No, aquest no és un apunt per explicar qui sóc jo. La pregunta del títol és la qüestió primordial del Vedanta Advaita, una de les corrents de pensament principals dintre de l’hinduïsme. Avui doncs, canvio la temàtica habitual del blog i em poso una mica espiritual. Perdoneu l’extensió del post, no he sabut resumir-ho millor.
Quan el 2006 vaig tornar de l’estada de voluntari a l’Índia em vaig adonar que amb prou feines havia après res sobre la famosa espiritualitat d’aquell país. És molt difícil entendre l’hinduïsme per a un estranger. Parlar amb la gent d’allà o visitar temples et permet extreure’n petites pinzellades, però la meva sensació quan vaig haver tornat és que sabia molt poc sobre l’espiritualitat hindú (dic hindú i no índia perquè em centraré en l’hinduïsme tot i que a l’Índia també hi conviuen cristians, musulmans, budistes, sikhs, jaïnistes, etc.).
Així que un cop a Girona em vaig dedicar a llegir alguns llibres per intentar entendre una mica més tot el que havia vist. Alguns d’aquests llibres són: el Bhagavad Gita (aquest mereix un futur post per ell sol), el Rig Veda, Yo soy Eso, Todo es uno; i d’altres més en la línia d’autoajuda: The Seven Spiritual Laws of Success, Discover the Divine Within You; a part de l’excessivament sobrevalorat Autobiografia de un Yogui.
D’entre tot el que he pogut llegir i el que he estat capaç d’entendre, jo em quedo amb el que per mi és la perla de l’hinduïsme: el Vedanta Advaita, que intentaré explicar tot seguit.
Podríem dir que el Vedanta advaita (o Vedanta no-dualista) és el corrent de pensament metafísic més important dins l’hinduïsme. Les seves bases es troben recollides en textos hinduïstes com els Upanishads, el Bhagavad Gita o els Brahma Sutras entre d’altres. La persona que va consolidar els principis del Vedanta Advaita va ser Adi Shankara. El Vedanta Advaita es centra en la pregunta primordial “Què o qui sóc jo?”, evitant estèrils divagacions metafísiques. Aquí només hi ha l’individu buscant dintre de sí mateix la seva pròpia essència. Aquesta simplicitat és el que el fa un corrent de pensament tan atractiu.
Es parteix de que existeix una REALITAT (el Ser, l’Absolut o Brahman), única, absoluta, intemporal, ubícua, ilimitada i indivisa. Si ens hi fixem la majoria d’aquests atributs van precedits d’un prefix negatiu, quelcom que ens indica que el llenguatge no pot expressar aquesta REALITAT, sinó només fer-ne al·lusions dient-nos el que ELLA no és.
El seu punt central es resumeix en la frase sànscrita “tat tvam asi” (tu ets allò) afirmant que l’essència de l’home i l’univers no és altra que el Ser. Tot el món fenomènic, des de les galàxies fins a la ment humana, no és més que un miratge ontològic, ja que van tenir un principi i tindran un final, per tant no són permanents i no se’ls pot atribuir la qualitat de SER. El món fenomènic té existència relativa, no absoluta.
D’alguna manera podríem dir que la “doctrina” advaita promou la unió entre el subjecte que percep i tot el percebut.
Així, quan la ment abandona el procés de conceptualització, la realitat de ser u es revel·la, sense deixar dubtes, com un fet purament objectiu. Davant la pregunta fonamental “Qui sóc jo?”, la resposta és la no conceptualització. El pensament “Jo sóc” seguit de silenci suggereix aquesta resposta. Per això la meditació és tan important en el Vedanta Advaita. La única cosa de la que podem estar segurs és del “Jo sóc” i per tant és en això en el que ens hem de concentrar.
El Vedanta Advaita no és una religió, no té manaments, ni sacerdots, ni temples, ni creences. Tot i això, dintre de la línia hindú ortodoxa existeix una ordre de swamis seguidors de Sankara.
El passat segle XX va ser escenari de les vides d’alguns grans mestres advaites com Sri Ramana Maharshi o Sri Nisargadatta Maharaj.
Ramana Maharshi feia servir un exemple molt gràfic per explicar tot això que he dit:
El que anomenem “realitat” és anàlog a un projecció de cinema. La pantalla és el Ser i la pel·lícula el món fenomènic.
Mentre dura la projecció, la pantalla no es veu, però ella és el suport sobre el que apareixen les imatges i sense ella no seria possible veure res. De la mateixa manera, res del que succeix a la pel·lícula afecta al suport; les escenes amb aigua no poden mullar-la i les flames no poden cremar-la… tal és la relació del Ser i el no-ser.
Aquest corrent de pensament té molta relació amb altres moviments com el zen, el sufisme, el daoisme, el misticisme cristià, etc. També coincideix en molts aspectes amb la doctrina de Plató o amb les idees del nostre Ramon Llull.
El significat del famos “Namasté” que fan servir a l’Índia per saludar-se ja ho diu tot: saludo allò diví que hi ha en tu.
Namasté!
Fonts: Wikipedia, Federico Oliva, TJMM.
Fa poc vaig crear un compte al Flickr, i amb paciència he anat pujant les fotos de la ruta de tres setmanes que vaig fer amb el meu cosí Albert pel Sud de l’Índia l’octubre passat. 
