo i si hi esteu d’acord, adherir-vos-hi.

Jo ho subscric tot, fil per randa, i ja he signat.

Per cert, que Ubuntu és una antiga paraula africana per designar humanitat - compartir, tenir en compte i estar en harmonia amb tota la creació. Com a ideal, promou la cooperació entre individus, cultures i nacions.

11 de nov. 2008

Tokio blues de Murakami

He llegit Tokio blues (Norwegian Wood) de Haruki Murakami (Tusquets, 2007) perquè molta gent me n’havia parlat, i el tenia a la llista de pendents feia temps.


El llibre en realitat és de l'any 1987, però no ens ha arribat aquí traduït fins gairebé dues dècades més tard.

La novel·la narra en primera persona la història de Watanabe, un executiu japonès que a l’aterrar a l’aeroport d’Hamburg escolta la melodia d’una cançó dels Beatles (Norwegian Wood) i això li fa recordar els seus temps d’estudiant universitari al Tokio dels anys 60.

Watanabe doncs, fa un salt de 20 anys enrera i ens explica les seves relacions amb Naoko, molt desiquilibrada emocionalment, i amb Midori, una noia molt esbojarrada de la que s’enamora.

La narració és molt clara, té un bon ritme i els personatges estan molt ben desenvolupats. Murakami alterna molt bé els diàlegs i les descripcions. La narració en primera persona limita molt a l’escriptor, però Murakami excel·leix en aquest aspecte, el seu narrador no fa mai referències al “ara i aquí”. Mentre vas llegint veus com el protagonista/narrador va madurant existencial i emocionalment. La història està sempre envoltada d’una certa melancolia. És una novel·la sobre la sol·litud, o així ho veig jo.

Grans personatges secundaris: Nagasawa, Hatsumi, Reiko…

És fàcil veure certes similituds amb la Muntanya Màgica de Thomas Mann, llibre que de fet Watanabe està llegint quan visita per primer cop a la Naoko al sanatori.

Fins aquí tot allò positiu. Però crec que Murakami s’excedeix amb els personatges turmentats, n’hi ha algun a la novel·la que no ho estigui? No em crec els personatges, ni les coses que fan o que diuen. En el meu món no existeixen les Naokos ni els Watanabes. Potser em passa el mateix que explicava en Miki al seu blog fa unes setmanes parlant de Tokio Blues:

El que passa és que no hi sé entrar, no puc ficar-me a la pell dels personatges, els veig lluny, com ombres de cartró. No m’asfixien, no em commouen i no em crec el que els hi passa.

Salvant aquesta incapacitat meva de creure’m els personatges de Murakami (em consola no ser l'únic), sé veure que el llibre és bo, segurament molt bo, excel·lent. Però vaja, jo no el posaria a la categoria d’obres mestres com molta gent està fent últimament.

Los Patojos

Fa uns dies us animava a votar les experiències de voluntariat finalistes del concurs organitzat per Hacesfalta, entre les quals hi havia la meva La India y yo. Reflexiones de un voluntario.


Doncs ja hi ha guanyadora. Es tracta de l’experiència
Guatemala: Proyecto "Los Patojos" de Maribel Ayuso Revilla. La meva enhorabona. L’experiència resumeix el voluntariat fet el passat estiu 2008 dins l’escola Los Patojos, projecte iniciat el 2006 que té l’objectiu de canviar la situació de pobresa i marginalitat en que viu la infància al barri de Jocotenango, a les afores de Antigua, Guatemala. Us en deixo un petit fragment.

He aprendido mucho, muchísimo. He visto familias que viven en la más absoluta miseria, familias desestructuradas, familias en situaciones realmente adversas. He visto que aun teniendo muchísimo menos saben compartir, saben ser mucho más felices. Guatemala me ha hecho ver que en la pobreza se sabe querer mucho más que en la riqueza.

Podeu llegir l’experiència completa aquí.

7 de nov. 2008

Impressions de L'Índia a debat

Ahir i abans d’ahir vaig assistir a les jornades “L’Índia a debat” organitzades per la Fundació ADA i UPF Solidària.


Les jornades eren de caire divulgatiu, amb un doble objectiu: donar a conèixer tota la problèmatica que envolta el poble adivasi de l’Índia, i parlar sobre el desenvolupament i les conseqüències de la globalització a l’Índia contemporània.

El primer dia (5 de novembre) es van organitzar dues taules de debat. A la primera hi van participar l’Agustí Pániker (escriptor, editor i expert en religions de l'Índia) i la Deepti Golani (economista i col·laboradora de Casa Àsia). Pániker va donar la seva visió sociopolítica de l’Índia d’una manera força original, a través de tres tòpics molt extesos a occident: l’Índia espiritual, l’Índia del Tercer Món, i l’Índia exòtica.

Seguidament, Deepti Golani va fer un xerrada sobre si l’Índia arribaria a ser una nova potència econòmica del s.XXI. La seva conclusió va ser que sí, que era inevitable que això passés. Jo personalment tinc els meus seriosos dubtes sobre aquesta qüestió. Tot i que els índexs econòmics i de desenvolupament estan millorant, cal matissar que aquests índexs són mitjanes, i els globals surten positius gràcies als grans motors econòmics (Bombay, Bangalore, Chennai, Delhi). La realitat és que a les zones rurals no només no s’està millorant, sinó que ens alguns casos s’està empitjorant. I dels més de 1100 milons de persones que viuen a l’Índia, un 70% ho fan a les zones rurals.

A la segona taula hi van intervenir Imma Llort (coordinadora de l’Escola Bambú de Casa Àsia) i Carlton Kinny (sacerdot diocesà representant de l’ONG Jankalyan Trust). Llort va fer una xerrada molt interessant que portava per títol: “L’Índia rural, l’Índia tribal. El paper de les dones en la família i la societat”. Va parlar de les diferents problemàtiques de les dones, de problemes amb l’aigua, amb els aliments, i va remarcar que aquest desenvolupament que viu l’Índia actualment està afavorint majoritàriament a la classe mitja-alta.

La xerrada de Carlton Kinny no la vaig poder escoltar (els problemes d’haver de tornar en tren cap a Girona…).

El segon dia (6 de novembre) van haver-hi dues taules de debat més. A la primera, hi van participar Carlton Kinny i Deepti Devasia (treballadora social responsable del projecte Jiwhalla Assumption Social Centre).

Kinny va fer una xerrada emotiva sobre el passat, el present i el futur dels adivasis, parlant-nos de la feina que fan des de Jankalyan Trust. Molt interessant per entendre la feina que es fa per ajudar al poble adivasi a recuperar la seva identitat, i fer que deixin de ser un poble desplaçat dintre del seu propi país.

Deepti Devasia va xerrar sobre la dona com a motor del desenvolupament. Va explicar la seva feina com a treballadora social, i els problemes i rebuigs per part d’altres sectors de la societat índia que no entenen que s’ajudi als adivasis.

Finalment, l’última sessió era una taula rodona d’ONGs amb projectes a l’Índia. Hi van participar ADA (com a anfitrions), la Fundació Vicenç Ferrer, Sonrisas de Bombay, Aasara, Amics del CCDT i Ajutsi.

La sessió portava per títol Consciència i Acció, la societat índia en transformació, però a mi em va donar la sensació que cada ONG va anar a explicar els seus projectes, cosa que està molt bé però jo esperava més debat entre elles. També és veritat que vaig haver de marxar durant el torn de preguntes i per tant no sé tot el que va succeir després.

Tot i aquesta petita crítica, em va agradar veure reunides diferents ONGs catalanes que treballen a l’Índia. Si aquests events tinguessin continuació i més durada, segur que en sortirien cooperacions i sinèrgies interessants. Totes les organitzacions poden aprendre dels errors i dels encerts de les altres. Però per fer això es necessitarien unes jornades dedicades exclusivament a això, i en aquest cas només era una sessió.

Ahir per cert entre el públic hi havia representades més ONGs de les que van participar a la taula: Forkids (per part meva, com a col·laborador), la Fundació Laia Mendoza (em va fer il·lusió trobar l’Helena), i potser d’altres i tot.

L’organització de l’event va estar molt bé, la meva enhorabona a ADA. Fan un treball molt necessari, i aquest dies ens han tractat molt bé. Per cert, ens van donar un tè adivasi molt bo :)

L’últim detall, em va sobtar que fent-se les jornades a la UPF no hi participessin més estudiants (de fet no sé si n’hi havia cap). Ja sé per experiència que no és fàcil mobilitzar-los, però tenint-ne tants i tan a prop potser s’havia d’haver intentat.

5 de nov. 2008

He tingut un somni

Al blog Espiritualidad y Política ahir van publicar un article de Federico Mayor Zaragoza que avui resulta més que apropiat per ser llegit.

Hoy les digo a ustedes, amigos míos, que a pesar de las dificultades del momento, yo aún tengo un sueño… Martin Luther King, 28 agosto 1963

He soñado que el sueño de Martin Luther King se hacía realidad. He soñado que, por fin, mujeres y hombres, negros y blancos, jóvenes y viejos eran capaces de vivir en Estados Unidos pacíficamente con un presidente de piel morena. Sin prejuicios y movilizados por las palabras clave del candidato: “Cambio”, “esperanza”, “juntos, podemos”…
Llegir l'article complet.

4 de nov. 2008

Blogs i solidaritat. Un passeig (II)

Continuant l’esperit d’una entrada que vaig escriure fa temps, us convido a visitar alguns dels blogs amb causa que he anat recopilant des de llavors.

  • Entre los simios: en Dani treballa al món de la Cooperació al Desenvolupament, i ha fet periodisme social durant molt de temps. Descriu el contingut del seu blog d’aquesta manera: Idees sobre solidaritat internacional, cooperació, Nord/Sud, comunicació, pau i DDHH. Reflexions i soroll per remoure conciències en un planeta de simis.
  • Lápices para la Paz: el blog de l’Alícia acaba de fer dos anys, i s’ha endut un bon regal d’aniversari: el primer premi en la categoria Mejor blog solidario dels Premios 20blogs! (20Minutos.es) i el premi al blog més popular també dintre aquests premis. Lápices para la Paz neix com una iniciativa que consisteix en portar material escolar a nens i nenes que pateixen conflictes armats. Indispensable.
  • La veu del sud: es tracta del blog de l’ONG Mans Unides, engegat el setembre passat i que els responsables descriuen, i utilitzo les seves paraules, com un nou mitjà de conversa i relació entre les persones que fan Mans Unides i tots aquells interessats en els temes de solidaritat, cooperació i voluntariat a la xarxa.
  • Un cooperant a Baja Kunda: en Jesús escriu el seu blog des de Baja Kunda a Gàmbia, on està treballant de cooperant amb l’ONG Alpicat Solidari. Cada un dels seus articles ens transporta a Gàmbia, i ens permet entendre una mica més la realitat d’aquell país.

2 de nov. 2008

Pensament nº31: empresonar la llibertat en nom de la llibertat

Ningú no nega al liberalisme la glòria d'haver divulgat els ferments de la llibertat als quatre vents. En cert sentit, la llibertat de premsa, de pensament, de creació té, com a mínim, l'avantatge de denunciar l'engany del liberalisme. No es tracta, en el fons, de la seva més bella oració fúnebre? Doncs els sistema és tan hàbil que empresona la llibertat en nom de la llibertat.

Raoul Vaneigem