30 d’oct. 2008

L'Índia a debat

La Fundació ADA, que treballa per ajudar al poble adivasi de l’Índia, ha organitzat juntament amb UPF Solidària unes jornades a Barcelona els dies 5 i 6 de novembre a la tarda, que porten per títol “L’Índia a debat”.


Es tracta d’unes jornades per parlar del desenvolupament i les conseqüències de la globalització a l’Índia contemporània.

Hi participaran entre d’altres Carlton Kinny i Agustí Pániker, i hi haurà una taula rodona amb altres ONGs catalanes amb projectes a l’Índia: Fundació Vicenç Ferrer, Sonrisas de Bombay, AASARA, Ajutsi i Amics del CCDT.

Jo miraré d’assistir-hi. L’inscripció és gratuïta i es fa allà mateix.

Podeu veure el programa complet aquí.

Foto: Sri Ranjini i Sindhu, dues germanes de l'escola PVS de Bagepalli.

28 d’oct. 2008

Quan Vishnu baixa a la terra

He acabat el segon dels tres volums de clàssics il·lustrats que vaig comprar en el meu últim viatge a l’Índia.


En aquest cas es tracta d’un recull d’històries sobre
Vishnu i alguns dels seus devots més famosos, que porta per títol: Vishnu the Saviour (Amar Chitra Katha, 2007).

El llibre conté les històries de Dhruva, Ashtavakra, Gajendra, Ambarisha, Vrikasura, Rantideva i Narada.

Vishnu “el preservador” és un déu hindú que forma part de la Trimurti (la trinitat hindú), juntament amb Bhrama “el creador” i Shiva “el destructor”.

És un déu molt popular i se’l sol conèixer més a través dels seus avatars (encarnacions terrestres) Krishna i Rama.

Buscant la imatge que acompanya aquest post sobre aquestes línies, he trobat per casualitat la història de Lakshmi Tatma una nena índia que va nèixer amb 4 braços i 4 cames en un poblet de l’estat de Bihar (el més pobre de l’Índia), on va ser considerada una reencarnació de Vishnu.

La nena no podia caminar i tots els pronòstics apuntaven a que moriria si no se l'intervenia cirúrgicament. Per sort, i tot i l’oposició d’algunes persones, la nena va ser operada amb èxit el 2007 a Bangalore durant més de 40 hores per un equip de 30 cirurgians que li van treure els membres extres i recompondre la pelvis.

24 d’oct. 2008

Resultats del Blog Action Day 2008

A la gràfica podeu veure el pic que es va produir el dia 15 d’octubre en referència al nombre de blogs que van parlar de “pobresa”.


Van participar-hi 12.800 bloggers fent 14.053 posts, i es calcula que van ser llegits per
13.498.280 internautes.

17 blogs del Top 100 de blogs més llegits d’Internet van participar-hi.

No està gens malament!

22 d’oct. 2008

Hacesfalta i les experiències de voluntariat

Hacesfalta és un dels projectes de més èxit de la Fundación Chandra, organització artífex també de projectes tan coneguts com Canalsolidari o SolucionesONG per exemple.


Una secció interessant del portal Hacesfalta és la d’experiències de voluntariat. Quan vaig tornar el primer cop de l’Índia hi vaig penjar la meva, i va resultar molt productiu perquè des de llavors m’han escrit moltíssimes persones preguntant-me dubtes sobre voluntariat a l’Índia i a altres llocs.

Aquest 2008, hi he tornat a penjar la meva última experiència (la relatada en aquest blog durant els mesos de juny, juliol i agost), i he tingut la sort que ha estat seleccionada com a finalista del seu concurs 2008 d’experiències de voluntariat.

A la fase final queden sis experiències, de les quals només una s’endurà el premi: un Ipod. Probablement triar una de les grans icones del consumisme actual com a premi per un voluntariat no és el més apropiat, ho sé. Però entenc que l’organització vol donar un estímul perquè la gent comparteixi les seves experiències a través de la xarxa i així puguin ser de profit per a tothom.

Si per un caprici del destí surto guanyador, i tot i que no en tinc cap, ja he decidit revendre l’Ipod (valorat en uns 220€) i donar els diners a Shanti Bhavan, que ara mateix els necessiten molt.

El relat de la meva experiència si sou seguidors del blog ja el coneixeu, ja que em vaig limitar a traduir al castellà el post “L’Índia i jo. Reflexions” que ja havia publicat aquí. De fet més que un relat de l’experiència és un conjunt de reflexions dels meus tres viatges al subcontinent indi.

Moltes gràcies a la gent d’Hacesfalta per seleccionar la meva experiència d'entre tantes!

Us animo a llegir totes les experiències finalistes i a votar la que més us agradi: Vota!

21 d’oct. 2008

Radhika radical

Avui mirant les estadístiques del meu compte al Flickr he vist que la foto més vista del meu àlbum de l’última estada a l’Índia, és la que veieu sobre aquestes línies.

Totes les fotos tenen una història al darrera, i aquesta com no podria ser d’una altra manera, també. La nena de la foto es diu Radhika. El seu nom és una de les formes de Radha, esposa de Krishna.

La vaig conèixer una tarda a Bagepalli, mentre jo llegia un llibre a la terrassa de davant la meva habitació. Ella anava amb un grup de nens que al veure’m es van parar al carrer cridant «Sir Sir!». Volien diners. No en dono mai, excepte en casos molt i molt particulars. Aquell cop els vaig donar uns caramels i vam xerrar una estona. Els vaig preguntar els noms, a quina escola anavem, etc. Dos d’ells no anaven a l’escola i els altres (entre ells la Radhika) anaven a diferents escoles públiques de la zona.

A partir d’aquella trobada, cada tarda quan sortia a donar una volta abans de sopar, em solia trobar la Radhika voltant pels carrers, molt a prop d'on jo estava, i xerravem una estona. Ella només xapurrejava l’anglès, i les converses no eren sempre senzilles, a vegades molt surrealistes.

Jo li deia «Radhika radical», cosa que li feia molta gràcia, perquè era la que portava la veu cantant al seu grup, mentre els seus amics no s’atrevien a dir-me res. Ella em contestava «e-du-ard e-du-ard» allargant molt cada síl·laba i amb un gran somriure.

La fotografia en qüestió va necessitar uns quants intents. Quan els fas fotos en grup sempre riuen, però si vols fer-los una foto individual es posen molt seriosos, és molt graciós. Fixeu-vos en la posició de les mans ben estirades.

Un record bonic. Intentaré extreure més històries d’altres fotos per futurs apunts.

20 d’oct. 2008

Entrevista a Carlos Taibo

Carlos Taibo és professor de Ciència Política a la UAM i especialista en política internacional contemporània. Fa uns dies els usuaris de Canalsolidari li van fer una entrevista online molt interessant. Podeu llegir-la sencera aquí.


Taibo fa poc també ha presentat el seu nou llibre 150 preguntes sobre el nou desordre’ en el que aborda el tema de la globalització capitalista des de diferents vessants.

Us deixo un parell de preguntes de l’entrevista:

Pregunta: ¿qué le parece que el discurso oficial sea restringir al máximo el Estado y cuando los causantes (a través de la especulación) de la crisis sufren el Estado sale a rescatarles? ¿capitalismo salvaje para los pobres y socialismo paternalista para los ricos? Arancha

Resposta: Es consecuente con la práctica neoliberal: los beneficios se privatizan, mientras las pérdidas, en cambio, se socializan. Naturalmente que todo esto es lamentable, tanto más cuanto que quieren convencernos de que las ayudas públicas lo son para salvaguardar puestos de trabajo o atender a los 'beneficiarios' de las hipotecas-basura. El único propósito es garantizar obscenamente que los usureros de siempre puedan seguir siéndolo.

Pregunta: Es un lujazo poder realizarle una pregunta. Allá va: El marco económico-político europeo (y mundial, pero quiero centrarme en el europeo) deja muy poco margen de maniobra a un partido político de izquierdas que alcance el poder y quiera llevar a cabo políticas realmente diferentes (en la línea de "otro mundo es posible"). ¿Cree usted que detro de la UE es posible realizar este tipo de políticas? Si no es así, ¿qué posibles soluciones hay? Porque está claro que demonizarán al partido que diga "Señoras, señores, nos salimos de la UE..." etc, etc... Muchas gracias¡¡ Un fuerte abrazo.

Resposta: Cada vez creo menos en la forma 'partido'. Tenemos que trabajar por engordar movimientos sociales activos, orgullosos e independientes, anticapitalistas y antiburocráticos. La crisis en curso, a mi entender, abre el camino, en cualquier caso, a una edad de oro para los movimientos de contestación.

17 d’oct. 2008

Els Premis Nobel Alternatius

Els Right Livelihood Award 2008, que serien algo així com “Premis a la Correcta Manera de Viure” es donen a aquells qui treballen amb visió excepcional en benefici del planeta i els seus habitants. Els premis són coneguts popularment com els Nobel Alternatius.


Els premis van ser fundats el 1980 per “honrar personalitats que proposen solucions correctes i exemplars als reptes del món actual”.


Aquest 2008 els premis tenen clarament rostre de dona:


Krishnammal y Sankaralingam Jagannathan: són un matrimoni indi premiat per tota una vida de dedicació a la justícia social i al desenvolupament humà sostenible.



Amy Goodman: premiada per la seva aposta per un periodisme polític independent, amb el programa Democracy Now!‘, que dóna veu a aquells i aquelles excluïts pels mitjans de comunicació habituals.



Asha Hagi: una somalí premiada per la seva feina en el procés de pau somalí i pel treball fet a favor dels drets de la dona al seu país.



Monika Hauser: una ginecòloga premiada pel seu treball amb dones que han viscut violència sexual en alguns dels països més perillosos del món.


15 d’oct. 2008

La pobresa - Blog Action Day

Avui es el Blog Action Day. Els bloggers que hi participem parlem sobre la pobresa. Podria escriure dades realment esfereïdores, com he fet altres cops en aquest blog. La veritat és que estem molt lluny d’assolir els Objectius del Mil·leni.

Però avui no vull posar dades. Prefereixo recuperar un poema que ja havia publicat anteriorment, i deixar així que Galeano ens expliqui qui són els pobres. També adjunto al final una entrevista a la Karthika, una alumna de l’escola Shanti Bhavan, de la que ja us he parlat molts cops. Veure-la em dóna bon rotllo, perquè és un exemple viu de que la pobresa té solució.

Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.

Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:

Que no son, aunque sean.

Que no hablan idiomas, sino dialectos.

Que no profesan religiones, sino supersticiones.

Que no hacen arte, sino artesanía.

Que no practican cultura, sino folklore.

Que no son seres humanos, sino recursos humanos.

Que no tienen cara, sino brazos.

Que no tienen nombre, sino número.

Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.

Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.



14 d’oct. 2008

Els beneficis de l'altruisme

Aquest és el títol del segon llibre del Dalai Lama que he llegit (Els beneficis de l’altruisme, Els petits llibres de la Saviesa, J.J de Olañeta, 1998).


El llibre pertany a una col·lecció de petit format que ja vaig comentar un cop. Són ideals per dur-los de viatge.

Crec que podríem resumir el missatge del llibre dient que l’actitud altruista i la renúncia a l’egoisme són la clau de la felicitat i la pau interior.

El llibre recull el contingut d’unes conferències del Dalai Lama, on es centra bastant en el budisme, però expressant unes idees en realitat perfectament assumibles des d’altres religions o punts de vista. Alliberar-se de l’egoisme i saber-nos col·locar en el lloc de l’altre són segons ell les claus de la nostra pròpia felicitat.

Però si l’altruisme ens genera felicitat, i el practiquem per obtenir-la, això em torna a la pregunta que feia l’altre dia: Existeix l’altruisme? O en realitat només actuem sempre de manera egoista?

Els més estrictes diran que l’altruisme implica l’anul·lació de l’ego, la negació d’un mateix, i que per tant no existeix realment (només existeix com a idea) ja que no podem eliminar el nostre ego totalment (o si?).

Però bé, amb una visió més relaxada del concepte, crec que tots podem acceptar l’actitud altruista com aquella en que es dóna sense esperar res a canvi, encara que això precisament ens produeixi felicitat.

Tot i no tenir res a veure amb el llibre del Dalai Lama, us deixo un petit text per reflexionar sobre l’altruisme/egoisme.

Un agricultor ganaba siempre los concursos a la mejor cosecha de maiz cada año. Y año tras año, terminada la ceremonia del concurso, el agricultor se acercaba a sus vecinos y les entregaba una buena porción de sus mejores semillas. Finalmente, en una ocasión, un periodista se acercó cuando cumplia con ese curioso rito, y le preguntó: "Disculpe, ¿por qué les regala sus mejores semillas a sus vecinos? ¿No va eso en contra de sus propios intereses?" El agricultor le miró sorprendido y dijo: "Al contrario, si mis vecinos no tienen las mejores semillas en sus campos, el viento, los animales, los pájaros y las aguas terminarán trayendo sus semillas a mi campo y dañarán la calidad de mi propia cosecha cada año".

13 d’oct. 2008

Bye Sir!

Amb temps aniré pujant al Youtube alguns vídeos de l’última estada a l’Índia. De moment us deixo amb aquest, que he titulat Bye Sir, potser perquè la frase es repeteix centenars de cops… :)

Es tracta d’un dia a la tarda, a la sortida de l’escola Pragathi Vidya Samasthe, en que vaig filmar els nens i nenes dient adéu abans que agafessin els autobusos que els porten als seus pobles.

Aquí el tractament de Sir pot semblar extramadament formal, però allà aquests formalismes són el pa de cada dia, sobretot a les escoles, on els obliguen a utilitzar-los. A mi personalment no m’agradava, però t’hi acabes acostumant.

El vídeo és molt simpàtic i em porta bons records. L’alegria dels nens quan acaben les classes és universal, tant és l’Índia com Girona.


11 d’oct. 2008

Girona s'omple de bloggers

Ahir vaig assistir a Girona a l’entrega de la primera edició dels Premis Blocs Catalunya. Vaig arribar a temps d’assistir a dues de les conferències prèvies a l’entrega dels premis, concretament les de Ricardo Baeza-Yates (Yahoo Research) i Kim Faura (Telefònica). Em va agradar més la de Ricardo, ponent que ja havia vist en dues ocasions: al CEDI 2005 i un cop a l’UdG.

Seguidament es va procedir a l’entrega dels premis, que van quedar així:

- Premi al millor bloc de Cultura: El bloc de Jordi Cervera

- Premi al millor bloc de Societat: El bloc de Joan Puig, Gazylophacium

- Premi al millor bloc d'Actualitat: El bloc d’Albert Medran, e-Campany@

- Premi al millor bloc d'Educació: El bloc de Margarida Capellà, El fil de les clàssiques

- Premi al millor bloc de TIC: El bloc de la Núria Masdéu

- Premi especial STIC.CAT a l'acció solidària i la cohesió social: Fundació Plataforma Educativa

- Premi especial STIC.CAT al foment del català: Miquel Tusón, la Llumenera de Nova York

- Premi especial STIC.CAT a l'ús pioner dels blocs: Saül Gordillo, Bloc sense fulls


Essent la reducció de l’escletxa digital un dels objectius de l’organizació STIC.cat (la promotora dels premis), ja vaig dir dies enrera que trobava a faltar una categoria Solidaritat o Activisme, per això em va agradar especialment que es donés el premi especial a l’acció solidària, que tot i no recaure en un blog sinó en una fundació (Fundació Plataforma Educativa), és un premi merescut.

Dels premiats m’agradaria destacar perquè en sóc lector, La Llumenera de Nova York i el Bloc sense fulls. Aquest últim, de Saül Gordillo mereix una menció especial pel caràcter pioner del seu blog escrit en català.

Sobre l’acte, l’organització va estar impecable. Girona es va omplir de bloggers i va ser una oportunitat per veure entre els assistents i els organitzadors algunes cares ja conegudes: Miquel Duran, Eduard Díaz, Joan Antoni Donaire, Eduard Batlle, Narcís Sastre, Toni Sellas, Miquel Serrabassa o Trina Milan per dir-ne només uns pocs. En especial em va fer il·lusió trobar-me en Ferran que escriu el seu blog des de Berlin, i amb qui només ens coneixíem a través de comentaris.

Enhorabona als premiats i als organitzadors.

Alguns apunts que he llegit avui sobre els premis:

- Premis Blocs Catalunya STIC.cat

- Gràcies

9 d’oct. 2008

Let them eat crack

Banksy, l'artista i activista de qui ja vaig parlar fa un temps, ha tornat a sorprende al món amb un dels seus espectaculars graffitis, aquest cop a la ciutat de Nova York. El missatge és contundent: "Deixeu-los menjar crack".

8 d’oct. 2008

La maledicció de ser nena (III)

Malament quan un post amb aquest títol es converteix en una sèrie (veure I i II), però així estan les coses, i Hernán Zin fa bé a recordar-nos-ho amb un article publicat fa uns dies que portava per nom Tant de bo siguis el pare de mil homes. El títol feia referència a la frase que a l’Índia es solia dir quan volies desitjar sort a algú. El contrari, ser el pare o mare d’una nena, en canvi es considera una espècie de càstig.


És un article breu però fa un bon repàs d’algunes pràctiques molt discriminatòries cap a la dona al subcontinent indi. Algunes de les pràctiques encara són vigents (tot i que prohibides per la llei), com la dot o l’exclusió de les viudes.

La dot (dowry) està prohibida des de l’any 1961, però pel que jo he pogut veure en els meus tres viatges, és una pràctica general i observable tant a les ciutats com a les zones rurals. Com ja sabreu, consisteix en que la família de la noia ha de pagar una dot a la família del que serà el seu marit.

Això provoca una sèrie de problemes que sovint acaben amb violència cap a la dona. En els posts anteriors de la sèrie ja vaig parlar dels infanticidis o feticidis en famílies amb moltes nenes. Però això no és tot, es calcula que 7.000 dones a l’Índia són assasinades per les seves famílies anualment, a causa de lleis no escrites en disputes per les dots. Això normalment és degut a l’incompliment del pagament de la dot.

L’article de Zin també parla de l’exclusió de les viudes (si no l’heu vista mireu la pel·lícula Water de Deepa Mehta, val molt la pena), del saree burning, o fins i tot del sati. Aquesta última pràctica, en que la dona es llançava voluntàriament a la pira funerària del seu marit, sembla ser que sí que ha desaparegut.

Fotografia: Hernán Zin.

7 d’oct. 2008

Si l'Einstein ho diu...

Bé, després de la brometa fotogràfica (podeu fer les vostres aquí), avui només vull dir que aquest és l’article número 200 d’aquest blog. Deu mesos, dos-cents articles, surt a 20 cada mes de promig, no està malament.

Aprofito per recopilar una mica d’estadístiques i detalls curiosos:

Hi han hagut 14.305 pàgines vistes, 8.171 visites úniques, i el temps mig del visitant al blog és de 2 minuts i mig.

He rebut visites des de 61 països. Els 5 que més visitants han portat són Catalunya/Espanya, Estats Units, Regne Unit, Índia i Alemanya. Mirant el mapa de visites la bretxa digital entre els països del nord i del sud es fa bastant evident.

Deixant de banda les visites a través de Google, Blogger, les directes (escriure l’adreça directament) i les d’emails (gent subscrita per correu), les tres pàgines amb links cap al meu blog que més visites han generat són: Cada dia, pas a pas… fent camí (339), Gotes d’aigua (227) i Nòmades (211). Gràcies pels enllaços i les visites!

També cal destacar les 81 visites des del blog Sonrisas de Bombay, suposo que degudes a la temàtica similar de quan estava a l’Índia.

Les visites que arriben a través de cerques són molt curioses. Les paraules clau que porten la gent al meu blog no deixen de sorprendre’m. Les cerques que més visites generen són bastant normals: “Eduard Muntaner Perich” (114) i “www.eduard.cat” (87). Tot i que la segona vol dir que la gent segueix posant l’adreça web del lloc cap on vol dirigir-se dintre del formulari de búsqueda!! A hores d’ara encara no diferenciem entre buscador i navegador…

Altres cerques que han portat molta gent són “Sonrisas de Bombay” (42) o “Vicenç Ferrer” (15). I per citar-ne algunes de curioses: “dona d’aigua home llop”, “algu sap voluntariat india”, “vinyetes sobre Isaac Newton”, “què significa namaste”, o “esquerrans famosos”, el Google em té en molta consideració si em considera un esquerrà famós :)

Respecte al contingut, si ens fixem en la gent que visita la web, els articles/pàgines més llegits són: El perquè de les gotes, Label [Índia], Persones Clau (I): Vicenç Ferrer.

En canvi si ens fixem en les lectures a través dels feeds (gent subscrita o per email o amb lector de feeds) els articles més llegits canvien: Qui sóc jo?, Los Nadies, Quant val una posta de sol?

Finalment, dir que el nombre de subscriptors està al voltant de 60 i que va creixent, molt poc a poc però sense parar. Del total de subscripcions un 33% (20) és per email.

L’autoritat del blog a Technorati està al voltant de 35, i aquest més el blog s’ha convertit en el 4rt al rànquing de blogs d’activisme en català d’Alianzo. No està gens malament!

Gràcies a tots i totes els que feu que el blog tingui sentit.

6 d’oct. 2008

Tot es transforma

La casualitat va fer que ahir llegís un fragment del llibre Una breve historia de casi todo (molt recomanable per cert, ja faré la ressenya quan l’acabi) en que es parla de que els àtoms que ens composen a cada un de nosaltres probablement han passat per altres estrelles i fins i tot per altres persones. I dic casualitat, perqué després vaig escoltar la cançó Todo se transforma de Jorge Drexler, que tot i no estar relacionada directament, també transmet aquesta idea de com les coses es transformen en altres.

Us deixo el fragment del llibre i el vídeo de la cançó, amb la seva lletra.

"…[Los átomos] Son también fantásticamente duraderos. Y como tienen una vida tan larga, viajan muchísimo. Cada uno de los átomos que tu posees es casi seguro que ha pasado por varias estrellas y ha formado parte de millones de organismos en el camino recorrido hasta llegar a ser tú. Somos atómicamente tan numerosos y nos reciclamos con tal vigor al morir que, un número significativo de nuestros átomos (más de mil millones de cada uno de nosotros, según se ha postulado), probablemente pertenecieron alguna vez a Shakespeare. Mil millones más proceden de Buda, de Gengis Kan, de Beethoven y de qualquier personaje histórico en el que puedas pensar (los personajes tienen que ser, al parecer, históricos, ya que los átomos tardan unos decenios en redistribuirse del todo; sin embargo, por mucho que lo desees, aún no puedes tener nada en común con Elvis Presley)".



Tu beso se hizo calor,
Luego el calor, movimiento,
Luego gota de sudor
Que se hizo vapor, luego viento
Que en un rincón de la rioja
Movió el aspa de un molino
Mientras se pisaba el vino
Que bebió tu boca roja.

Tu boca roja en la mía,
La copa que gira en mi mano,
Y mientras el vino caía
Supe que de algún lejano
Rincón de otra galaxia,
El amor que me darías,
Transformado, volvería
Un día a darte las gracias.

Cada uno da lo que recibe
Y luego recibe lo que da,
Nada es más simple,
No hay otra norma:
Nada se pierde,
Todo se transforma.

El vino que pagué yo,
Con aquel euro italiano
Que había estado en un vagón
Antes de estar en mi mano,
Y antes de eso en torino,
Y antes de torino, en prato,
Donde hicieron mi zapato
Sobre el que caería el vino.

Zapato que en unas horas
Buscaré bajo tu cama
Con las luces de la aurora,
Junto a tus sandalias planas
Que compraste aquella vez
En salvador de bahía,
Donde a otro diste el amor
Que hoy yo te devolvería

Cada uno da lo que recibe
Y luego recibe lo que da,
Nada es más simple,
No hay otra norma:
Nada se pierde,
Todo se transforma.

3 d’oct. 2008

Shanti Bhavan, la Casa de la Pau

Ja he parlat de Shanti Bhavan altres cops en aquest blog. És l’escola on vaig estar treballant de voluntari durant 3 mesos el meu primer cop a l’Índia. El motiu d’aquest post però, és el d’explicar la situació actual del projecte, que lamentablement no és la millor en la que s’ha trobat.


Shanti Bhavan
vol dir exactament “casa de la pau” en Tamil, la llengua de l’estat de Tamil Nadu, al sud de l’Índia. El projecte, que pertany a la George Foundation, consisteix en una escola residencial i gratuïta per a nens pobres d’una zona rural de Tamil Nadu, molt a prop de la frontera amb l’estat de Karnataka. Els nens provenen de famílies sovint molt desestructurades, sempre per sota el llindar de la pobresa, i són dàlits, la casta més baixa, amb tot el que això implica a l’Índia.

L’escola va ser fundada l’any 1997 amb només 48 nens i nenes, i ha anat creixent un curs per any fins al moment actual en que s’està impartint classe a nens i nenes des dels 4 anys fins al 17. La filosofia del projecte és el que fa que Shanti Bhavan sigui un lloc tan especial. L’objectiu és l’excel·lència en l’educació, i es vol que els nens que surtin de l’escola puguin accedir a la universitat, si així ho volen, i obtenir feines que els permetin trencar realment els cercles de pobresa en que viuen les seves comunitats. La majoria d’ONGs que treballen a les àrees rurals del sud de l’Índia es limiten a donar una educació molt bàsica als nens i nenes, i tot i que el treball que fan és molt positiu (que ningú cregui que penso el contrari), a llarg termini no es consegueix trencar els cercles de pobresa, ja que els nens no poden ocupar llocs a la societat amb suficient capacitat com per produir canvis a les seves comunitats. Les persones que prenen les decisions segueixen essent les minories riques educades a col·legis d’elit de les grans ciutats. Aquestes per suposat, no tenen cap problema en seguir violant els drets de les comunitats dàlits, com s’ha fet durant segles.

A Shanti Bhavan s’ensenyen totes les assignatures habituals, però també es fa esport, música, informàtica, art, dansa i moltíssimes activitats extra-curriculars. Això que aquí sembla el més normal del món, a les zones rurals del sud de l’Índia esdevé quelcom raríssim i excepcional. A S.Bhavan no s’hi ensenya religió, però els nens participen en diferents celebracions religioses (hindús, musulmanes i cristianes) amb tota normalitat. Tot i que no hi ha una assignatura com “educació pel desenvolupament” els nens creixen amb uns valors i un fort desig d’ajudar les seves comunitats, i són molt més conscients de les realitats del món d’avui dia que la gran majoria de nens catalans (això us ho puc assegurar). Si preguntes a qualsevol menut de S.Bhavan què vol ser quan sigui gran, no només es limita a dir metge, arquitecte o mestre. El que vol ser metge et diu que obrirà una consulta al seu poblet on mai n’hi ha hagut, el que vol ser arquitecte et diu que construirà una casa pels seus pares que mai n’han tingut, i el que vol ser mestre et diu que treballarà a S.Bhavan per continuar la feina iniciada pel Dr. George. Segurament no hi ha millor educacio pel desenvolupament que conviure 24 hores al dia amb persones que s’han volcat a treballar en un projecte com S.Bhavan.

L’escola és residencial, els nens i nenes s’hi queden a dormir. La raó es que provenen d’àrees diferents, a vegades allunyades, i moltes vegades de famílies que no els poden mantenir, o que se n’han desentès. Els nens tenen dos períodes de vacances cada any en que van a casa els pares, i els caps de setmana poden rebre visites familiars. A l’escola també hi sol haver sempre algun voluntari o indi o d’algun altre país. Això fa que els nens interaccionin amb gent de diferents provinences i amb diferents mentalitats i maneres de fer. Això també s’acaba notant a l’evolució dels nens.

El recinte, és com un petit campus, amb edificis que fan de dormitoris, un edifici per l’escola i una altre pel menjador. Hi ha zones d’esbarjo i jardins molt ben cuidats. La veritat és que quan un hi entra s’adona que el nom “casa de la pau” va ser una elecció del tot encertada.

Una vegada explicat tot això, crec que resulta evident que les despeses per mantenir una escola d’aquests tipus totalment gratuïta són immenses fins i tot a l’Índia. Només cal que imagineu els professors, cuiners, personal de neteja, jardiners, roba, menjar, material escolar, i un llarguíssim etcètera. Fins ara el projecte es valia de l’acció filantròpica del seu fundador i d’algunes donacions privades puntuals. Però quan es depèn d’una sola font, hi ha el perill que aquesta s’esgoti i això és el que està passant.

Tal i com vaig explicar en un post després de la meva última visita, ara mateix Shanti Bhavan esta passant uns moments molt difícils. Tenen dificultats econòmiques importants i han hagut de retallar despeses per molts costats. La reducció de salaris ha provocat que molts professors marxessin, també hi ha restriccions de l'ús de l'electricitat, i s'ha suprimit l'snack que els nens menjaven a mig matí. També s'ha prescindit dels conductors (bàsics pels constants viatges a Bangalore que cal fer). Aquest últim inici escolar no han entrat nous alumnes, i hi ha classes que s'han hagut de cancel·lar perque no hi ha professor, com la d'informàtica. Ara mateix l’escola funciona gràcies a que voluntaris estan impartint moltes de les classes de professors que han marxat.

Vaig poder parlar amb la directora de l'escola, Lalitha Law, i amb el fundador de l'organització, Abraham George, i estan realment preocupats. Recentment han iniciat una campanya per conseguir fons. Seria una gran llàstima que un projecte tan especial i diferent del d'altres ONGs fracassés just en el moment en que la primera generació de nanos que van comencar al parvulari està a punt d'acabar i graduar-se. Els primers nens que van entrar ara estan fent 11è, els queda un any més i prou. El projecte té un potencial increïble pels propers anys.

L’última cosa que en sé és que es crearà una nova organització (Shanti Bhavan Trust) separada de la George Foundation, dedicada exclusivament al projecte Shanti Bhavan. S’estan buscant fons i s’està teixint una xarxa dels antics voluntaris, a través de llistes de correu i Facebook per aportar idees i implicar més gent.

S’ha creat una nova web molt completa que us recomano que visiteu: Shanti Bhavan Online.

També hi ha un blog amb fotografies fetes pels mateixos nens: Shanti Bhavan Children.

O podeu veure les fotografies de la meva primera estada al 2005/06: Fotos Flickr.

Més informació: The George Foundation.

2 d’oct. 2008

Una força més poderosa que la violència

Avui 2 d’octubre és l’aniversari del naixement de Gandhi. I precisament avui, no pas per casualitat, comença a Barcelona el curs Una força més poderosa que la violència. És un curs organitzat per La Fundació Casa del Tibet i Nova – NoViolència Activa amb el suport de Barcelona Solidària de l'Ajuntament de Barcelona i la col·laboració de l'Oficina de Promoció de la Pau i els Drets Humans. Aquí podeu consultar el programa i aquí veure més informació del curs.

Jo us copio la presentació del curs, que crec que és molt oportuna pel dia d’avui:

A l'inici del segle XXI fa vergonya d'ésser humà. Hem acceptat com a normal un munt de fets i d'estructures totalment inacceptables. Una violència estructural que provoca cada dia la mort i la desgràcia de milions de persones. I una violència opressora que imposa un desordre establert a favor dels més rics i poderosos.

Davant aquesta violència que menysté les llibertats democràtiques i que viola els més elementals Drets Humans de les persones i dels pobles, què fem? Quines respostes hi donem?

La resposta contra la violència més estesa és la passivitat, el passotisme, la por, la covardia. “No és cosa meva, no hi puc fer res, és massa arriscat”. La passivitat ens fa còmplices dels més violents i opressors.

La segona resposta habitual és l'acció social, política i jurídica. Fem denúncies a l'opinió pública, manifestacions, declaracions, influïm els polítics, creem candidatures, presentem reclamacions als tribunals de justícia. És el camí normal en societats democràtiques. Però quan malgrat tots els laboriosos esforços no obtenim justícia, i no funciona, hom es pregunta si no vivim en una democràcia formal sotmesa per la dinercràcia d'uns pocs i per l'assentiment còmplice i benestant de molts.

La tercera resposta contra la violència estructural i opressora és la violència “alliberadora”. Emparats en el dret de legítima defensa, quan la justícia no funciona, hi ha gent que creu que s'ha de prendre la justícia pel seu compte i entrem en l'espiral de la violència “ull per ull, tots cecs”, en què guanya la raó de la força i no la força de la raó.

La quarta resposta és la noviolència, que des de fa només 100 anys s'està mostrant com una de les innovacions socials més potents i sorprenents per depassar les altres respostes, amb l'objectiu de reduir la violència estructural, de no justificar l'espiral de violència opressora, de fer-nos sortir de la passivitat i de forçar la transformació dels conflictes per la via del diàleg.

És aquesta via, aquesta resposta noviolenta que volem conèixer i explorar, a partir de veure i reviure algunes de les experiències més significatives arreu del món i a casa nostra. Aprendre de la seva aplicació, en molts casos genials, per part d'unes persones i d'uns pobles, que ens han obert les portes a un futur en què la violència no sols no sigui exaltada sinó que sigui mal vista en tots els estats i tots els racons del món.

Volem compartir i aprendre aquesta estratègia de la noviolència, que no s'ha de confondre ni reduir a les accions sense violència. L'estratègia noviolenta cerca afrontar la injustícia sense generar més violència, sense negar el món pacífic que vol aconseguir; vol forçar la via del diàleg i de la democràcia, quan aquesta ja no vetlla pels interessos de les majories del món. Volem estudiar les experiències de persones i de lluites per poder actualitzar-les i aplicar-les als conflictes actuals locals i globals.

1 d’oct. 2008

El projecte 10^100

Si ahir us vaig parlar de la proposta del Blog Action Day, avui us presento el Projecte 10100. Es tracta d’una iniciativa enmarcarda dins el 10è aniversari de Google i consisteix en un concurs d’idees per “canviar el món i ajudar al major nombre de persones possible”.

Si tienes una idea que crees que puede ayudar a alguien, queremos escucharla. Buscamos ideas que ayuden a la mayor cantidad de gente posible, sea cómo sea, y nosotros nos encargaremos de financiarlas para llevarlas a la práctica. Puedes enviar tus ideas y votar las ideas de otras personas. Una junta de expertos realizará la selección final de ideas.

Buena suerte y que gane el que más ayude”
.
Sembla una iniciativa curiosa, teniu temps fins al 20 d’octubre per participar-hi.

M’ha sobtat però, que a l’apartat de finalitat del projecte, amb lletres molt grosses s’hi pugui llegir: “ayudar beneficia tanto al que ayuda como al que recibe la ayuda”, afirmant que molts estudis reflexen que ajudant als altres obtenim felicitat. No dubto en absolut que això sigui cert (de fet puc corroborar-ho), però em pregunto si no s’està transmetent la idea que cal ajudar d’una forma egoista, per augmentar la nostra pròpia felicitat i no la de les persones a qui ajudem.

Existeix l’altruisme? O en realitat només actuem sempre de manera egoista?

Tota aquesta reflexió probablement ve perquè fa poc he llegit Els beneficis de l’altruisme del Dalai Lama, del que intentaré fer una ressenya quan tingui temps.