29 d’ag. 2008

STOP

Les dues properes setmanes faig vacances de feina, i per primer cop també de blog. El Com gotes tornarà amb les seccións habituals de persones clau, pensaments, ressenyes, i tota classe d'apunts sobre cooperació, solidaritat, literatura o divulgació científica.

Fins aviat!

27 d’ag. 2008

Bagepalli 2008: Fent balanç

Fer un balanç dels dos mesos a Bagepalli no és senzill. Puc dir que l’experiència ha estat molt positiva i enriquidora.

PVS és una organització sèria amb uns projectes molt ben executats i que estan ajudant a moltes persones. La Latha i l’Ali dirigeixen l’organització amb molta entrega i es mereixen tota la confiança. La gent de Forkids a Barcelona poden estar ben tranquils perquè els projectes que financen es duen a terme amb molta professionalitat.

Respecte al meu treball concret a l’escola, he estat donant classes d’informàtica a una aula recent montada amb l’ajuda d’en Tanveer, el professor d’informàtica que tenen contractat. No he pogut fer tantes classes com hauria volgut degut a múltiples causes i factors: talls de llum, vagues, eclipsis solars, exàmens, competicions, entrenaments per l’Independence Day, etc. Però tot i així crec que les meves lliçons hauran estat profitoses, sobretot pels més grans, que han après Logo i alguns conceptes matemàtics que els seran d’ajuda quan hagin d’aprendre a programar amb BASIC.

Sembla que finalment alguns professors van entendre que l’aula d’informàtica no és només per aprendre informàtica, i en Tanveer s’ha compromès a ajudar a dinamitzar l’ús de l’aula per altres assignatures, començant per les matemàtiques. Això que aquí sembla evident i una tonteria, allà costa molt de fer entendre.

L’Ali i el seu fill Aaron, em van permetre donar-los algunes lliçons sobre com s’actualitza un blog, pujar fotografies, etc. D’aquesta manera, quan el blog de PVS-Forkids estigui llest, podran informar des de Bagepalli a tots els socis i col·laboradors de Forkids sobre el dia a dia dels projectes.

De la “ciutat” de Bagepalli em quedo amb les passejades que feia al vespre, amb els partits a badminton, els partits de volleyball, o amb els moments de tranquilitat en algun dels seus petits temples.

El millor com sempre, són els nens i les nenes. Els agafes molt d’afecte, i es fa difícil marxar. Aquest cop però ja tenia a les espatlles l’experiència prèvia a Shanti Bhavan, així que m’havia auto-preparat bastant per la despedida que la veritat és que va ser bastant alegre, però sense poder escapar-te de les inevitables promeses de tornar-hi.

El balanç doncs és molt positiu. Això de fet és només un mini-resum, si heu anat seguint el blog aquestes setmanes tindreu una visió molt més completa.

Evidentment també hi ha coses que no m’han agradat, PVS no és una organització perfecta, ja que això no existeix. Em molesta bastant que alguns professors encara utilitzin avui en dia càstigs físics, no m’hi puc acostumar, però a l’Índia és una cosa molt arrelada i difícil de canviar. Però bé, poquet a poquet. De moment ja vaig fer dubtar a la cap d’estudis sobre l’eficàcia d’aquestes pràctiques, i això cregueu-me, ja és molt.

Després d’haver estat dues vegades de voluntari al sud de l’Índia, a organitzacions diferents, és impossible no fer algunes comparacions. Això però, ho deixo per un altre post, no per veure quina organització és millor, res més lluny de la meva voluntat, sinó simplement per veure semblances i diferències en els models d’organització i desenvolupament.

25 d’ag. 2008

L’Índia i jo. Reflexions.

L’atzar sol viatjar d’incògnit. S’asseu al nostre costat i ens acompanya silenciós, alterant tímidament les nostres vides sense que gairebé ens n’adonem. Sovint ho fa disfressat de petites casualitats, de circumstàncies quotidianes o, d’accions i decisions aparentment instrascendents. És només després, mirant enrera, que som capaços d’entendre l’important paper que aquest ha jugat en el nostre viatge per la vida.


Va disfressar-se de casualitat quan vaig apadrinar una nena a l’Índia uns anys abans d’anar-hi. Va disfressar-se de decisió intrascendent quan vaig escollir llegir entre tants d’altres llibres el Déu de les petites coses o el Gitanjali de Tagore. Es va posar el vestit de circumstància quotidiana quan vaig fer el postgrau en temes de cooperació. I es va guarnir de coincidència quan vaig trobar les webs de Shanti Bhavan o de Forkids.

Algú dirà que això no és l’atzar, sinó el Destí, el Karma, l’Ordre Natural, la Providència o la Fatalitat. Digueu-li com volgueu. Certament quan un va fent anys i mira enrera comença a endevinar cert camí amagat sota la sorra.

Després de tres anys i de tres visites a l’Índia, començo a entreveure aquest camí que m'ha portat on sóc i a ser qui sóc. Ara crec que puc escriure les meves primeres reflexions o si voleu conclusions de les meves estades en aquest país.

1.- La primera conclusió és que tu no visites l’Índia, és ella qui et visita a tu. Això tardes a entendre-ho, i de fet no sé ben bé com explicar-ho, així que no sé si és una reflexió gaire útil per a qui la pugui llegir. Una vegada vaig llegir que un viatge a l’Índia és un viatge a l’interior del teu cap. Potser és perquè l’Índia et posa a prova constantment, et trenca tots els esquemes, i t’obliga a reflexionar sobre moltes qüestions. L’Índia et pot suggerir qualsevol cosa excepte indiferència.

2.- La segona és que no hi ha una Índia. N’hi ha mil. Hi la l’Índia tradicional, la contemporània, la màgica, l’eterna, la rica, la pobra… Més de mil milions de persones, vint-i-nou estats, divuit llengües oficials, milers de dialectes, infinitat de religions i creences. Mark Twain va dir: “L’Índia és el bressol de la raça humana, el lloc de naixement del discurs humà, la mare de la història, l’àvia de la llegenda i la besàvia de la tradició. Els materials més valiosos e instructius de la història de l’home estan guardats només a l’Índia”. Necessitaries vàries vides per entendre l’Índia.

3.- Només amb cinc minuts a l’Índia en tens prou per descobrir que la pobresa té ulls, i que aquests t’atravessen com punyals. Alguns punyals van carregats de súpliques, altres d’indiferència, altres de simple curiositat, i alguns pocs també de despreci. Per sort també hi ha molts somriures que et busquen, et troben i que d’alguna manera equilibren la balança. Visitar l’Índia significa assistir a la lluita per la vida en les profunditats del teu ser. A l’Índia veus el millor i el pitjor de la naturalesa humana. Crec que és a la Ciutat de l’Alegria on es diu que davant de certes realitats només tens tres opcions: fugir, ser un espectador o comprometre’t. L’Índia t’obliga a escollir entre aquestes tres opcions. L’elecció per suposat, és cosa teva.

4.- Una conclusió important és la de que fent un voluntariat a penes pots canviar res. Amb uns mesos no hi ha temps de fer grans coses, però fent honor a la frase de Teresa de Calcuta i al títol del meu blog, si aquestes gotes d’aigua no existissin potser l’oceà les trobaria a faltar. El que més canvia fent un voluntariat sobre el terreny és el propi voluntari, i el seu veritable poder transformador comença realment quan torna a casa seva i s’adona de la bombolla on havia viscut. És llavors quan té la capacitat d’implicar a altres persones que a la llarga faran més petits canvis i implicaran a altres persones esdevenint així una cadena interminable.

5.- Hi ha molta més gent de la que ens pensem que dedica tota la seva vida als altres. I no ho dic en el sentit religiós d’ajudar els altres per “salvar” les seves pròpies ànimes, sinó perquè simplement creuen que un altre món és possible. No un món perfecte, sinó senzillament un món més just. Vivim en una societat consumista, egoïsta i individualista però us puc assegurar que l’altruïsme existeix, jo l’he vist. L’he vist en Vicenç Ferrer que ha canviat més de dos milions de vides, però també l’he vist en noies de 18 anys que se’n van de voluntàries una setmana a un orfenat de Calcuta. L’he vist en famílies per sota el llindar de la pobresa que es gasten les seves poques rúpies per donar-te totes les atencions a tu, el visitant. L'he vist en persones com la Latha i l'Ali a Bagepalli. L’he vist en gent com Jaume Sanllorente o Abraham George, que tenint pel davant un vida fàcil, còmoda i sense complicacions, ho han deixat tot per intentar millorar la vida d’uns nens que no tenien cap futur. L'he vist en dones anònimes a poblets remots, marcades per unes històries personals tan dures que nosaltres no podem ni arribar a imaginar, però que han tirat endavant i ara fan de treballadores socials o de professores al seu poblet.

5.- També he après que la vida és un dubte constant. Enfrontar-te a realitats tan dures com les de l’Índia multiplica els teus dubtes per mil, fins i tot sobre aquelles coses que ja creies tenir més clares. Vicenç Ferrer sentencia magistralment: El dubte és la ferida de la ment a l’ànima.

6.- Pertanyo a l’Índia. Després de tres visites, hi tinc prous amics i suficient vincles com per considerar-me una petita part d’aquest país. L’Índia mai serà casa meva, és impossible reemplaçar Girona, on he nascut i crescut, on hi ha la meva família i amics, però sí que l’Índia ocupa una part molt important de la meva vida.

7.- Una cosa que s’aprèn viatjant, no cal anar a l’Índia (i que consti que jo diferencio entre viatjar i fer turisme), és que abans que res som ciutadans del món. Jo després sóc gironí, i a tot el que queda al darrera (català, espanyol, europeu) cada cop li dono menys importància. Crec en allò de que cal pensar globalment i actuar localment, no només al realitzar les nostres accions sinó també en la nostra concepció de la vida.

8.- L’última conclusió/reflexió ve en forma de proverbi hindú:

Tot el que no és donat és perdut.


21 d’ag. 2008

La raó de l'estada

Escric aquest post ja des de Girona. Properament intentaré fer un apunt amb un balanç dels dos mesos a l'Índia.

De moment us deixo unes quantes fotografies dels nens i nenes de Pragathi Vidya Samasthe, de Bagepalli i pobles del voltant, o també de Shanti Bhavan.

Treballar (i jugar, aprendre, conviure,...) amb ells i elles ha estat un privilegi.

19 d’ag. 2008

De lladregotes, al·lèrgies, còmics i bistecs

Lladregotes:

M'han robat!

Sí, després de tres visites a l'Índia i potser un excés de confiança, he estat víctima de dues lladregotes d'autobús professionals. M'han obert la motxilla, que estava tancada amb candau, i s'han emportat l'impressionant botí d'una gorra, un necesser (amb el raspall i la pasta de dents, i un raspall pel cabell) i un rotllo de paper higiènic.

Per sort totes les coses de valor estaven més vigilades. Ha passat durant la tornada de Shanti Bhavan cap a Bangalore. Fer aquest trajecte va implicar anar amb moto 3 persones i la motxilla fins al Baldev Hospital (entre Baliganapalli i Devarapalli), després agafar un bus al mig de la carretera fins a Hosur, i finalment un altre bus fins a Bangalore.

Les lladregotes van actuar en el trajecte Baldev Hospital-Hosur. El problema dels autobusos públics a l'Índia és que la gran majoria no tenen espai per equipatge, i com que al revisor no li sol agradar que ocupis una plaça amb la motxilla, sovint l'has de col·locar entre el teu seient i el del davant, i seure amb una cama a cada costat. Però alguns autobusos són molt estrets i la motxilla no hi cap entre els dos seients. L'última solució és posar-la al passadís, o al costat del conductor, o sobre els teus genolls. En aquest cas vaig optar per posar-la al passadís, jo assegut al costat i aguantant-la tota l'estona amb la mà perquè no caigués amb els sotracs constants i bloquegés el pas. La motxilla petita amb les coses importants anava a la meva falda. Ara imagineu-vos l'autobús més ple que mai hagueu vist. Ho heu fet? Ok, doncs ara sumeu-hi 50 persones més i ja teniu una imatge mental de com anava el bus cap a Hosur.

El mètode de les lladregotes: una es va asseure davant meu amb un nedó que no parava de riure i fer moneries, jo ben encantat jugant amb ell clar. De cop la "mare" (ara ha dubto si el nen era seu o no) es va aixecar amb el nen i va parlar amb una altra que estava dreta al passadis al costat de la motxilla. Van obrir els seus sarees creant una mena de compartiment i van entaforar el nen a dins, tapant-lo. Una estava ajupida i jo vaig pensar que el volien canviar perquè s'havia embrutat, tot i que em va estranyar que fossin tan pudoroses. L'operació va ser rapíssima, i encara no me n'havia adonat i ja havien baixat a la següent parada. Quan vaig mirar la motxilla, perquè realment l'operació em va semblar estranya, vaig veure que una part de la cremallera estava oberta i m'havien desaparegut les coses que us he dit. Obrir qualsevol cremallera és senzillísim, amb qualsevol bolígraf podeu fer-ho, encara que tingeu una Samsonite.

Una altra experiència per sumar al meu currículum. Espero que això no us fagi passar les ganes de visitar l'Índia. Això pot passar aquí i a qualsevol lloc. Considero que lÍndia és un lloc molt segur per viatjar de forma independent.

Al·lèrgies:

A Shanti Bhavan em va picar algun bitxo raro a la mà, vaig pensar que era un mosquit, però al cap de 24 hores tenia la mà ben inflada, així que per primer cop en dos mesos he obert el botiquí que els meus pares (farmacèutics!) m'havien preparat. M'he posat una pomada per reaccions al·lèrgiques, i sembla que avui ja va de baixa.

Còmics:

Abans de marxar de l'Índia sempre compro algun llibre. M'agrada llegir en anglès de tant en tant. M'he comprat un clàssic d'aventures, l'Illa del tresor de Stevenson, per tenir un entreteniment a l'avió. Però també he comprat uns quants còmics que expliquen de manera amena part de la mitologia hindú. Són el Ramayana de Valmiki, les aventures de Krishna, i Vishnu el Savi. Ja us explicaré que tal.

Bistecs:

El meu primer cop a l'Índia, la Sara una voluntària de Madrid, em va ensenyar un bon restaurant a Bangalore per menjar bistecs. Després de quilos i quilos d'arrós, un bistec és quelcom maravellós. Al The only place, fan els millors bistecs de la ciutat. Jo us recomano, si mai hi aneu, el Chateaubriand Supreme. Excel·lent. Un bistec gegant, puré de patates, verduretes, ceba confitada, pa amb all, una ampolla de litre i mig d'aigua i una coca-cola: 5 euros. Per ser l'Índia no és barato, però comparat amb Girona és baratíssim. De visita obligada si esteu a Bangalore i necessiteu proteïnes.

Alegria i tristesa a Shanti Bhavan

Els dies 17 i 18 he estat de visita a Shanti Bhavan, l'escola part de la George Foundation, on vaig estar de voluntari el 2005-06.

El retrobament amb els nens i nenes va ser fantastic. Fins i tot els mes petits que jo no els havia donat classe i que ara ja estan fent 3er o 4rt s'enrecordaven de mi. Tots els alumnes que el curs passat feien 10e han passat els examens publics i han pogut passar a fer l'11e curs, tambe a Shanti Bhavan. Aquesta es realment una gran noticia. Quan jo els vaig tenir a classe feien 8e i la veritat es que han crescut moltissim.
Si el post es titula alegria i tristesa es perque Shanti Bhavan esta passant uns moments molt dificils. Tenen dificultats economiques importants i han hagut de retallar despeses per molts costats. La reduccio de salaris ha provocat que molts professors marxessin, tambe hi ha restriccions de l'us de l'electricitat, i s'ha suprimit l'snack que els nens menjaven a mig mati. Tambe s'ha prescindit dels conductors. Hi ha classes que s'han hagut de cancellar perque no hi ha professor, com la d'informatica.
He pogut parlat amb la directora de l'escola, Lalitha Law, i amb el fundador de l'organitzacio, Abraham George. Estan realment preocupats, i han iniciat una campanya per conseguir fons. Seria una gran llastima que un projecte tan especial i diferent del d'altres ONGs fracasses just en el moment que la primera generacio de nanos que van comencar al parvulari esta a punt d'acabar i graduar-se.
La visita ha resultat massa curta, i tots els nens i l'staff m'han demanat que torni aviat. He marxat amb un regust agredolc.

Despedida de Bagepalli

El dia 15 a part de ser l'Independence Day tambe coincidia amb una celebracio hindu, i a moltes cases i temples es feien pujas especials per Mahalakshmi. Molts nens em van invitar a les seves cases tot i que no vaig poder anar a totes. Vaig fer una marato de cinc cases i dos temples, menjant cada vegada, aixi que vaig acabar molt tip. Les dues ultimes fotos son de cases que vaig visitar.

L'endema dia 16 em vaig despedir de l'escola i de tothom. La despedida de la Latha i l'Ali va ser dificil. Mes que un adeu va ser mes aviat un fins a la propera. Cada cop tinc mes vincles amb el sud de l'India i estic segur que hi tornare.

15 d’ag. 2008

Independence Day

Avui hem celebrat l'Indepence Day, que com és fàcil d'endevinar fa referència a la independència de l'Índia, concretament celebren el 62è aniversari de la seva independència.

Ens hem llevat ben aviat perquè a les 8 tothom havia d'estar a l'escola. Hi ha hagut desfilada, cançons i alguns parlaments. Molt semblant al Republic Day que ja havia vist anteriorment a Shanti Bhavan.

Pel meu gust l'estètica de tot plegat és massa militar, però als indis als encanta tot això de les marxes i desfilades. La veritat és que ha estat molt bonic veure als nens vestits per l'ocasió i tant il·lusionats. Tot ha sortit molt bé, i les hores d'entrenament realment han donat molt bons resultats.

Últimes classes

Això s'acaba, aquesta setmana ha estat mogudeta. Competicions, entrenaments i Independence Day. He pogut fer poques classes d'informàtica, però com que molts professors estaven ocupats amb preparatius he pogut fer moltes substitucions a altres assignatures.

Demà és el meu últim dia a la Pragathi Vidya Samasthe school, a la tarda o al vespres marxaré cap a Bangalore i l'endemà cap a Tamil Nadu per visitar Shanti Bhavan, l'escola on vaig treballar el meu primer cop a l'Índia.

El dia 20 tinc el vol de tornada, així que ja ha començat el compte enrera.

Maries

Aprofito avui que es Santa Maria, per ensenyar-vos la Maria, que és una periodista que va arribar fa un parell de dies a Bagepalli. S'estarà per aquí uns quants dies més, i ara que ha passat l'enrenou de l'Indepence Day farà un vídeo sobre com és el dia d'una dona en un dels pobles beneficiats per PVS-Forkids.

També m'enrecordo d'una altra Maria, bastant més petiteta, la meva nebodeta. M'he perdut l'aniversari i el sant però li tinc preparat un bon regal. Com que quan arribi no la veuré perquè serà de vacances amb els seus pares, ensenyeu-li la nina d'Anantapur que l'estarà esperant.

13 d’ag. 2008

En el cor del món

Sembla que vaig recuperant el meu ritme de lectura habitual, i acabo d'enllestir En el cor del món de Teresa de Calcuta (Els petits llibres de la saviesa, J.J de Olañeta Editor, 1999). Com podeu veure, els llibres que he llegit a Bagepalli han estat seleccionats tenint en compte on sóc: primer les Upanishads, després Gandhi, i ara Teresa de Calcuta.

En el cor del món és un llibre que barreja pensaments, històries i oracions. És un llibre molt senzill, sense grans pretensions, que intenta comunicar el missatge de compassió de Teresa de Calcuta.

Els seus pensaments són al voltant de temes com la compassió, el silenci, la contemplació o la generositat. Les seves històries i experiències ens acosten als carrers de Calcuta, on va iniciar el seu treball i on va establir l'ordre de les Missioneres de la Caritat.

PD: Ahir va arribar la Maria una periodista de Sant Cugat que estarà uns dies per Bagepalli visitant els projectes i preparant un vídeo per Forkids.

PD2: Avui és el dia internacional dels esquerrans. Felicitats a tots!

11 d’ag. 2008

Open day i més visites

Fa unes setmanes hi va haver els primers examens del curs escolar, del que nosaltres en diríem la primera avaluació. Aquest diumenge va ser l'open day, en que els pares dels alumnes podien venir a l'escola acompanyats dels fills per veure les notes, revisar els exàmens i fer consultes als professors. Va ser realment molt interessant conèixer els pares d'alguns dels alumnes que tinc a classe.

Aquests dies també hem tingut visites a Bagepalli. El dissabte a la tarda va arribar en Rikki, anterior voluntari, amb un amic i tres amigues, i s'hi va afegir un altre amic el diumenge al matí. Han estat per aquí un parell de dies veient els projectes i avui ja han marxat cap a Bangalore per continuar la seva ruta. D'esquerra a dreta: En Gerard, l'Aram, l'Adriana, l'Alba, la Tona i en Rikki.

10 d’ag. 2008

A dibuixar!

A l'escola ahir va haver-hi competició de dibuix, hi participaven els nens des de 1er fins a 8è. Ara la difícil feina és pel jurat, jo mateix, per sort acompanyat pel Rikki i uns seus amics que van arribar ahir per passar un parell de dies i veure els projectes.

8 d’ag. 2008

Harmonia

Aquí a Bagepalli tinc molt poc temps per connectar-me a Internet, i la velocitat de connexió és molt baixa, així que haig de gestionar molt bé l'estona que em connecto. Per exemple els posts i les fotos els preparo amb el portàtil abans de connectar-me, així després tinc més temps per mirar el correu i llegir altres blogs. Tot i això, les meves visites a altres blogs han disminuït molt, i també els comentaris que hi feia. Tot tornarà a normalitat a Girona.

Dels pocs blogs que vaig tenir temps de mirar ahir, em va agradar molt una entrada del No hay tiempo que perder amb un petit text del famós poeta indi Kabir (1440-1518).

Fa referència a l'harmonia. Que el disfruteu.

He encontrado algo
realmente excepcional;
nadie puede calcular su valor.
Carece de color, es único,
indivisible y eterno.
Inmune al oleaje del cambio,
llena todas y cada una de mis venas.
Carece de peso, carece de valor;
está más allá de los límites de la medida,
no puede contarse,
ni tampoco conocerse
mediante la erudición.
No es ni leve ni pesado,
ninguna piedra de toque puede cifrar su valor.
Yo moro en ella y ella mora en mí,
formamos una unidad, como agua
con agua mezclada.
Aquel que la conoce
nunca llegará a morir;
aquel que la desconoce,
morirá una y otra vez.

Kabir.

7 d’ag. 2008

Creant vincles: Shanti Bhavan

Continuant la secció Creant vincles, avui els nens de 7è-A de l'escola Sri Pragathi Vidya Samasthe, saluden a Shanti Bhavan.

Shanti Bhavan és un projecte educatiu de l'ONG George Foundation. Es tracta d'una escola rural gratuïta per a nens i nenes de famílies sota el llindar de la pobresa. L'escola està situada a les afores de Baliganapalli, a Tamil Nadu, i està basada en la filosofia d'educar per a l'excel·lència. Es vol que els nens i nenes puguin anar, si ho volen, a la universitat i aconseguir feines que els permetin trencar els cercles de pobresa de les seves comunitats. És una boarding school, o sigui que els nens es queden a dormir allà.

És un projecte pel que tinc especial simpatia ja que allà vaig fer la meva primera estada a l'Índia com a voluntari. Hi tinc moltes amistats i si tot va bé, segurament els faré una visita llampec abans de tornar cap a Girona.

Actualment els nens més grans estan fent 11è, així que el proper curs 2009-2010 acabarà la primera generació el grau 12è i últim. Serà un moment realment molt especial. L'ONG està finançada bàsicament pels diners del fundador Abraham George, un indi que va tenir la sort de poder anar a estudiar als EUA i allà va fer fortuna montant diferents empreses de software. És un veritable emprenedor social, que ha demostrat que innovació i cooperació no estan renyides. Els diners però, tenen un límit, i actualment Shanti Bhavan està passant importants dificultats econòmiques. Mantenir una escola-internat gratuïta i donant un nivell d'educació tan alt, és molt car. Espero de veritat que puguin tirar endavant.

La següent fotografia és de l'any 2005 a Shanti Bhavan.

Calendari. Últims dies a l'Índia.

La veritat és que els dies passen volant i la meva estada de voluntari a Forkids-PVS està arribant al seu final.

Els propers dies seran mogudets. Demà arriba en Rikki amb 5 amics per ensenyar-los durant dos dies els projectes de Bagepalli. Demà passat, dia 9, a l'escola tenim competició de dibuix, de poesia i d'eloqüència. Jo formo part del jurat, quina responsabilitat!

El dia 15 tenim l'Independence Day, del que ja he parlat anteriorment, i segurament algun dia abans arribarà una periodista que està fent un reportatge de diferent ONGs a l'Índia, i a més farà un petit vídeo per a la reunió anual de socis de Forkids.

El dia 16 segurament serà la meva despedida de Bagepalli, tot i que encara no és segur. Els dies 17 i 18 m'agradaria visitar Shanti Bhavan a Tamil Nadu, el projecteu educatiu on vaig estar de voluntari el 2005, durant la meva primera visita a l'Índia.

El dia 20 tinc el vol de tornada cap Barcelona, des de Bangalore i via London.

Així que tinc una agenda apretada. Tinc tants posts per escriure que em sembla que hauré d'incrementar la freqüència a dos al dia :)

6 d’ag. 2008

Preparatius i ID cards

A l'escola Sri Pragathi Vidya Samasthe ja fa dies que els nens i nenes estan preparant-se per l'Indepence Day (15 d'agost). A la foto podeu veure alguns dels nens entrenant-se per la desfilada. En primer pla la simpàtica Sri Ranjini.

Aquest any es farà desfilada i suposo que alguns parlaments, però no es faran els balls que solien fer cada any. El motiu es que els nens perden moltes classes amb els entrenaments, i que suposa molt de treball preparar els vestits i les coreografies. A l'Índia hi ha moltes celebracions cada any, així que aquest any els balls es reservaran pel Children Day, o el Republic Day.

Si us fixeu amb els nens de la primera foto, tots porten un ID card penjat del coll. Van arribar fa uns dies, i porten escrit el nom, la classe, l'edat i algunes dades sorprenents com el grup sanguini o el nom del pare. Primer em va estranyar que els fessin dur-ho, però ara ja m'hi he acostumat i per recordar els noms m'està essent realment útil.

Pensament nº28: sobre el teu veí

A l'escola cada dia escriuen en una pissarra a la vista de tothom un pensament en Kannada, traduït a l'anglès. L'altre dia em va agradar i li vaig fer una foto pensant publicar-lo a la meva secció habitual de pensaments. Aquí teniu la traducció al català:
Considera el guany del teu veí com el teu guany, i considera la pèrdua del teu veí com la teva pròpia pèrdua.

5 d’ag. 2008

Programa cultural. Percebent les diferències.

Avui he pogut comprovar les diferències entre els nens i nenes que assisteixen a l'escola Sri Pragathi Vidya Samasthe de Forkids-PVS i els que van a les escoles públiques rurals de pobles del voltant.

La raó es que avui a han vingut a l'escola nanos d'escoles públiques de pobles propers per fer un programa cultural, on es fan activitats tradicionals, balls, cançons, manualitats, etc. Organitzat pel govern.

Es tracta de nens de pobles petits, de zones molt rurals i de famílies molt humils. La majoria per sota el llindar de la pobresa. Fins aquí, tot igual, ja que els nens de PVS tenen exactament el mateix perfil. La primera diferència arriba amb la reacció que tenen al veure'm. No estan acostumats a veure estrangers, i alguns fins i tot s'espanten. La segona i la més important, és que a penes puc comunicar-m'hi, el seu anglès es redueix estrictament a Hi, Bye i What's your name. Parlen Telegu o Kannada, però desconeixen la segona llengua del país, l'anglès (també desconeixen la primera, el hindi). Altres diferències salten a la vista quan veus que no saben què és Europa, ni per suposat Espanya o Catalunya. Quan deia que no era de l'Índia, molts em preguntaven si venia del Pakistàn :)
Veient això un s'adona, que tot i les mancances i dificultats que tenim a l'escola PVS, els nens i nenes que hi assisteixen són molt afortunats i reben una educació molt superior a la de les escoles públiques.

Les escoles públiques a l'Índia, especialment les de zones rurals, pateixen molt problemes de recursos, d'infraestructures, de nivell del professorat, i també problemes d'absentisme (tan de l'alumnat com del professorat) motivat per múltiples causes. Tot això provoca que els nens i nenes que hi assisteixen tinguin ímfimes oportunitats d'arribar a la universitat i de competir amb els nens i nenes de les escolet privades d'èlit de les ciutats. D'aquesta manera és molt difícil trencar els cercles de pobresa en que viuen les seves comunitats. Per això cada vegada em sembla més important el treball de Forkids-PVS a Bagepalli.

Deixant de banda aquestes reflexions, el dia ha estat fantàstic. Molts dels nens i nenes anaven vestits amb roba tradicional, per les activitats que havien de fer. Les nenes sobretot, anaven guapíssimes com podeu veure a les fotos. La paraula photo sí que la coneixen, i no paraven de repetir-me-la. Crec que avui és el dia que he tirat més fotos des de que estic a l'Índia. Aquestes quatre només són una petita selecció.
Entre moltes coses he vist nens dibuixant a Ganesh, altres fent grans cocodrils de fang, i d'altres fent balls i cançons populars. És una llàstima que tots aquests nens i nenes, amb tan de potencial, no tinguin cobert el seu dret fonamental a una educació com cal. Tot i això, si comparem aquests nens amb els nens del carrer que comentava en un post anterior, aquests encara tenen sort. Està clar que tot és relatiu.

Un dia ben diferent, que pels nens de PVS ha suposat fer festa, ja que tota l'escola estava ocupada pels altres nens que han vingut de pobles del voltant.

4 d’ag. 2008

L'Aliment de l'Ànima

Ahir vaig acabar de llegir El Alimento del Alma del Mahatma Gandhi (Los pequeños libros de la sabiduría, Ed: J.J de Olañeta, 2004).

El llibre és un recull de textos de Gandhi sobre l'oració, el seu poder, el seu sentit, i el seu objectiu. Alguns dels textos són converses transcrites, altres són articles o extractes de conferències.

Per Gandhi l'oració era una necessitat espiritual, i la veia com un acte d'auto-exploració en el que busques Déu a dins teu. Al llibre, Gandhi reflexiona sobre si cal fer servir paraules o l'oració ha de ser silenciosa, si cal anar al temple o no, sobre com i a qui resar, sobre les limitacions de la raó, i molts altres temes interessants.

Un petit gran llibre, que llegit a l'Índia, íntegrament al terrat de la casa on visc, encara esdevé més especial. La foto està presa des de la zona de lectura; llegint l'Aliment de l'Ànima, el corb em va fer pensar amb un llibre que vaig llegir fa temps: El cuervo que habló con Dios, una fàbula entretinguda sobre un corb que practica la meditació.
"Aquell que ha experimentat la màgia de l'oració pot presicindir del menjar durant dies seguits, però no pot estar ni un sol moment sense l'oració. Perquè, sense oració, no hi ha pau interior", Mahatma Gandhi.
PD: Per si amb els atemptats de Bangalore i Gujarat no n'hi havia prou, ahir va haver-hi una altra desgràcia a l'Índia. Un total de 145 persones van morir en una estampida durant un festival religiós al temple de Nainadevi on s'havien reunit milers de pelegrins. Les hipòtesis són vàries, però sembla ser que l'extensió d'un fals rumor sobre un desprendiment de roques a la muntanya del costat del temple va ser la causa de la tragèdia.

2 d’ag. 2008

Des de la finestra

Crec que la fotografia ajuda a donar una idea d'on sóc. És el que veig per la finestra de l'aula d'informàtica mentres estic donant classe.