30 de set. 2008

Blog Action Day 2008



El Blog Action Day és un event que invita als bloggers de tot el món a parlar d'un mateix tema, el mateix dia. El dia escollit és el 15 d'octubre, i el tema la pobresa.

Us invito a afegir-vos a la iniciativa i a registrar el vostre blog a la web de l'event. De moment hi ha 4840 blogs registrats.

28 de set. 2008

El Ramayana de Valmiki

El Ramayana és un text sagrat de l'hinduïsme i està considerat una de les màximes fites de la literatura oriental. Forma part dels Smriti hindús (textos no revelats directament per Déu, sinó transmesos per la tradició) i és una epopeia narrada en 24.000 versos, que gira al voltant les aventures de Rama per vèncer el seu rival Ravana i rescatar la seva esposa Sita. Es creu que l'origen de l'obra data del segle III aC. La versió més coneguda és la del poeta Valmiki.


Com a l’altra gran obra èpica hindú, el
Mahabharata, el Ramayana no és només una història ordinària, sinó que conté les ensenyances d’antics savis hindús i els presenta en una narrativa al·legòrica. Els personatges Rama, Sita, Lakshmana, Bharata, Hanuman i Ravana són fonamentals en la consciència cultural Índia.

El dia abans de marxar de l’Índia em vaig comprar tres còmics de la sèrie Amar Chitra Katha. Es tracta d’una famosa i immensa col·lècció de clàssics il·lustrats que expliquen d’una forma amena (i molt simplificada) les històries i llegendes de la mitologia hindú. Un dels tres que vaig comprar era el Ramayana de Valmiki, que fa uns dies he acabat de llegir.

La història és molt entretinguda, plena d’aventures, i no hi falten reis, prínceps i princeses, gegants, déus, semi-déus, savis ascetes, o monos guerrers. Ara però, m’he quedat amb ganes de llegir la versió de veritat.

Entre altres coses, m’ha agradat conèixer més coses de Hanuman, el déu mono, tan venerat pels indis, i del que pots trobar imatges a infinitat de llocs. Com per exemple aquesta que vaig fotografiar a Bagepalli el passat estiu.


26 de set. 2008

Retalls de la crisi

Suposo que a aquestes alçades estareu farts de llegir articles sobre la crisi, però no em puc estar de publicar alguns fragments d'articles que havia anat guardant per llegir. A mi la veritat, em posen de molt mala llet.

- Docenas de miles de millones para salvar a los bancos; nada para salvar a las personas (Juan Torres López, Catedràtic d’Economia Aplicada, Rebelión.org).

...Hay que tener muy poca vergüenza, una falta de sensibilidad infinita y un cinismo visceral para estar haciendo todo eso para favorecer a los bancos propiedad de los más ricos del mundo y, al mismo tiempo, no tener más discurso que demandar salarios más bajos y austeridad para los que menos tienen. Y, por supuesto, hay que tener una sangre muy especial para ser capaces de estar proporcionando a los mercados bancarios cientos de miles de millones de dólares de financiación privilegiada y no tener ni un miserable euro, ni un podrido dólar para ponerlo a disposición de los 900 millones de hambrientos del planeta...

- Que se pare el libre mercado que los empresarios se bajan (Alberto Montero Soler, Profesor d’Economia Aplicada, Rebelión.org)

Así, nos hemos encontrado con que el presidente de la Confederación de Organizaciones Empresariales (CEOE) ha declarado que sería bueno hacer “un paréntesis en el libre mercado” para atajar la crisis. Esto es, el presidente de la organización económica que con mayor virulencia ha defendido la necesidad de llevar el libre mercado hasta sus últimas consecuencias; de liberalizar y privatizar toda actividad pública que, explotada en manos privadas, sea susceptible de generar beneficios; o de desregular y liberalizar los mercados de trabajo, ahora, cuando le ve las orejas al lobo, invoca el intervencionismo estatal.
….
Lo que es inmoral es que cuando el sistema de mercado genera beneficios para unos pocos éstos sean apropiados privadamente y aquél defendido por sus virtudes; mientras que, cuando la crisis lo pone en cuestión y aparecen las pérdidas, se pase a reclamar el papel intervencionista del Estado y la socialización de las pérdidas.

- La semana en la que el capitalismo tampoco cambiará (Ignacio Escolar, director del diari Público.es)

En estos días extraños en los que la patronal pide un paréntesis en el libre mercado, George Bush nacionaliza las pérdidas de la banca y el Gobierno comunista chino puja por comprar el único gran banco de inversión que aún no ha quebrado, ¿alguien sabe en qué cueva se esconde el Fondo Monetario Internacional (FMI)? En Corea del Sur se acuerdan mucho de él. Hace una década, durante la crisis de los tigres asiáticos, a finales de los 90, el FMI puso una condición innegociable para rescatar al país del terremoto financiero: que el gobierno no ayudase a los bancos y demás empresas al borde de la bancarrota. Decían los apóstoles del FMI que era mejor para la economía que esas compañías quebrasen porque así el ‘ajuste’ –ese eufemismo– sería mucho más rápido. Medicina neoliberal: la mejor manera de sanar al enfermo es matarlo para que su hijo ocupe pronto su lugar en la fábrica.

Ahora que el enfermo es Estados Unidos la receta es muy distinta. No es país para corralitos. “Está muy bien decir ‘dejen que el sistema financiero siga, que consiga su equilibrio’ (…) pero cuando se enfrentan ataques especulativos, los precios se pulverizan y parece que las grandes corporaciones van a colapsar, es natural que el gobierno intervenga y diga ‘no podemos dejar que esto suceda”, argumenta ahora Raghuram Rajan, ex economista jefe del FMI. Y así, como lo más natural del mundo, el país donde supuestamente mejor funciona el mercado descubre que la mano incorrupta y milagrosa de Adam Smith, de tan invisible, ni está ni se la espera. “La intervención del Gobierno era esencial, dado el precario estado de los mercados”, explica George Bush, presidente de los Estados Socialistas de América.

- Així anem (Buscant a Wally)

Dades del programa PNUD han calculat que n'hi hauria prou amb 40.000 milions de dòlars anuals durant deu anys per donar educació bàsica, nutrició bàsica, aigua potable i higiene a tots els éssers humans.

A més, la FAO assegura que amb 25.000 milions d'euros durant deu anys acabarien els problemes de fam al món. A més, calcula que les despeses en menjar suposen entre el 6 i el 10% del PIB d'un país.

Sumem:
40.000$ • 10 anys + 25.000$ • 10 anys = 650.000.000.000$

Quan han destinat els Estats Units per salvar de la crisi als que els paguen la cursa electoral?

Resposta:
700.000.000.000$

- Cumplir los Objetivos Milenio costaría la mitad que el plan financiero de EEUU (ElPaís.com)

Para cumplir los Objetivos del Milenio haría falta una inversión anual de 150.000 millones de dólares, casi la mitad que lo que le ha costado al Gobierno de los Estados Unidos salvar de la bancarrota a las empresas Fannie Mae y Freddie Mac y a la aseguradora AIG. La semana pasada, la Administración Bush aprobó un plan de rescate para evitar la quiebra de las empresas hipotecarias Fannie Mae y Freddie Mac y de la aseguradora AIG que ha costado 285.000 millones de dólares.

- Demagogia y realismo. La crisis del capitalismo (Santiago Alba Rico, Rebelión.org)

El mismo día en que la FAO informa de que el hambre afecta ya a casi 1.000 millones de seres humanos y valora en 30.000 millones de dólares la ayuda necesaria para salvar sus vidas, la acción concertada de seis bancos centrales (EEUU, UE, Japón, Canadá, Inglaterra y Suiza), inyecta 180.000 millones de dólares en los mercados financieros para salvar a los bancos privados.

25 de set. 2008

Misèria i espiritualitat?

Admiro molt Hernán Zin. Ja n’he parlat algun cop en aquest blog. És un periodista que porta 15 anys voltant pel món donant veu als més pobres. Ha col·laborat amb molts mitjans i ha escrit tres llibres, i des del 2006 escriu el blog Viaje a la Guerra, projecte que l’ha dut a viatjar a Afganistan, Sudan, Uganda, Israel, Palestina, Líban, Argèlia, Congo, Sudàfrica, Índia, Etiòpia, Nicaragua, Kènia, las favel·les de Río de Janeiro, i ara un altre cop a l’Índia.

Un dels seus últims escrits ha tocat un tema que també he tractat aquí algun cop: la suposada espiritualitat dels més pobres de l’Índia.

Us deixo un fragment del seu article
“Ni santidad ni estigma en la miseria”, que és la continuació de “Morir bajo un puente en Calcuta”, ambdós comparteixen com a fil argumental la búsqueda de Zin per Calcuta de la Dipti Porchas, una dona que va entrevistar fa un any en un dels slums de la ciutat.

Pensar que la miseria entraña cierto halo de santidad resulta tan equivocado como considerar que la India - donde la gente muere en las puertas de los hospitales sin recibir ayuda, donde los cadáveres quedan durante días tirados en la acera sin que nadie los levante, donde el racismo es el pan de cada día -, pudiese llegar a ser la meca de la espiritualidad.

Claro que hay gente que, a pesar de la pobreza, sorprende por su generosidad, por su entereza. Pero se trata de algo anecdótico. No creo que debamos observar a la miseria ni como estigma ni como bendición. Quienes están atrapados en ella hacen lo que pueden por subsistir. Admirable y reprobable. Bueno y malo. Sólo debemos verla como el vergonzoso resultado de nuestro fracaso colectivo.

24 de set. 2008

Pensament nº30: la poesia i el compromís

Ahir va fer 35 anys de la mort de Pablo Neruda. Va morir just uns dies després del violent cop d'estat de Pinochet contra el govern de Salvador Allende. La seva casa a Santiago va ser saquejada, els seus llibres cremats, i el seu funeral va estar "vigilat" per soldats i amenaçadores metralletes.

Podria haver triat qualsevol dels seus poemes, però he preferit escollir un dels seus pensaments:

El poeta que no se compromete a luchar contra las ofensas que se hacen a la humanidad no es un poeta, es un maniquí de escaparate en una tienda de lujo.
Pablo Neruda.

23 de set. 2008

El poder de les accions personals

Al blog A de Activista hi he vist aquest vídeo que parla de "el poder de uno", de la força de les accions individuals. Encaixa molt bé amb el que sempre dic de les gotes a l'oceà.

22 de set. 2008

Aznar, l'oracle

Sí, ja ho sé, el títol d'aquest post fa por. Però no és meu, en realitat és el títol d'un article que Saramago ha publicat al seu recent innaugurat blog.

És un privilegi poder llegir el blog d'una persona de la talla de Saramago. Us deixo un fragment de l'article que ha donat nom a aquest post:

Aznar, el oráculo

"Podemos dormir tranquilos, el calentamiento global no existe, es un invento malicioso de los ecologistas de acuerdo con la estrategia de su “ideología en deriva totalitaria”, según la definió el implacable observador de la política planetaria y de los fenómenos del universo que es José María Aznar. No sabríamos cómo vivir sin este hombre. No importa que un día de estos comiencen a nacer flores en el Ártico, no importa que los glaciares de la Patagonia se reduzcan cada vez que alguien suspira haciendo aumentar la temperatura ambiente en una millonésima de grado, no importa que Groenlandia haya perdido una parte importante do su territorio, no importa la sequía, no importan las inundaciones que arrasan todo y tantas vidas se llevan con ellas, no importa la similitud cada vez más evidente de las estaciones del año, nada de esto importa si el emérito sabio José María niega la existencia de calentamiento global, basándose en las peregrinas páginas de un libro del presidente checo Vaclav Klaus que el propio Aznar, en una bonita actitud de solidariedad científica e institucional, presentará en breve. Ya lo estamos oyendo. Una duda, sin embargo, una duda muy seria nos atormenta y que ha llegado el momento de exponer a la consideración del lector. ¿Dónde estará el origen, el manantial, la fuente de esta sistemática actitud negadora? Será resultado de un huevo dialéctico puesto por Aznar en el útero del Partido Popular cuando fue su amo y señor? Cuando Rajoy, con esa compuesta seriedad que lo caracteriza, nos informó que un primo suyo catedrático, parece que de física, le había dicho que eso del cambio climático era una burla ¿tan osada afirmación era solo fruto de una imaginación celta sobrecalentada que no supo comprender lo que le estaba siendo explicado, o, volviendo al huevo dialéctico ¿es esto una doctrina, una regla, un principio registrado en letra pequeña en el manual del Partido Popular, y si Rajoy fue simplemente el repetidor desafortunado de la palabra del primo catedrático, en cambio el oráculo en que su ex-jefe se transformó no quiso perderse la oportunidad de marcarle la pauta una vez más al gentío ignaro?"
Continua a El Cuaderno de Saramago.

18 de set. 2008

Si ningú diu res és com si no existís

Sembla ser que per tercera vegada, el Ministeri d’Indústria no permet l’emissió d’un anunci d’Amnistia Internacional per les televisions.


Concretament es tracta d’un vídeo de la campanya pel 30è aniversari de l’organització: “Si ningú diu res és com si no existís”. El Ministeri d’Indústria li ha negat l’exempció de còmput, que s’otorga als anuncis fets amb caràcter “de servei públic o de caràcter benèfic”. Pel que sembla no compleix aquests requisits, i per tant no pot ser emès de forma gratuïta.


Per sort, en aquests casos tenim Internet.


Flickr Índia 2008

Després de moltes hores carregant fotos al Flickr, si voleu ja podeu accedir a l’àlbum virtual de la meva estada a l’Índia aquest estiu.


Concretament una selecció de 493 fotografies (que no són poques!), la majoria de les quals estan fetes a Bagepalli, i més concretament a l’escola Pragathi Vidya Samasthe. Però també n’hi ha unes poques del cap de setmana que vaig passar a Anantapur, i del dia i mig que vaig estar visitant Shanti Bhavan (l’escola on havia treballat dos anys abans).

Aquest cop no he viatjat, per tant no us espereu veure temples ni elefants, sinó més aviat nens i nenes a tort i a dret.

Hi podeu accedir aquí.

17 de set. 2008

Descartes 2.0: Googleable ergo sum

Abans de marxar a l'Índia vaig rellegir el Discurs del Mètode de Descartes. És un llibre que sempre recomano a tothom que vulgui començar a llegir filosofia, perquè és petit, relativament fàcil de llegir, i molt interessant.

Avui però, m'ha fet gràcia trobar-me amb aquest acudit que posa al dia la famosa frase Cogito Ergo Sum (penso llavors existeixo) de Descartes fent-ne una versió 2.0 més actual.

Vist a Isla Cies Blog.

I veure aquest acudit me n'ha recordat un altre que havia vist fa temps.

16 de set. 2008

Votacions pels Premis Blocs Catalunya

Avui comença el període de votacions dels Premis Blocs Catalunya 2008. Les votacions es podran realitzar fins el dia 30 de Setembre.


Hi han 556 blogs inscrits. No està gens malament per ser la primera edició dels premis. El lliurament dels Premis tindrà lloc el divendres 10 d'octubre de 2008, a l'Auditori-Palau de Congressos de Girona.

Les categories són:
Cinema, Economia, Educació, Esports, Literatura, Miscel·lània, Periodisme, Personals, Política, i TIC.

Jo estic inscrit a la categoria de blogs personals, perquè no n’hi havia cap que s’adeqüés perfectament als continguts del meu blog. Espero que en futures edicions existeixi alguna categoria com activisme, solidaritat o drets humans.

Animeu-vos a votar. L’èxit de l’event depèn de la participació del bloggers catalans.

15 de set. 2008

Pensament nº29: la força de les gotes

Res millor per retornar a l’antiga dinàmica del blog que recuperar la secció pensaments. I encara millor podent parlar de gotes a l’oceà.

El següent text és part de la lletra de la cançó Moving del grup Macaco. Ho he vist a No hay tiempo que perder, l’imprescindible blog de Jesús Manzano, un altre expert en TICs rebel·lat contra la injustícia social.

"Tiempos de pequeños movimientos, movimientos en reacción
Una gota junto a otra hace oleajes, luego mares... océanos
Nunca una ley fue tan simple y clara: acción, reacción... repercusión
Murmullos se unen forman gritos, juntos somos evolución...
Si en lo pequeño está la fuerza, si hacia lo simple anda la destreza
Volver al origen no es retroceder, quizás sea andar hacia el saber"

14 de set. 2008

Third World Chic

Tornem-hi. El Com gotes a l’oceà arranca de nou i, tot i que ja no em centraré únicament en l’Índia com els últims mesos, sinó que tornaré al format original, no em puc estar de comentar una notícia que he llegit a La otra Agenda.


Es veu que el passat agost la revista Vogue India va publicar un reportatge molt polèmic. La veritat és que no l’he vist sencer ni l’he llegit, però simplement veient algunes fotografies i llegint les crítiques en faig prou com per trobar-lo ofensiu i repugnant.

Es tracta de 16 pàgines amb persones pobres de l’Índia de les castes més baixes, guarnides amb joies, bolsos i productes d’alta costura de marques com Alexander McQueen, Burberry o Fendi.

El cinisme de l’editora Priya Tanna, una índia que no deu haver trepitjat mai de la vida un slum, em sembla insuperable. No us sembla un insult utilitzar els més pobres per anunciar productes de luxe caríssims que mai podran fer servir, en un país on centenars de milions de persones viuen amb menys d’un euro al dia?

Per suposat les crítiques han estat moltes. Però la revista es defensa amb un argument tan absurd com que el món de la moda simplement busca la creativitat, la fantasia i la diversió, i afirmen que el reportatge és un dels més bonics realitzats per la revista.

Em pregunto, igual que han fet a La otra Agenda: “És divertit presentar aquests productes en mans dels que mai podran pagar-los? És creatiu o bonic, utilitzar com a models de productes de luxe als que sufreixen les més devastadores conseqüències de la pobresa?”

A la foto de dalt, un nen amb un pitet de Fendi. Per sort, tot i la pobresa, estic gairebé segur que ell i la seva família seran més feliços que tota la gent que necessita comprar aquests productes.