29 d’abr. 2008

Flickr Índia 2007

Fa poc vaig crear un compte al Flickr, i amb paciència he anat pujant les fotos de la ruta de tres setmanes que vaig fer amb el meu cosí Albert pel Sud de l’Índia l’octubre passat.

Podeu veure les fotos aquí.

La ruta va ser:

  • Bangalore, Karnataka.
  • Chennai (Madràs), Tamil Nadu.
  • Mamallapuram, Tamil Nadu.
  • Madurai, Tamil Nadu.
  • Kochi (Fort Cochin i Ernakulam), Kerala.
  • Backwaters, Kerala.
  • Palolem, Goa.
  • Mumbai (Bombay), Maharashtra.

28 d’abr. 2008

Llapis per a la Pau

Aquests dies al blog Lápices para la Paz ens escriuen des dels campaments saharauis a Tinduf, Argèlia.

Val la pena seguir les cròniques d’aquesta expedició que té per objectius fer activitats de difusió cultural en l’àmbit cinematogràfic (acompanyen a l’organització del Fisahara), repartir material escolar i sanitari, i acostar l’opinió pública a la situació que viu el poble saharaui a l’exili.

26 d’abr. 2008

Einstein i Tagore

Donant una volta per la secció sobre Rabindranath Tagore de El Poder de la Palabra m’he trobat amb la fotografia que hi ha sobre aquestes línies.

Desconeixia totalment que aquests dos Premis Nobel de Literatura i de Física s’haguessin conegut personalment.

Buscant una mica per Internet he descobert que Tagore va visitar Einstein el 1930 a Berlín i després Einstein li va tornar la visita.

Aquí podeu llegir una transcripció de la conversa que van tenir el 1930 (en anglès). La veritat és que és un plaer i un privilegi poder llegir la conversa entre aquests dos genis 78 anys després.

24 d’abr. 2008

Qui sóc jo?

No, aquest no és un apunt per explicar qui sóc jo. La pregunta del títol és la qüestió primordial del Vedanta Advaita, una de les corrents de pensament principals dintre de l’hinduïsme. Avui doncs, canvio la temàtica habitual del blog i em poso una mica espiritual. Perdoneu l’extensió del post, no he sabut resumir-ho millor.

Quan el 2006 vaig tornar de l’estada de voluntari a l’Índia em vaig adonar que amb prou feines havia après res sobre la famosa espiritualitat d’aquell país. És molt difícil entendre l’hinduïsme per a un estranger. Parlar amb la gent d’allà o visitar temples et permet extreure’n petites pinzellades, però la meva sensació quan vaig haver tornat és que sabia molt poc sobre l’espiritualitat hindú (dic hindú i no índia perquè em centraré en l’hinduïsme tot i que a l’Índia també hi conviuen cristians, musulmans, budistes, sikhs, jaïnistes, etc.).

Així que un cop a Girona em vaig dedicar a llegir alguns llibres per intentar entendre una mica més tot el que havia vist. Alguns d’aquests llibres són: el Bhagavad Gita (aquest mereix un futur post per ell sol), el Rig Veda, Yo soy Eso, Todo es uno; i d’altres més en la línia d’autoajuda: The Seven Spiritual Laws of Success, Discover the Divine Within You; a part de l’excessivament sobrevalorat Autobiografia de un Yogui.

D’entre tot el que he pogut llegir i el que he estat capaç d’entendre, jo em quedo amb el que per mi és la perla de l’hinduïsme: el Vedanta Advaita, que intentaré explicar tot seguit.

Podríem dir que el Vedanta advaita (o Vedanta no-dualista) és el corrent de pensament metafísic més important dins l’hinduïsme. Les seves bases es troben recollides en textos hinduïstes com els Upanishads, el Bhagavad Gita o els Brahma Sutras entre d’altres. La persona que va consolidar els principis del Vedanta Advaita va ser Adi Shankara. El Vedanta Advaita es centra en la pregunta primordial “Què o qui sóc jo?”, evitant estèrils divagacions metafísiques. Aquí només hi ha l’individu buscant dintre de sí mateix la seva pròpia essència. Aquesta simplicitat és el que el fa un corrent de pensament tan atractiu.

Es parteix de que existeix una REALITAT (el Ser, l’Absolut o Brahman), única, absoluta, intemporal, ubícua, ilimitada i indivisa. Si ens hi fixem la majoria d’aquests atributs van precedits d’un prefix negatiu, quelcom que ens indica que el llenguatge no pot expressar aquesta REALITAT, sinó només fer-ne al·lusions dient-nos el que ELLA no és.

El seu punt central es resumeix en la frase sànscrita “tat tvam asi” (tu ets allò) afirmant que l’essència de l’home i l’univers no és altra que el Ser. Tot el món fenomènic, des de les galàxies fins a la ment humana, no és més que un miratge ontològic, ja que van tenir un principi i tindran un final, per tant no són permanents i no se’ls pot atribuir la qualitat de SER. El món fenomènic té existència relativa, no absoluta.

D’alguna manera podríem dir que la “doctrina” advaita promou la unió entre el subjecte que percep i tot el percebut.

Així, quan la ment abandona el procés de conceptualització, la realitat de ser u es revel·la, sense deixar dubtes, com un fet purament objectiu. Davant la pregunta fonamental “Qui sóc jo?”, la resposta és la no conceptualització. El pensament “Jo sóc” seguit de silenci suggereix aquesta resposta. Per això la meditació és tan important en el Vedanta Advaita. La única cosa de la que podem estar segurs és del “Jo sóc” i per tant és en això en el que ens hem de concentrar.

El Vedanta Advaita no és una religió, no té manaments, ni sacerdots, ni temples, ni creences. Tot i això, dintre de la línia hindú ortodoxa existeix una ordre de swamis seguidors de Sankara.

El passat segle XX va ser escenari de les vides d’alguns grans mestres advaites com Sri Ramana Maharshi o Sri Nisargadatta Maharaj.

Ramana Maharshi feia servir un exemple molt gràfic per explicar tot això que he dit:

El que anomenem “realitat” és anàlog a un projecció de cinema. La pantalla és el Ser i la pel·lícula el món fenomènic.

Mentre dura la projecció, la pantalla no es veu, però ella és el suport sobre el que apareixen les imatges i sense ella no seria possible veure res. De la mateixa manera, res del que succeix a la pel·lícula afecta al suport; les escenes amb aigua no poden mullar-la i les flames no poden cremar-la… tal és la relació del Ser i el no-ser.

Aquest corrent de pensament té molta relació amb altres moviments com el zen, el sufisme, el daoisme, el misticisme cristià, etc. També coincideix en molts aspectes amb la doctrina de Plató o amb les idees del nostre Ramon Llull.

El significat del famos “Namasté” que fan servir a l’Índia per saludar-se ja ho diu tot: saludo allò diví que hi ha en tu.

Namasté!

Fonts: Wikipedia, Federico Oliva, TJMM.

23 d’abr. 2008

Sant Jordi Triomfant

SANT JORDI TRIOMFANT

Bella princesa empresonada
quin dol hi ha en el teu mirar!
De nostra mare ben amada
tens el posat i el bell parlar.

Dins de la torre desolada
ta gran bellesa veus marcir,
un drac ferotge és a l’entrada
que t’urparà si vols sortir.

Té la mirada tota encesa
de gelosia i de rencor.
No vol que te vegin ta bellesa;
no vol que et tingui ningú amor.

Finestra enfora, si t’aboques,
l’escup la fera el seu verí;
si amb els teus clams ajut invoques
amb un bramul no ho deixa oir.

Bella princesa empresonada,
quin somniar en els temps d’abans,
quan de tots eres festejada
i els reis et feien besamans!

Mes si el passat l’esguard s’emporta,
el cor s’emporta l’avenir;
una clamor se sent prou forta
que la captiva pot oir.

Semblen cançons de la vetllúria;
potser són himnes del present...
És la remor de la boscúria
quan de nit passa un cop de vent?

O bé és l’onada quan arriba
portant al si la tempestat...
A dins del cor que la captiva
una esperança ha clarejat.

És com després de la nit bruna
que el sol s’aixeca resplendent,
i la claror es llença tot una
dins les tenebres del torrent.

Entre les boires lluminoses
veu la princesa el bell demà.
Quan els rosers s’omplin de roses,
blanc cavaller arribarà.

Nua l’espasa, el braç enlaire,
devers el drac avança ardit.
Del primer cop, esqueixa l’aire;
el segon cop, l’hi enfonsa al pit.

Ja triomfant, la dama albira
i obre les portes diligent;
o mentre el monstre en terra expira,
surt la princesa resplendent.

I ella, com tu, té l’alegria,
perquè, com tu, ha deixat el dol;
que la llegenda és profecia,
i el cor li diu que Déu ho vol
que vingui l’hora pressentida
que la llegenda reviurà.

Quan els rosers trauran florida
la profecia és complirà.

-Josep M. Folch i Torres-

22 d’abr. 2008

Educació per a tots?

Aquesta setmana del 21 al 27 d’abril és la Setmana d’acció per l’educació.

Llegeixo a CanalSolidari que durant tota la setmana la CME (Campanya Mundial per l’Educació) ha organitzat diferents activitats a tot l'Estat espanyol per sensibilitzar els més petits sobre la situació que viuen molts menors com ells que no poden accedir a l'educació. La més comuna d'aquestes activitats és la construcció d'un puzle gegant on els escolars inclouran les seves propostes per aconseguir una educació per a tots, un dels objectius del mil·lenni.

Segons l'Informe de Seguiment de l'Educació Per a Tots al Món presentat per la Unesco, la pobresa i la marginació són les principals causes que 72 milions de nens i nenes en tot el món estiguin sense escolaritzar. L'organització ha afegit que, malgrat que el 70% d'aquests menors viuen a l'Àfrica subsahariana i a l'Àsia Meridional i Occidental, a tots els països hi ha grups, que per diversos motius, estan exclosos dels sistemes educatius.
Segons la Unesco amb uns 11.000 milions de dòlars anuals es podria assolir l'objectiu de l'educació per a tots en els països de baixos ingressos. Només per fer reflexionar una mica us diré que a Europa ens gastem 11.000 milions en gelats anualment. Amb això evidentment no vull dir que haguem de deixar de menjar gelats! És perquè us feu una idea del poc que suposaria per tots nosaltres canviar les coses. Ja no poso dades de les despeses en armament perquè és directament per plorar (només cal que mireu el marcador del cost de la guerra a l’Irak que tinc a la columna de la dreta).

La nota positiva, a la fotografia podem veure la Manimala i en Vijay, que el 2010 formaran part de la primera generació que es graduarà a Shanti Bhavan, i que amb sort aniran a la universitat i es convertiran en actors pel canvi a les seves comunitats, al Tamil Nadu rural del sud de l’Índia.

PD: Avui que és el Dia de la Terra us recomano passa per La Carta de la Terra.

21 d’abr. 2008

Pensament nº21: pensar i actuar

Actuar és fàcil, pensar és difícil; actuar segons es pensa és encara més difícil.
Johann Wolfgang Goethe

El pensament és la llavor de l’acció.
Ralph Waldo Emerson

Bé estan els bons pensaments, però resulten livians com una bombolla de sabó, si no els segueix l’esforç per concretar-los en acció.
Gaspar Melchor de Jovellanos

Actuar sense pensar és com disparar sense apuntar.
B. C. Forbes

Finalment una cita fantàstica que ja havia publicat en el Pensament nº3:

Una persona sembra un pensament i recull una acció,
sembra una acció i recull un hàbit,
sembra un hàbit i recull un caràcter,
sembra un caràcter i recull un destí.
Swami Sivananda

18 d’abr. 2008

Un petit repàs

Aquesta és l’entrada número 100 d’aquest blog. Crec que és una bona oportunitat per presentar algunes estadístiques.

El nombre de visites fins avui ha estat de 2569. Amb 4347 pàgines vistes i 1159 usuaris únics. A part de les visites diàries a la web, hi han unes 50 persones subscrites al feed RSS del blog.

Són uns resultats molt modestos comparats amb els de molts grans blogs, però a mi no deixa de resultar-me sorprenent que cada dia em llegeixi tanta gent.

Les visites han provingut de 33 països, essent Espanya el clar guanyador amb un 89%, i Girona i Barcelona les ciutats més destacades. M’ha agradat veure visites de llocs tan llunyans com Índia, Tailàndia o Chile.

Algunes curiositats:

  • Un 67% de la gent arriba al blog a través d’algun link d’altres blogs (gràcies a tots els que m’heu enllaçat), un 20% a través dels resultats d’algun buscador, i un 13% escrivint directament la direcció “www.eduard.cat” al navegador.
  • La part que em fa més gràcia és la gent que arriba a través de buscadors. Algunes de les cerques que els han dut al meu blog són sorprenents. La paraula clau que més persones ha dut al blog ha estat “www.eduard.cat”, cosa que demostra que la gent segueix confonent els buscadors amb els navegadors, escrivint la direcció on volen anar dintre del camp per fer búsquedes!! La segona paraula clau que més gent ha dut al blog és “couchsurfing”, iniciativa a la que vaig dedicar un post als inicis. La tercera ha estat “sonrisas de bombay”, ONG de la que he parlat en vàries ocasions.
  • Altres cerques que han dut bastants visitants al blog són: “vicenç ferrer”, “gregory colbert”, “com gotes a l’ocea”, “jaume sanllorente”, “bogeries de brooklyn”, etc.
  • Algunes cerques curioses que han portat gent cap aquí són “quina carrera triar”, “que es la politica”, “que es la felicitat”. Dubto que el meu blog els hagi servit per solucionar tals dilemes ;)
Gràcies a tots els que participeu, llegint i comentant!

17 d’abr. 2008

Persones Clau (IV): Malalai Joya

Seguint la sèrie de persones clau en la lluita actual per un món més just, començada amb Vicenç Ferrer i continuada amb Muhammad Yunus i Chema Caballero, avui dedico l’entrada a Malalai Joya.

Malalai Joya és una afganesa de només 29 anys que s’ha convertit en una icona mundial en la lluita contra la discriminació de les dones a l’Afganistan. En aquest blog ja he parlat algun cop de la situació actual a l’Afganistan.

El 1982, quan Joya tenia només 4 anys, la seva família va haver d’abandonar Afganistan durant l’invasió soviètica i va passar per camps de refugiats a l’Iran i al Pakistan. Va tornar al seu país el 1998. Als 19 anys ja va començar a impartir cursos d’alfabetització per a dones. Després va dirigir un orfanat i un centre de salut. Però el seu salt a la fama va arribar el 2003, quan va demanar per parlar a la Loya Jirga, la gran assemblea de dirigents tribals, regionals, polítics, militars i religiosos de l'Afganistan, en qualitat de delegada electa. La jove activista, que llavors només tenia 25 anys, va agafar el micròfon, va alçar la veu i amb una gran energia va trencar el principal tabú del país en carregar amb duresa contra la presència de "senyors de la guerra" a les institucions afganeses, als quals va acusar de "criminals".

Això evidentment va provocar un gran rebombori al país. Dos anys després quan es van celebrar eleccions va sortir designada com a parlamentària per la província de Farà. A la Càmara Baixa ha estat des de llavors la protagonista de constants denúncies de la composició del propi Parlament y de les activitats de molts dels seus membres.

Després d’una de les seves dures crítiques en que va sostenir que el Parlament era pitjor que un estable, perquè en els estables hi ha animals útils, el passat 21 de maig la Càmara Baixa va prendre la resolució de privar-la de la seva condició parlamentària, limitar els seus moviments i portar-la a judici, demostrant com s’entén allà el dret de crítica parlamentària i la llibertat d’expressió.

Tampoc s’ha mossegat la llengua per criticar als EUA. Joya és radicalment contrària a l'actuació de Washington a l'Afganistan. "Des de l'11-S ha mort més gent al país que durant el règim dels talibans i la situació empitjora", afirma. "Cada dia hi ha atemptats suïcides, s'executa gent a la forca, se segresten nens". Segons Joya, els nord-americans són coresponsables de "mantenir la inseguretat i n'estan contents perquè això els permet estar-se molts anys a l'Afganistan per dur a terme les seves polítiques estratègiques".

El seu activisme li ha costat patir diversos intents d’assassinat. Però ella no s'arronsa i afirma que seguirà "lluitant per la democràcia, els drets de les dones, els drets humans i contra els fonamentalistes". "Un dia em mataran, però no podran amagar la veritat. Ningú pot fer-ho".

Quan surt al carrer a l’Afaganistan ha de vestir el burka, però quan viatja a Occident s’allibera d’aquesta vestimenta. També ha de canviar de domicili habitualment per por a que la matin y fa un any que no veu el seu marit per la mateixa raó.

Se l’ha comparat amb la líder birmana Aung San Suu Kyi, i ha estat elogiada per intel·lectuals com Noam Chomsky o Naomi Klein. Se l’ha batejat com “la dona més valenta de l’Afganistan”. El maig del 2008 es dirigirà al Parlament Europeu.

Fonts: Avui, Wikipedia, Hernán Zin

15 d’abr. 2008

Diari espiritual, un any amb Gandhi

Avui us recomano visitar el blog Cada dia, pas a pas…fent camí, on podreu llegir el Diari espiritual, un any amb Gandhi que en Joan escriu fent servir de referència el llibre “L’altre Gandhi, l’espiritualitat d’un mite” d’en Josep Maria Duch (llibre que ja vaig mencionar fa temps).

L’autor ens regala cada dia una frase de Gandhi i l’acompanya de les seves pròpies reflexions i tot d’enllaços sempre interessants.

Un blog a tenir en compte!

PD: La foto que acompanya aquesta entrada és d’Olivier Föllmi, un dels meus fotògrafs preferits. Fa uns dies també va acompanyar una entrada del blog que avui he mencionat. L’escena, com no podria ser de cap altra manera, va ser captada a Varanasi.

14 d’abr. 2008

Aigua

La vinyeta és de fa uns dies, de l'Eneko.

També us proposo un parell de lectures sobre el tema de l'aigua:


11 d’abr. 2008

Oportunitats de pau pel 2008

Sovint la gent que parlem de temes de cooperació, activisme, acció social.. tendim a presentar l’ampolla mig buida. Al blog Entre los Simios ens ensenyen que també podem veure l’ampolla mig plena.

L’Escola de Cultura de la Pau de la UAB, després dels anàlisis de l’any 2007 en matèria de construcció de la pau destaca vuit escenaris que constitueixen oportunitats de pau per l’any 2008. Les oportunitats són:

La posibilidad de lograr la paz en Uganda tras más de 20 años de conflicto armado; las perspectivas de desbloqueo del proceso de paz en Costa de Marfil; la viabilidad de la firma de la paz definitiva con los dos grupos armados históricos de la región filipina de Mindanao; las perspectivas de consolidación del proceso de transición en Haití; la oportunidad de equilibrar paz y justicia en Burundi ante la posible agilización en la creación de los órganos de justicia transicional; la puerta abierta en Myanmar a una potencial democratización del país; los pasos hacia la firma de un tratado internacional de prohibición de las bombas racimo; y el impacto positivo que la declaración de Naciones Unidas sobre los pueblos indígenas, firmada en 2007 tras dos décadas de debates, puede tener en la resolución de conflictos.
Esperem que no es quedin només com a oportunitats.

10 d’abr. 2008

Siddhartha de Hermann Hesse

Hermann Hesse era un escriptor que tenia pendent. Aquests dies he devorat la seva novel·la Siddhartha (Proa, 2001), escrita el 1922 després de la primera guerra mundial. El llibre relata la vida d’un indi anomenat Siddhartha a l’època en que va viure Buda. De fet Buda és un dels personatges secundaris de la novel·la, i el protagonista l’arriba a conèixer.

Podríem dir que la història relata la cerca de la saviesa per part de Siddhartha, fill d’un brahman, i totes les peripècies i voltes que dóna la seva vida. El llibre recorre la vida i la ment de Siddhartha i mentre anem llegint veiem com va canviant la seva manera d’entendre el món.

Hesse va considerar aquesta seva obra com un “poema hindú” en el que va intentar reflectir les seves creences. El 1911 Hesse va viatjar a l’Índia i va ser tornant quan ja es va dedicar plenament a la literatura.

El gran èxit del llibre va arribar amb una vintena d’anys de retard respecte la seva publicació, després que otorguessin el Nobel de literatura a Hesse el 1946.

A mi m’ha fascinat. Un dels millors llibres que he llegit en molt de temps, i això que últimament n’he llegit de molt bons. L’estil és senzill però profund, i en certs moments poètic. Definiria el llibre com una novel·la filosòfica en la qual s’uneixen elements lírics, èpics i espirituals. Repeteixo, fascinant, no hi ha cap capítol que no contingui reflexions en les que parar-se a pensar una estona.

Tenir alguns coneixements de budisme i hinduïsme pot ajudar a disfrutar-la, però no crec que sigui indispensable.

Ja estic desitjant llegir El llop estepari, per molts el millor llibre de Hesse.

9 d’abr. 2008

Quant val una posta de sol?

Fa uns dies llegia un article de Leonardo Boff al blog Espiritualidad y Política. Es titula ¿Cuanto cuesta una puesta de sol? Es tracta d’un article curt on l’autor reflexiona sobre com la nostra societat confereix un valor econòmic a tot.

Us en deixo algun fragment, tot i que recomano llegir-lo sencer.

Un gran empresario estadounidense, estando en Roma, quiso mostrarle a su hijo la belleza de una puesta de sol en las colinas de Castelgandolfo. Antes de situarse en un buen ángulo, el hijo preguntó al padre: «papá, ¿dónde se paga?». Esta pregunta revela la estructura de la sociedad dominante, asentada sobre la economía y el mercado. En ella se paga todo, también una puesta de sol. Todo se vende y todo se compra. Según hizo notar ya en 1944 el economista estadounidense Polanyi, en esa sociedad dominante se operó la gran transformación al conferir valor económico a todo. Las relaciones humanas se transformaron en transacciones comerciales y todo, realmente todo, desde el sexo a la Santísima Trinidad, se vuelve mercancía y oportunidad de lucro.

[…] Alguien tan fuera de sospecha como Daniel Soros, el gran especulador de las bolsas mundiales, confiesa en su libro La crisis del capitalismo global (1998): «una sociedad basada en transacciones solapa los valores sociales; éstos expresan un interés por los demás; presuponen que el individuo pertenece a una comunidad, sea una familia, una tribu, una nación o la humanidad, cuyos intereses tienen preferencia frente a los intereses individuales. Pero una economía de mercado es todo menos una comunidad. Todos deben cuidar de sus propios intereses... y maximizar sus lucros con exclusión de cualquier otra consideración».

Una sociedad que decide organizarse sin una ética mínima, altruista y respetuosa de la naturaleza, está trazando el camino de su propia autodestrucción.

No es de extrañar entonces que hayamos llegado adonde hemos llegado, al calentamiento planetario y a la aterradora devastación de la naturaleza, con amenazas de extinción de amplias porciones de la biosfera y, en último término, hasta de la especie humana.

[…]

PD: La foto està presa a la platja de Palolem al mar Aràbic el febrer del 2006. Realment una posta de sol no té preu.

8 d’abr. 2008

Pensament nº20: maneres de viure

Tal com deia Einstein...
Hi ha dues maneres de viure la vida: una, com si res fos un miracle, l'altra com si tot ho fos.

7 d’abr. 2008

Los nadies

Durant el programa (S)avis dedicat a Vicenç Ferrer que ja vaig comentar l'altre dia, van recitar aquest text d'Eduardo Galeano. Lligar Los nadies amb els intocables de l'Índia em va semblar un gran encert. Poques vegades unes paraules lliguen tan bé amb les imatges que les acompanyen.

Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.

Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:

Que no son, aunque sean.

Que no hablan idiomas, sino dialectos.

Que no profesan religiones, sino supersticiones.

Que no hacen arte, sino artesanía.

Que no practican cultura, sino folklore.

Que no son seres humanos, sino recursos humanos.

Que no tienen cara, sino brazos.

Que no tienen nombre, sino número.

Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.

Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.

5 d’abr. 2008

Novel·la d'escacs. Stefan Zweig

Avui m’he llegit Novel·la d’escacs de Stefan Zweig (Quaderns Crema, 2001). Es tracta d’una novel·la curta o relat llarg si voleu (103 pàgines). La seva lectura és molt ràpida, jo hi he dedicat aquest matí de dissabte i ja l’he enllestit.

Per resumir-la faré servir part de la ressenya que vaig llegir a B de Llibre, que va ser la que em va portar a comprar el llibre:

La història és apassionant i absorbent. En un transatlàntic que va d’Europa a Amèrica poc després de la 2ª Guerra Mundial hi coincideixen el campió mundial d’escacs i un milionari avorrit que l’engresca a fer una partida, pagant naturalment, per entretenir el viatge. Tot i jugar amb l’ajuda de tothom que hi vol col·laborar, la partida acaba en una clara derrota. Però el viatge és llarg i el milionari proposa un altre partida. Aquesta nova partida també porta caire de derrota però en un moment donat, del mig del passatge apareix un vell que encarrila la partida i posa en serioses dificultats al campió. La qüestió es que ningú coneix qui pot ser aquest prodigi desconegut dels escacs i el perquè del seu anonimat vist el seu talent.

Al llarg de la novel·la descobrirem no només el final de la partida sinó tota la història del home al mig de l’Alemania nazi, una història que ens farà reflexionar sobre la supervivència i l’obsessió.

Crec que no es pot demanar res més a un llibre de 100 pàgines. És entretingut, molt ben escrit i a més et fa reflexionar sobre com la naturalesa humana respon a situacions extremes.

Molt recomanable. Em quedo amb ganes de llegir més coses de Stefan Zweig, escriptor que va ser molt conegut durant la dècada dels 20 i els 30, però que des de la seva mort el 1942 la seva obra ha esdevingut menys coneguda per al públic en general.

Per cert, no patiu si no sabeu gaire d’escacs. No cal saber-ne res. De fet, aquesta és una de les grandeses d’un llibre que gira al voltant d’unes partides d’escacs.


4 d’abr. 2008

Manual d'una volta al món

Acabo de llegir Manual d’una volta al món de Sandra Canudas. Segons la contraportada el llibre vol emfasitzar els viatges de llarga durada i els anomenats sabàtics i ser una lectura útil per a qualsevol persona amb inquetuds per iniciar qualsevol tipus d’èxode internacional.

Després de llegir-lo em dóna la sensació que és un llibre bo per a la gent que no ha viatjat gaire. Però si heu voltat una mica, els “més de 100 consells davant un somni que ja és possible” us semblaran bastant obvis, realment jo n’esperava una mica més.

El capítol que m’ha agradat més és el primer: preparació personal per assumir el repte. La resta del llibre és un compendi de coses que si has viatjat una mica ja sabràs, però no deixa de ser un bon treball de síntesi.

En el capítol sobre allotjament, i tenint en compte que l’edició del llibre és de l’any 2006, considero gairebé un pecat que no hi apareguin citats projectes com el Couchsurfing o Hospitality Club, que permeten als viatjers allotjar-se a cases de persones dels llocs que visiten de forma gratuïta.

I en el capítol de l’equipatge, respecte lo de que en una volta al món qualsevol backpacker (“motxilero”) acaba envejant qui porta maleta, això és molt relatiu. Evidentment si fas una volta al món Barcelona-Londres-Tokyo-Sidney-Los Angeles-Nova York-Barcelona et pots endur maleta perfectament, però si fas la volta per països del sud i pretens moure’t amb transports locals jo sempre recomanaria motxilla. L’argument de que les motxilles només són útils quan fas trekkings no s’aguanta, i de fet les motxilles de viatge són diferents de les de trekking. Les maletes amb rodes serveixen de ben poc en llocs on els carrers no estan asfaltats, o quan t’has d’encabir en un autobús o tren que literalment va ple fins a vessar.

Com a conclusió, crec que és un manual interessant per aprendre a viatjar, però repeteixo, sobretot per gent que no hagi viatjat gaire.

3 d’abr. 2008

El (S)avi Vicenç Ferrer

Tal com em van recordar en Jaume i en Carles, ahir al Canal 33 estrenaven "(S)avis", un programa d'entrevistes en profunditat en què periodistes de referència de Catalunya conversen amb els avis i savis que han tingut un paper clau en la nostra història recent.

Ahir van començar amb l’entrevista que Núria Solé va fer a Vicenç Ferrer a Anantapur.

Després d’haver estat dos cops a Anantapur i d’haver tingut l’honor i el privilegi de conèixer-lo en persona, va ser un plaer escoltar Vicenç Ferrer una altra vegada.

Tal com diuen a la web de TV3, l’exjesuïta de 88 anys, que continua al peu del canó de la seva intensa lluita contra la pobresa extrema i la marginalització dels intocables, continua mesclant humor, saviesa i intel·ligència quan parla.

Algunes de les seves frases:

"La pobresa no cal entendre-la, cal combatre-la."

"Déu no és responsable de la pobresa. Ell ens va deixar un univers riquíssim en herència i som nosaltres, els humans, els qui no hem sabut repartir-la."

"Jo no crec en Déu... jo el sento, el veig, hi parlo... però ell, a vegades, no m'escolta."

"Si tens l'acció bona al cor, que és la pràctica del bé, ja t'has alliberat, ets lliure."

"Jo mai no he estat revolucionari. He estat un home d'esperit. Si això és revolucionari, tots els sants que hi ha hagut ho són"

"Una nit, durant la batalla de l'Ebre, vaig veure una llum, era Ell, que lluitava contra el mal, contra la foscor més rotunda"

"Vaig marxar dels jesuïtes quan vaig veure que jo havia evolucionat més que ells, la meva persona sabia massa coses"

"El Vaticà que faci el que vulgui, però si jo fos el Papa potser seria diferent..."

"Guanyar el Premi Nobel seria un suplici: dóna molt pocs diners i et condemna a fer entrevistes tot el dia"

Si us vau perdre el programa, el podeu veure online aquí.

2 d’abr. 2008

Premi Dardo 2008

En Carles Sampietro m’ha concedit el Premi Dardo 2008 – Best Blogs Darts Thinker. El premi porta adjunt el següent lema: “La I Entrega de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de reconegut prestigi en el món de la literatura, i amb ell reconeix els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”.

Gràcies pel premi Carles, en Pere Nieto ho va ben encertar quan te’l va concedir. A continuació hauria d’adjuntar un llistat amb els 15 blogs que considero dignes del guardó, però em sembla que ho limitaré a 5 no perquè no hi hagi blogs que el mereixen, al revés, sinó perquè molts dels que m’agradaria citar ja l’hauran rebut. Els premis als blogs acaben convertint-se en memes que s’estenen per tota la blogosfera.

Bé doncs, aquest és el llistat per ordre alfabètic dels blogs a qui concedeixo el Premi Dardo 2008:

  • En veu alta: l’Eduard fa un blog d’alta qualitat que ja és un referent a la Girosfera. A més s’atreveix a experimentar amb el crossblogging, convidant a altres autors perquè publiquin apunts al seu blog sense cap restricció temàtica.
  • La broma: l’Olga és la blogger-activista per definició. Al seu blog personal hi pots trobar des d’apunts de la seva feina a la Fundación Chandra, experiències com a voluntària, ràfagues blogactivistes, fins a fotos d'excursions o del seu gos.
  • Nau Argos: en Jaume ha sabut fer un blog que dosifica perfectament temes culturals i socials. Tan hi pots llegir un conte com enterar-te de com Blanes es mou per ajudar Anantapur.
  • Nòmades: un blog que he descobert recentment i que val molt la pena. Cada tema és igual o més interessant que l’anterior.
  • The Berlin Chronicles: Les cròniques del Ferran, un “catalan journalist born in Barcelona but currently living in Berlin” com diria ell. Tot un referent en quant a bloggers catalans que escriuen des de fora de Catalunya.

1 d’abr. 2008

Jaume Sanllorente i els Drets Humans

Ahir vaig anar a Barcelona a la conferència innaugural del XXVI Curs de Drets Humans organitzat per l’Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC). La conferència, titulada “60 anys després: els drets humans més enllà de la ONU" va anar a càrrec de Jaume Sanllorente, fundador i director de Sonrisas de Bombay, de qui ja he parlat anteriorment en aquest blog. A l’acte també hi van participar Sílvia Gimenez-Salinas (decana del Col.legi d'Advocats de Barcelona), David Minoves (director general de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària de la Generalitat) i Xavier Badia (director de la Oficina de Promoció de la Pau i els Drets Humans).

La conferència de Jaume Sanllorente va tenir tres parts, en la primera va explicar la seva història personal (el mateix relat del seu llibre però molt resumit), després va fer un repàs als drets humans, que anaven sent llegits un a un i després ell posava un exemple concret per demostrar que encara no es complien. Finalment una tercera part, en la meva opinió la més interessant, en que explicava que tots tenim un paper en el canvi cap a un món més just (com les gotes a l'oceà del títol d'aquest blog). Tot comença per nosaltres, i no tenim dret a queixar-nos si no fem res per intentar canviar les coses.

Això em fa pensar en el programa Millenium sobre Gandhi, emès al Canal 33 fa unes setmanes. En ell, un tertulià explicava com quan algú li va parlar dels drets humans a Gandhi, aquest va respondre que eren un pas molt important però que no tenia sentit parlar de drets sense incloure deures. Aquesta és en la meva opinió la idea que va voler transmetre Jaume Sanllorente, els drets humans són molt importants i hem de lluitar per garantir-los, però cal recordar que tot comença per nosaltres i que com a ciutadans d’un món cada vegada més globalitzat tenim deures i responsabilitats respecte les poblacions més desfavorides, ja siguin de països del sud com del nord. La signatura dels drets humans fa 60 anys va ser molt important, però com va dir en un final magistral Jaume Sanllorente, "la declaració dels drets humans és tan sols la partitura. Nosaltres som el que tenim els intruments per tocar-la i les veus per cantar-la".

Actualització 02/04/08:

Al blog de Sonrisas de Bombay han publicat un apunt sobre la conferència.

Us deixo també algunes frases de Jaume Sanllorente:
-"El que diga que los pobres son felices sin haber experimentado en su propia piel el sufrimiento de la pobreza no tiene derecho a denominarse ciudadano del mundo".
-"Criticamos el papel de la prensa en la emisión de juicios paralelos y somos nosotros los primeros en juzgar a todo el mundo sin saber de lo que estamos hablando".
-"Ayudé un orfanato en Bombay porque no haberlo hecho hubiese supuesto escupir sobre la Declaración de los Derechos Humanos. Así de simple".
-"Los Derechos Humanos llevan la palabra "humanos" para recordarnos, cada día y a todos por igual, que el deber de cumplirlos recae en nosotros, no en unos papeles archivados en la ONU".
Fotografia de Manuel Vicente.