31 de jul. 2008

Tornada a la realitat

No puc negar que sempre que torno d'Anantapur sóc molt optimista. Veure tot el que ha fet Vicenç Ferrer et dóna molta energia. Que el treball iniciat per una sola persona (i ara continuat per moltes) estigui beneficiant a més de dos milions de persones dóna molt en què pensar.

Però ja fa quatre dies que estic a Bagepalli, i el The Times of India aquest matí m'ha fet tornar a la realitat, amb una "patada a la cara" mentres esmorzava dosa.

El diari deia que actualment es calcula que hi ha 134 milions de nens al carrer a l'Índia. Aquesta xifra no para d'augmentar, i a les grans ciutats s'ha detectat un increment important.

Per exemple, a Bangalore que és la macro-ciutat que tinc més a prop, hi arriben 100 nens cada dia (65 en tren, 30 en bus i 5 caminant). Tots ells acaben o explotats laboralment, o treballant per màfies que els obliguen a demanar caritat, o en el pitjor dels casos explotats sexualment.

La gran majoria provenen de zones rurals i de famílies molt desestructurades. Arriben pensant que la ciutat serà la solució als seus problemes i s'acaba convertint en el seu malson.

Suposo que una dosi de realisme no va malament. Et recorda tot el que queda per fer.

PD: A tots els que m'heu escrit e-mails o sms per saber si estic bé pels atemptats a Bangalore i Gujarat, no us preocupeu, Bagepalli és un lloc molt tranquil, no heu de patir per res. Gràcies per preocupar-vos.

PD 2: No estic penjant fotos al Flickr ni videos al Youtube perquè la velocitat d'Internet no m'ho permet. Quan torni a Girona ja ho actualitzaré com és degut. Són els problemes d'un cooperant 2.0 a la remota Índia.

PD3: A l'escola ja han començat els preparatius per l'Independence Day (15 d'agost). Avui els nanos han estat assajant la desfilada, amb banda musical i tot.

30 de jul. 2008

Pensament nº27: El misteri com a repte a la intel·ligència

Aprofito el pensament de Vicenç Ferrer que hi havia penjat a la paret de la meva habitació a Anantapur, per recuperar la secció Pensaments, que la tenia molt abandonada des de que sóc a l'Índia:
"El misteri és un repte a la intel·ligència humana.

Déu va crear el món,
Déu és perfecte.

Però llavors,
per què va fer el món tan imperfecte?"

Vicenç Ferrer.

28 de jul. 2008

Cap de setmana rodó a Anantapur i Sunnampallivaripalli

El meu cap de setmana a Anantapur va començar el divendres a la tarda, quan vaig agafar un autobús que fa la ruta Bangalore-Anantapur parant a Bagepalli. Vaig tenir sort i l'autobús només anava ple, no desbordat. Em va tocar un revisor simpàtic que em va explicar que justament hi havia una parada davant de RDT (Rural Development Trust, tal com es coneix la Fundació Vicenç Ferrer a l'Índia). Vaig passar una bona estona jugant amb uns nens de l'autobús amb el cub de Rubik. Són els que podeu veure a la foto.

Vaig arribar al campus de la FVF just per anar a sopar. Un luxe: truita de patates. Els visitants, poquets i ben diversos: tres noies de Barcelona de 18 i 19 anys, estudiants de psicologia, que han estat fent de voluntàries a Calcuta i després han estat a Darjeeling i ara per acabar a Anantapur; una parella on ell és un mag aficionat que ha fet les delícies dels nens del campus; una altra parella, aquesta de Madrid, que estan de ruta; una altra parella de catalanes també en ruta; i finalment un grupet de dones d'edat més avançada d'un rotllo així com new-age/happy-yoga/india-is-wonderful jeje.

El dissabte vaig visitar projectes, acompanyat de les tres voluntàries de Calcuta. Un hospital, un centre d'atenció a malalts de SIDA, un taller d'estampació, i una escola per discapitats de diferents tipus: psíquics, invidents, sordmuts. Al matí prèviament m'havia retrobat amb el Sasi, la Shiva i la Sujatha, treballadors d'aquí la FVF que ja em coneixen. El Sasi va estar fa poc a Catalunya fent conferències, i segurament hi tornarà aviat.

El treball de tants anys de la FVF a Anantapur realment impressiona. Si no coneixeu Vicenç Ferrer us recomano passar per un post anterior on vaig fer un repàs de la seva vida i del seu treball.

Ahir diumenge, vaig anar a veure la meva nena, la Baby Syamala. Quan la vaig apadrinar ella tenia 8 anys, ara 13. És el tercer cop que la visito, i com la resta de vegades ha estat molt emocionant. Està estudiant 9è curs en un internat a 40 Km del seu poble, i li agradaria ser mestra. Espero que pugui estudiar per ser-ho i no la fagin casar-se aviat com s'acostuma a fer per aquí.

La rebuda al poble, com sempre, impressionant. Tothom es volca per fer-te sentir bé, quelcom que de fet, fa que et sentis malament. Evidentment no sóc mereixedor de tots els honors que em dediquen. Vam estar una estona dins la casa de la família, els vaig portar regals, amb el portàtil (els nens per suposat no n'havien vist mai cap) els vaig ensenyar fotos i vídeos de la meva família i d'altres estades a Anantapur, i vam xerrar una bona estona, sempre a través del traductor de la FVF, que traduïa del telegu a l'espanyol i a la inversa. Evidentment no van faltar les galetes, el coco i el plàtan. A la foto, la Baby Syamala és la primera de l'esquerra de les del darrera, les dues nenes que l'acompanyen ja són un clàssic a les meves fotos d'Anantapur, i no sé com s'ho fan però sempre surten. La resta com suposo que és evident són nens i nenes del poble.

També vaig poder veure a l'apadrinada del meu amic Marc, que viu al mateix poble que la Syamala: Sunnampallivaripalli, un poble amb un nom llarg però de dimensions reduïdes, només 9 famílies. Tot i mostrar certes reticències, al final es va deixar agafar per fer la foto, ha crescut moltíssim.

A la botiga de comerç just de la FVF vaig comprar uns regalets per la meva nebodeta Maria que va fer dos anys i per la meva futura nebodeta Júlia que naixerà quan jo arribi. M'està esperant ;)

Va ser un dia fantàstic. Vaig recarregar les piles per tornar a Bagepalli en plena forma. Al vespre va arribar a la FVF un grup de 30 padrins en un viatge organitzat. En Vicenç va venir a l'hora de sopar per saludar-los, sempre que arriba un grup gros els dedica una estona. Va estar bé perquè aquest cop encara no havia tingut ocasió de veure'l. Com sempre, va mostrar el seu finíssim sentit de l'humor, i va fer bromes. Alguns padrins es queden ben descol·locats quan de cop els engega un "tu qui ets i què fas a la vida?". Alguns casi surten corrents. Li vaig explicar que estava treballant a Karnataka i em va dir rient que els informàtics vivim molt bé, perquè el portàtil ens fa tota la feina.

Una voluntària de la FVF em va explicar que ara en Vicenç està ben ocupat amb el seu nou llibre. S'ho ha agafat amb moltes ganes, així que si tot va bé, aviat podrem llegir la segona part de "La trobada amb la Realitat".

Finalment avui al matí, he agafat un autobús a les 6.50 del matí i he arribat a Bagepalli a les 9.45. Així que a mig matí ja he tornat al Pragathi Vidya Samasthe, on avui els nens estan examinant-se.

Un cap de setmana rodó.

26 de jul. 2008

Enyorada Anantapur

Despres d'un mes sencer a Bagepalli necessitava canviar d'aires i m'he escapat el cap de setmana a Anantapur, per visitar (per tercer cop) la Fundacio Vicenc Ferrer, de la que he parlat molts cops al blog.

Anantapur esta a l'estat d'Andhra Pradesh, que limita al sud amb l'estat de Karnataka on jo treballo. He fet el viatge en bus, unes tres hores, que han passat volant jugant al cub de rubik amb tres nens que feien el mateix viatge.
Avui he visitat diferents projectes: un hospital, tallers d'estampacio, escoles per disminuits psiquics, i tambe escoles per sord-muts i per cecs. Increible. Com sempre dic, Anantapur es la prova que el canvi es possible.

Dema visitare la nena que tinc apadrinada, la Baby Syamala. Prometo fer un post com deu mana quan torni a Bagepalli. Ara no tinc temps.

Perdoneu els accents, avui no escric des del meu portatil (ho faig des d'un cybercafe des d'on veig un porc a la porta d'entrada, i no es conya). I si teniu problemes per veure el meu blog be durant aquest cap de setmana, es per una aturada d'un servidor de la UdG, on hi tinc guardades algunes imatges de la plantilla del blog. Dilluns estara arreglat.

24 de jul. 2008

Creant vincles: Sonrisas de Bombay

Aprofitant un dels habituals talls de llum al mig d'una classe de pràctiques d'informàtica, he estat explicant als nens les meves visites a altres escoles de l'Índia en estades anteriors, com per exemple Shanti Bhavan de la George Foundation, algunes escoles de la Fundació Vicenç Ferrer, o Ambassador i Yashodhan de Sonrisas de Bombay.

Al fer-ho se m'ha acudit una nova secció pel bloc: "creant vincles" on els nanos d'aquí saluden (encara que sigui virtualment) als nens i nenes d'altres projectes solidaris.

Les organitzacions no haurien de tenir por de parlar de projectes d'altres organitzacions. L'important és sumar, i de les relacions sempre en surten idees, sinèrgies, s'aprèn dels errors dels altres (i dels propis), i de tant en tant neixen nous projectes.

Com podeu veure per la foto, he començat per Sonrisas de Bombay, una ONG que vaig poder visitar l'octubre passat.

Des de Bagepalli volem saludar a tots els nens i nenes d'Ambassador, Yashodhan, dels nous Balwadis, i especialment als nanos de l'orfenat Karuna que han estrenat un fantàstic nou edifici. La feina iniciada per Jaume Sanllorente a Bombay sembla no tenir aturador. En aquest blog ja n'he parlat uns quants cops. Us recomano visitar la seva web i el seu blog.

Per cert, ja estic a l'equador de la meva estada, el temps passa volant! Properament intentaré introduir també una secció "blogger per un dia", on algun nen o nena de PVS escriurà alguna entrada pel blog.

També aprofito aquesta entrada per dir-vos que si algú té qualsevol pregunta, vol satisfer alguna curiositat o fer algun comentari, ja sigui per a mi, per als nens del projecte, o pels responsables de l'organització, pot fer-la per comentari al blog o per email, i jo m'encarregaré de fer-les arribar a qui corresponguin i escriuré un post amb totes les preguntes i respostes.

23 de jul. 2008

Aum

Des de que estic a l'Índia no he dedicat tant temps a la lectura com faig habitualment. És un dels pocs hàbits que trobo a faltar.

Finalment però he acabat les Upanishads. Isa, Katha i Kena (Los pequeños libros de la sabiduría, 2005). Aquesta col·lecció de llibres editats per J.J de Olañeta és fantàstica per llegir-los de viatge. Són realment llibres de butxaca, en el sentit més literal.

Les Upanishads pels que no ho sapigueu, constitueixen la part de saviesa dels Vedes, i representen el cim més alt del pensament i la cultura índia. Poder llegir-los a l'Índia és doncs un privilegi alhora que un plaer.

Les Upanishads es coneixen com Vedanta, que vol dir literalment "meta final de la saviesa". Respecte la seva antiguitat, alguns estudiosos situen el període vèdic en el 4000 o 5000 a.C. Altres entre el 2000 i el 1400 a.C. És difícil saber-ho perquè eren ensenyances de tradició oral. Però fins i tot els més conservadors admeten que el període vèdic va ser uns quants segles anterior al budista, que es va iniciar el segle sisè a.C. Estem doncs, davant d'unes ensenyances mil·lenàries.

No entraré a explicar en profunditat el seu contingut (tampoc sé si podria), qui hi estigui interessat pot llegir-les, però crec que puc resumir-ho, d'una manera molt simplista, dient que el seu missatge és sobre la unitat de l'ànima (Atman) i Déu (Bhraman), idea que de fet es pot percebre en tota l'espiritualitat índia, i de la que ja vaig parlar en el post sobre Vedanta Advaita fa uns mesos.


Aquesta versió ha estat traduïda del Sànscrit pel Swami Parananda, que també hi ha afegit interessants comentaris. La versió en castellà és d'Esteve Serra.
Us deixo amb un petit fragment, traduït al català per mi mateix:

Yama (la Mort) va respondre: Aquella meta que tots els Vedes glorifiquen, que totes les austeritats proclamen, per desig de la qual (la gent) practica el Brahmacharya (vida de continència i servei), aquella meta te la diré breument: és Aum.

19 de jul. 2008

La meva feina a Bagepalli

Molts dels que llegiu el blog podeu pensar què hi fa un enginyer informàtic a la remota Bagepalli.

Doncs bé, aquest curs escolar s’han estrenat unes aules noves a l’escola Sri Pragathi Vidya Samasthe, al pis de dalt. Entre elles, una és l’aula d’informàtica, que abans estava al pis de baix, i que ha estat molt temps parada.
El primer pas va ser montar l’aula, que com podeu veure a la foto ha quedat prou bé. Gairebé tota la feina la va fer en Tanveer, l’actual professor d’informàtica, que tot i no ser informàtic té uns bons coneixements tècnics. És difícil trobar gent amb perfils tècnics en zones rurals.

Ara mateix jo m’encarrego de donar classes des de 4rt fins a 8è, això vol dir 5 cursos (7 grups diferents perquè hi ha dos quarts i dos setès). La idea és concentrar-me en donar classes pràctiques, tenint en compte el temari que han de fer, però sense posar-me restriccions, ja que molts no tenen els coneixements previs per poder fer el temari que els tocaria.

Per posar un exemple, els alumnes de sisè, setè i vuitè, haurien d’aprendre Basic, que és un llenguatge de programació. Però se suposa que en cursos anteriors ja havien vist el Logo, un llenguatge més senzill que ajuda a aprendre a programar. La realitat és que no han vist mai el Logo, així que amb ells faré un intensiu d’aquest programa perquè després puguin passar al Basic.

A l’explicar el Logo t’adones de les deficiències d’alguns nens en matemàtiques. Per exemple els alumnes de vuitè tenen problemes al treballar amb angles. Un altre cop el problema és complex, és difícil trobar professors bons de matemàtiques que vulguin treballar en zones rurals amb sous no gaire competitius.


Per contra, si ens centrem només en el temari, resulta que és molt complet i avançat. En matemàtiques i informàtica fan molt més que nosaltres. I realment els alumnes de les escoles privades d’èlit a les ciutats entren a la universitat amb un nivell bastant superior als dels estudiants de Catalunya.

Per què és tan important que els alumnes sortin amb un bon nivell d’informàtica? Doncs bé, com molts sabreu l’Índia s’està desenvolupant molt en l’àrea de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació). Que els alumnes tinguin un bon nivell d’informàtica els pot permetre trobar feines més bones, amb la repercussió que això té després en les seves comunitats. Cal pensar que estem a pocs quilòmetres de Bangalore, que s’ha convertit en el Silicon Valley de l’Índia.

Un altre tema, és intentar fer entendre que l’aula d’informàtica no és només per ensenyar informàtica. Hauria de servir transversalment per ajudar amb diferents activitats a altres assignatures. Amb en Rikki hem decidit que seria interessant començar amb les matemàtiques, assignatura en la que tenen més problemes. La idea és que els tres professors de matemàtiques utilitzin el software del que ja disposaven, per fer algunes activitats, un cop a la setmana per exemple. Primer però cal una feina de selecció del software, després ensenyar als professors com utilitzar-lo, i després finalment aplicar-ho a les classes.


Un altre tema pel que estic aquí, és el de fer un blog per Forkids-PVS. Es tracta de tenir una eina dinàmica que permeti comunicar el que s’està fent als padrins, socis i col·laboradors catalans. La idea és que sigui interactiu, no només per comunicar en una direcció. Evidentment també cal formar a gent d’aquí a Bagepalli i que es comprometin a fer actualitzacions periòdiques.

El meu gran enemic aquestes setmans han estat els talls de llum. A la zona de Kolar, els monzons són molt escassos (ha plogut un parell de dies), però resulta que energèticament depenen molt de les centrals hidroelèctriques. Si no plou no hi ha aigua, i si no hi ha aigua no hi ha energia. De manera que continuament hi ha talls de llum que em dificulten les classes. Els últims dies sembla que la cosa es va arreglant. Seria interessant però pensar en algun projecte de plaques solars al col·legi. En prenc nota.

17 de jul. 2008

Visites i casaments concertats

Aquesta està essent una setmana entretinguda. El dissabte passat va arribar en Rikki, un antic voluntari, i col·laborador del projecte de l'escola des del seu inici. Ha vingut a passar una setmana i després marxa cap a Kerala on vol aprendre l'art del Katakali per intentar montar una obra de teatre amb el seu grup a Barcelona.

Tots els nens de l'escola feia dies que em preguntaven per en Rikki. Fins i tot donant voltes per Bagepalli la gent em parava i em preguntava si era amic d'en Rikki. S'hi va estat tot un curs escolar, i aquí molta gent el coneix i se l'estima.

El dilluns també van arribar la germana del Rikki, la Mònica i el seu xicot en Jaume. Estaven de viatge per l'Índia dues setmanes i han acabat el seu periple fent una visita a Bagepalli.

Ha estat bé tenir gent per aquí amb qui poder parlar català, es troba a faltar. Com vaig dir fa uns dies, marxar de voluntari sempre amplia les teves xarxes socials. Ja tinc tres nous amics a Barcelona.

Ahir dimecres, un amic de l'Ali i la Latha, en Dudu (un conductor de Bagepalli), feia una celebració pel seu matrimoni. S'havien casat el dilluns a Bangalore, i el dimecres es feia la segona recepció, a la ciutat del nuvi.

Ens van invitar al casament, com us podreu imaginar veient la foto. Mai havia estat a una celebració d'aquest tipus. Són una parella musulmana, i es tracta d'un matrimoni concertat (arranged marriage), cosa que a mi em sembla increïble d'entendre però que aquí l'Índia és el pa de cada dia.

No sé si la núvia estava abrumada per la situació, o el protocol l'obligava a fer tota l'estona el posat que té a la fotografia (pel que em van dir no podia aixecar la mirada), però la veritat és que no semblava molt contenta. En tot cas va ser una experiència molt interessant, amb un àpat picantet i molt bo: Biryani i després uns dolços fets amb purè de llenties crec.

A la foto sortim un servidor, en Rikki, els nuvis, la Mònica i en Jaume. No em vaig endur cap camisa a Bagepalli, així que en vaig comprar una a l'única botiga de camises de Bagepalli (300 rúpies = 4 euros i 42 cèntims). Suposo que me la podré tornar a posar l'Independence Day (15 d'agost) a la celebració que faran al col·legi.

Per cert, que en Rikki ha començat a escriure un blog que podeu seguir aquí. Seguir els seus passos per Kerala segur que resultarà del més interessant.

Quan tingui una estona us escric els meus avenços a l'aula d'informàtica i tot el que he estat fent, perquè entengeu una mica la meva feina a Bagepalli i quins són els meus enemics més importants: els talls de llum.

15 de jul. 2008

Eleccions a Capità

Ahir vam tenir l'elecció del capità de l'escola. Tots els nens i nenes (excepte els de parvulari) votaven a algun dels candidats i candidates que s'havien presentat.

El captain i el vice-captain són com uns delegats dels estudiants però a nivell de tota l'escola, i normalment pertanyen als cursos superiors (7è i 8è). Després cada classe també té un líder. Als indis els encanta això de les jerarquies.

El procés va ser com unes eleccions, amb paperetes, urnes, i fins i tot se'ls feia una marca al dit perquè no poguessin tornar a votar. A les fotos podeu veure part del procés, i els guanyadors. La vice-capitana és una noia, molt intel·ligent i bona estudiant. És la que jo hauria votat per capitana. Com a mínim hi ha hagut paritat, que això a l'Índia ja és moltíssim, perquè la societat és extremadament masclista.

Transport escolar

Molts nens i nenes de l'escola són de Bagepalli, però altres són de pobles repartits per tota l'àrea de Kolar. L'organització disposa de 4 autobusos com el de la foto per portar els alumnes a l'escola al matí, i per tornar-los a casa a la tarda.

Alguns nens també venen caminant, i altres els porten els pares o arriben en rickshaw.

Com veureu l'autobús té els dos logos, a l'esquerra el de Forkids i a la dreta el de PVS. També estan representades les tres religions dels nens que assisteixen: hindús la gran majoria, musulmans alguns, i cristians molt poquets. A l'escola però, no s'ensenya religió.

12 de jul. 2008

De visita pels poblets de Kolar

Ahir al vespre, amb la Latha i la Reena de PVS, vam anar a visitar uns quants pobles del districte de Kolar. Es tractava de pobles beneficiats pels programes de Forkids-PVS. Va ser una excursió fantàstica.

El col·legi és sense cap dubte el projecte estrella, però visitar els poblets et permet veure la veritable feina que fa la gent de PVS amb l'ajuda de Forkids. Concretament vam estar a quatre pobles: Malligurkhi, Pillagutta, Kanagamakalapalli, Buttavaripalli. Vam repartir algunes de les pensions del projecte per a dones grans i vam tenir reunions per conèixer els problemes que van sorgint a cada poble. Pels pobles et trobaves amb nens i nenes que venen a l'escola i que estaven contentíssims de poder ensenyar-te on viuen i mostrar-te la seva família. Molts d'ells estaven fent els deures o assistint a classes de repàs, després cap a dormir i l'endemà aixecar-se aviat per agafar un autobús que tarda 45 minuts o una hora a arribar al col·legi.

Quan coneixes les històries personals d'algunes dones, i veus com han sortit endavant amb els grups d'auto-ajuda i els microcrèdits, t'adones de com és d'important el treball que van iniciar la Latha i l'Ali ja fa deu anys.

Us he adjuntat tres fotos, però les millors són les que no vaig fer. Eren moments molt íntims i treure la càmera provoca una mini-revolució, els nens es tornen bojos i passes a ser el centre d'atenció de tothom. A més, ja no hi havia llum, i aquests pobles estan molt mal il·luminats, això deixant de banda els constants talls de llum a tota l'àrea. Així que us haureu de conformar amb aquestes.

Ja començo a conèixer els noms d'alguns dels nens i nenes, a la segona foto les dues nenes del davant a l'esquerra són l'Asha i la Sarita de segon curs, que a classe xerren tota l'estona. I el de la fila del darrera a la dreta és en Naveen.

D'aquí deu anys quan aquests nens siguin adults es veurà realment l'impacte de tot el que s'ha estat fent fins ara.

A l'última foto per cert, la de l'esquerra que aguanta la nena és la Latha, la directora de l'escola.

9 de jul. 2008

Forkids-PVS

Segurament aquest hauria d’haver estat el primer dels posts que he escrit des de l’Índia. Tenia pendent explicar que fan exactament Forkids i PVS al districte de Kolar, a l’estat de Karnataka, Índia.

Forkids va nèixer a partir de l’estança a l’Índia durant un any (1999-2000) d’una de les sòcies fundadores, i de la seva col·laboració amb l’ONG Pragathi Vidya Samasthe (PVS). Forkids va nèixer doncs d’aquesta col·laboració, amb l’objectiu de prestar ajuda i col·laborar amb els programes de PVS.

PVS porta més de 10 anys treballant pel desenvolupament social. Actualment treballa a 25 pobles. L’objectiu final és aconesguir l’autosuficiència i autonomia de les diferents col•lectivitats beneficiades.

Projectes:

- Projecte d’apadrinament a l’àrea rural de Kolar:

Per garantitzar l’ensenyança general bàsica, atenció mèdica i una alimentació adequada als nens i nenes de la zona rural de Kolar, sense fer distinció de casta.

- Projecte de construcció d’una escola rural:
El 2002 es va començar la construcció de l’escola on estic treballant, i el curs 2005-2006 va començar a funcionar amb uns 300 nens. Està situada a Bagepalli, un poble d’uns 20.000 habitants. Recentment s’ha ampliat fent noves aules en un segon pis. I ja s’està pensant en futures ampliacions.

- Projectes per a les dones:

- Grups d’auto-ajuda
- Estalvi i micro-crèdits
- Women’s fund
- Assessorament legal a dones
- Generació de recursos
- Dones grans

- Projecte d’informació i intercanvi:

Diferents voluntaris del camp de la medicina i l’ensenyança (i ara també de la informàtica), han visitat el projecte per oferir formació, capacitació o per realitzar activitats en projectes concrets. També s’organitzen visites per als padrins, que poden conèixer els seus nens i col·laborar amb els projectes i activitats formatives.

- Projecte d’ajuda a l’hospital de SERA:

Forkids va col·laborar amb l’hospital de SERA, a partir de la iniciativa d’uns amics implicats en ajudar aquesta comunitat. Es tracta d’un hospital dintre d’una comunitat de 4.500 monjos tibetans exiliats, i atèn als monjos i a les poblacions veïnes sense recursos. Es troba al districte de Mysore.

6 de jul. 2008

Mahima i Noa

Una cosa positiva de retrassar la meva sortida de Girona una setmana va ser que vaig poder anar al concert de la Noa a l'Auditori de Girona. Era el segon cop que la veia en directe i la veritat és que va valer molt la pena.

Avui és diumenge i a Bagepalli ens hem dedicat a descansar una mica. He estat una estona jugant amb la filla petita dels veïns de baix, la Mahima (no sé si s'escriu així). Com podeu veure té uns ulls espectaculars.

La qüestió és que jo estava escoltant música amb el portàtil i això li ha fet molt gràcia. El que m'ha cridat l'atenció és que durant un moment, un català i una nena del sud l'Índia que parla Kannada estàvem escoltant a la Noa, originària del Yemen i crescuda a Israel i als EUA, cantant en castellà. Fantàstic. Tantes cultures i llengües barrejades alhora. Realment la música és universal. És un d'aquests moments en què sents que tot està connectat.

5 de jul. 2008

Voluntariat Internacional

Gairebé cada setmana rebo algun correu electrònic de persones que han llegit a través d’Internet la meva experiència de voluntari a l’Índia fa dos anys i mig. Normalment és gent que em pregunta què cal fer per marxar de voluntari sobre el terreny, per fer un voluntariat internacional vaja.

Jo sempre intento aconsellar-los i guiar-los tant com puc, recomanant-los webs, fòrums i organitzacions. Però després de dos anys contestant aquests missatges, he arribat a la conclusió de que hi ha un desconeixement molt gran sobre el voluntariat internacional en general, i sobre tot el que implica. La gent té una imatge molt deformada de la feina d’un voluntari sobre el terreny, dels requeriments necessaris, dels seus deures, etc.

El motiu d’escriure aquest apunt és doncs, el tenir una font on recórrer quan rebo aquests correus, amb un petit resum i algunes reflexions que sintetitzin tot allò que des del meu punt de vista és important al plantejar-se un voluntariat internacional.

Que és un voluntari?

Un voluntari és una persona que es compromet per decisió pròpia i de forma desinteressada a ajudar a uns altres, normalment a través d’alguna institució, organització o projecte. La paraula desinteressada no m’agrada especialment, ja que el voluntari de fet en té molt d’interés en ajudar, el que realment vol dir és que no n’espera cap retribució o recompensa.

Les motivacions poden ser diverses (altruïstes, ideològiques, ètiques i morals, religioses, personals...). La motivació sempre sol ser la de fer alguna cosa per millorar la societat, canviar les coses, transformar el món. Les raons personals també poden incloure la necessitat de sentir-se útil socialment, de conèixer i viure noves experiències, de formar-se i desenvolupar-se com a persona, etc.

El voluntariat pot ser realitzat en moltíssimes àrees diferents, des d’acció social a la teva ciutat/localitat (persones sense sostre, immigrants, etc.), passant per temes de salut (malalts mentals, SIDA/VIH, etc.), voluntariat amb persones grans, voluntariat virtual/online o un llarguíssim etcètera. Aquí però, em centraré en un tipus molt concret: el voluntariat internacional o voluntariat sobre el terreny.

Voluntariat sobre el terreny

Resulta força evident que el voluntariat sobre el terreny és un dels més atractius per moltes persones que veuen en aquest tipus de voluntariat la possibilitat de viatjar a països desconeguts del sud amb l’excusa de la solidaritat.

És important ressaltar, que exceptuant raríssimes ocasions, l’organització no pagarà el viatge del voluntari. Ho menciono, perquè encara que sembli soprenent a vegades hi ha persones que s’indignen per una cosa tan normal, ja que creuen que si van a ajudar el mínim que poden fer és pagar-los el viatge. Evidentment aquestes persones tenen un desconeixement absolut de la realitat dels països del sud, ja que amb el que costaria pagar el viatge en aquells països es poden fer moltes coses molt més necessàries per la comunitat beneficiària.

També cal mencionar que si el voluntari vol fer turisme, ho haurà de fer pel seu compte abans o després de l’estada. L’organització evidentment ni ho organitzarà ni ho pagarà. Tot i això, el voluntari podrà conviure amb una comunitat de persones més o menys petita, coneixerà la seva forma de vida i subsistència, la seva cultura i costums, i el que és més important, estarà fent la seva aportació personal a la millora de la calitat de vida d’aquella comunitat.

Una percepció errònia que sol tenir la gent és la de que “amb voler ajudar ja n’hi hauria d’haver prou”, s’indignen per la quantitat de requisits que demanen les ONGs. La realitat avui dia és que els voluntaris sobre el terreny que més es necessiten (al menys per estades llargues) són voluntaris tècnics, amb molta formació. No n’hi ha prou amb voler ajudar, ja que les feines que no són tècniques ja les pot fer la gent de les comunitats locals, i de fet interessa que així sigui per tal que s’apropiïn dels projectes, els sentin seus, i siguin capaços de reproduir-los. Si només vols ajudar, però no estàs format, el millor que pots fer és buscar un voluntariat a la teva ciutat. No cal anar a països en vies de desenvolupament per sentir-te útil i ajudar a transformar el món. A part de la formació evidentment també és requereix conèixer algun idioma que es parli al país de destí.

La veritat és que amb només uns mesos és difícil canviar res. El que més canvia és el propi voluntari, que quan torna al seu país d’origen entén perfectament allò que deia Teresa de Calcuta i que dóna títol a aquest blog: Sé que el que fem només és com unes gotes al mig de l’oceà, però si no existissin potser l’oceà les trobaria a faltar.

Quan tornes també t’adones de la increïble quantitat de persones que comparteixen els teus mateixos valors. Les teves xarxes socials s’amplien enormement gràcies a altres voluntaris, cooperants i persones que has conegut durant l’experiència.

En el cas de no tenir formació tècnica, o de no conèixer idiomes, o simplement de no poder disposar d’uns mesos per marxar de voluntari, també hi ha la possibilitat cada cop més corrent de fer estades curtes durant els mesos de vacances. Moltes ONGs i organitzacions programen brigades solidàries, camps de treball, etc. També s’està posant de moda el turisme solidari, tot i que jo prefereixo el terme "turisme responsable". En aquests viatges es conviu amb comunitats locals i/o es visiten projectes de cooperació al desenvolupament.

A Espanya sense cap dubte si hi ha una web que és un referent en temes de voluntariat és Hacesfalta.org. A nivell internacional us recomano Idealist.org. I com que estic a l'Índia, us passo també l'enllaç a la millor pàgina sobre voluntariat al subcontinent indi: Indiga.org.

4 de jul. 2008

Els meus veïns

Bagepalli és un poble tranquil, exceptuant el carrer principal, on hi ha la majoria de comerços, la resta són carrers i caminets amb cases familiars. Té uns 20.000 habitants, i no és gens turístic. En tots els dies que porto aquí no he vist cap altre occidental, i per les mirades que et fa tothom, detectes que no és habitual veure’n.


A la zona on visc, a les tardes sempre hi ha nens jugant al carrer, ja sigui a futbol, cricket o anant en bici els que en tenen. Alguns dels meus veïns són també alumnes, i cada cop que surto al carrer en tinc uns quants al voltant.

Com veieu doncs, tot i la tranquilitat, és difícil aburrir-se a Bagepalli.

2 de jul. 2008

Els kids de Forkids

Tots em demanàveu fotos dels nens i nenes. Aquí en teniu unes quantes.

El col·legi on treballo dóna oportunitats de futur a nens i nenes de l’Índia rural del districte de Kolar, a l’estat de Karnataka. Quan pensem en la pobresa a l´Índia de seguida ens venen imatges al cap dels slums de Calcuta o Bombay, però penseu que el 70% de la població viu al camp. Això en un país de 1100 milions d’habitants vol dir més de 700 milions de persones que viuen a lÍndia rural. Moltes d’elles en condicions de pobresa extrema, sense educació, sanitat i en condicions d’insalubritat.

L’educació sense cap dubte és la base que pot canviar moltes d’aquestes coses.

Els nens que veieu aquí sota pertanyen a diferents castes, religions, parlen diferents idiomes, però tots tenen la sort de poder estudiar gràcies al projecte educatiu de Forkids-PVS. Ells són el futur de Bagepalli, de Kolar, i perquè no, potser també de Karnataka o de tota l’Índia.

Per cert si els veieu a tots vestits de blanc és perquè avui tenien classes de dansa i no porten l'uniforme habitual.

1 de jul. 2008

Primer dia al col·legi




El primer dia al col·legi Sri Pragathi Vidya Samasthe ha estat molt interessant. A l’assamblea diària amb tots els alumnes (costum extesa a tota l’Índia) m’han presentat i he explicat una mica qui sóc i d’on vinc. Després he assistit com a oient a algunes classes per familiaritzar-me, i també n’he donat algunes però molt informals, només per conèixers els nens i que ells em coneguin a mi. Els nens són molt participatius i tota l’estona et fan preguntes. He mirat els temaris d’informàtica que han de fer els nens i he començat a fer un planning de què puc fer les properes setmanes. L’aula d’informàtica s’ha de traslladar a una de les aules noves del segon pis, així que encara hi haurà uns dies d’instal·lació. A les fotos podeu veure, l’entrada al col·legi, el pati interior, i una escena del dinar dels més peques. Com veureu totes les fotos que penjo tenen un cel ben gris, cosa dels monzons que ara comencen, tot i que en aquesta regió solen ser bastant febles. Tincs pendent un post comparant aquest col·legi amb Shanti Bhavan, on vaig estar fa dos anys. Però ho deixo per més endavant per conèixer millor on sóc ara. També haig d’escriure un post més general explicant quins sóns els diferents projectes que Forkids-PVS estan realitzant a Bagepalli i als voltants.