31 de març 2008

Xoc de civilitzacions

Fa uns dies vaig veure aquest vídeo sobre el xoc de civilitzacions al blog Espiritualidad y Política.

Es veu que va ser el guanyador en la categoria de Política dels premis Youtube d’aquest any.

29 de març 2008

Convidat a l'En veu alta

L’Eduard està duent a terme una iniciativa de crossblogging al seu blog En veu alta. Es tracta de permetre publicar al seu blog escrits d’altres autors. Jo he estat un dels convidats, i avui hi podeu llegir l’article que he escrit per a l’ocasió: Innovació i creativitat a les ONGs.

Ha estat un plaer col·laborar amb l’experiment. Té molt de mèrit cedir el teu blog donant total llibertat als autors convidats en quant a temàtica, format, extensió, etc.

Gràcies per la invitació.

27 de març 2008

Deute extern i deute ecològic

Abans d'ahir vaig llegir una carta a la secció El lector escriu d'El Punt, que vaig trobar interessant. Aquí la teniu:
Deute extern i deute ecològic
Alfons Pérez. Vilanova i la Geltrú (25/03/08).

Els països rics i/o industrialitzats han utilitzat i utilitzen per maximitzar els seus beneficis l'entorn que ens pertany a tots, a rics i a pobres.

En el sistema econòmic globalitzat i globalitzador, la unitat dòlar/euro només entén el propi llenguatge, i no valora les conseqüències d'un metabolisme altament perillós.

El deute ecològic avalua el deute acumulat pels països rics envers els països pobres, en conceptes com ara la biopirateria (apropiació de coneixements ancestrals, plantes i llavors per a la biotecnologia o l'agroindústria), comerç de residus, extracció de recursos naturals, substitució de cultius de subsistència per uns d'intensius i, finalment, el deute en les emissions de diòxid de carboni.

Considerem només les emissions de CO2: sabem, segons dades del 2007 del diari anglès The Guardian, que la mitjana mundial d'emissió de tones/persona/any de CO2 és de 4,37. En canvi, els EUA n'emeten 20,14 tones, i això suposa 395 dòlars d'excés/any en concepte de CO2 (25 dòlars la tona de CO2), és a dir, 120.000 milions de dòlars/any de deute per als EUA. La mitjana d'emissions a l'Àfrica és d'1,42 tones/persona/any, que vol dir que cada africà ens estalvia uns 75 euros de CO2 i, en definitiva, uns 67.000 milions de dòlars d'estalvi l'any per al continent. El deute extern d'Àfrica l'any 2005 era de 283.600 milions de dòlars. En uns quatre anys quedaria compensat.

Només trobant un llenguatge de valoració comú es pot arribar a percebre que n'arriba a ser, d'injust, el deute extern contret pels països pobres. Anant més enllà: que injust que és que el llenguatge de valoració sigui el preu dòlar/euro.És en aquest punt, que hauríem d'utilitzar una característica que ens diferencia de la resta d'animals, la reflexió, per entendre la divergència entre preu i valor. Hi ha coses que no tenen preu i hem d'aprendre a valorar: el nostre planeta i les persones que l'habiten.

26 de març 2008

La curiosa història del símbol de la pau

Recentment he llegit l’origen del símbol de la pau, que per cert acaba de fer 50 anys. Sempre m’havien dit que el símbol representava la pota d’un colom, però pel que es veu, res més lluny de la realitat.

El símbol va néixer com emblema antinuclear, però aviat va quedar associat a la pau, i en les últimes cinc dècades ha estat present en protestes antibèl·liques de tot el món.

El cercle travessat per vàries línees va ser creat el 21 de febrer del 1958 per l’artista i dissenyador britànic Gerald Holton, que segons diuen es va inspirar en la desolació davant la barbàrie pintada per Goya. El seu objectiu era crear un logotip per la Campanya pel Desarmament Nuclear (CND en anglès). Així que a partir de banderes alfanumèriques (un mètode d’enviament d’informació codificada) va dissenyar el seu emblema amb les representacions de les lletres N i D, de Nuclear Disarment.

La primera aparició del símbol es va produir durant una manifestació del CND, que va transcórrer des de Londres a Aldermaston, on es fabricaven (i es segueixen fabricant) armes nuclears.

El símbol no va tardar a creuar l’Atlàntic i aviat es va fer servir per manifestacions a favor dels drets civils, i posteriorment en protestes contra la guerra de Vietnam. Van ser precisament aquestes últimes protestes les que van popularitzar el símbol a nivell mundial.

Avui en dia el símbol està totalment associat a la pau, i el podem veure en qualsevol manifestació pacifista, ja sigui pintat al mur de Cisjordània, o en les protestes per les guerres d’Afganistan i Iraq.

Fonts: El Mundo & Porsilasmoscas

25 de març 2008

Les millors portades de la revista TIME

A través del blog Islas Cies he vist que pel 85è aniversari de la revista TIME se’ns invita a participar en l’elecció de les millors i pitjors portades.

Jo després de fer una ullada, crec que aquestes dues són de les millors.

24 de març 2008

El llibre de Sonrisas de Bombay

El desembre passat vaig dedicar una entrada d’aquest blog per recomanar una lectura pel Nadal. Es tractava del llibre Sonrisas de Bombay. El viaje que cambió mi destino de Jaume Sanllorente (Plataforma Editorial, 2007). El motiu és que acabava de ser publicat i en feien la presentació a Barcelona.

Doncs bé el llibre ha estat entre els pendents de llegir fins ara, que ja l’he acabat. Jaume Sanllorente explica la seva història personal, de com va viatjar a l’Índia i de com la realitat que hi va trobar va canviar la seva vida. Explica la història de Sonrisas de Bombay, l’ONG que va fundar i que treballa a Bombay a favor dels més desfavorits d’aquella ciutat.

L’octubre passat vaig poder conèixer en persona els projectes que Sonrisas de Bombay desenvolupa a Vasai, al nord de Bombay. Així que la lectura del llibre m’ha resultat molt interessant per entendre l’origen dels projectes que vaig veure.

El treball de Jaume Sanllorente és un exemple d’entrega i sacrifici, una lliçó de com una persona suficientment motivada pot acabar realitzant canvis que afecten a milers de persones.

Havent treballat de voluntari a l’Índia, entenc les dificultats que haurà trobat i sóc conscient del mèrit que té haver tirat endavant el seu projecte.

Un relat molt recomanable, igual que el seguiment del blog de l’ONG i el blog personal de la Belén Liñán que treballa a Vasai.


22 de març 2008

Dia Mundial de la Poesia

Continuant amb els dies mundials, ahir 21 de març, va ser el Dia Mundial de la Poesia. Com a iniciativa de la Institució de les Lletres Catalanes i UNESCOcat es van repartir uns pamflets amb una poesia de Josep Piera. És aquesta que us adjunto a continuació:
La poesia

No són veus celestials, que de lluny
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú no sap on va.

Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n'hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens han fet ser de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis...

La poesia són veus convertides en sons
que diuen d'on venim, on anem, i qui som.

Josep Piera.

20 de març 2008

Dia Mundial de l'Aigua

“L’aigua dolça és preciosa, ja que no podem viure sense ella. Resulta insubstituïble, donat que no té succedanis. I és un recurs delicat, doncs l’activitat humana té un profund impacte en la quantitat i la qualitat de l’aigua dolça disponible”, Kofi Annan.
Llegeixo a
Canal Solidari que amb motiu de la celebració, avui 20 de març, del Dia Mundial de l’Aigua, diverses ONG han denunciat que encara hi ha mil milions de persones al món que no tenen accés a l’aigua potable, mentre més del doble (2.600 milions) no disposen dels serveis bàsics de sanejament. Els més perjudicats, com sempre, les dones i els nens.

Algunes xifres:

- En els éssers vius l’aigua representa el 80 o 90% de la seva massa corporal. Per la seva composició química i les seves funcions, l’aigua és un aliment de primera necessitat i per tant és un dret humà fonamental.

- 1.000 milions de persones no tenen accés a l’aigua i més de 2.600 milions no tenen accés a serveis bàsics de sanejament, segons xifres de l’ONU.

- Ajuda en Acció denuncia que alguns Estats gasten 28 vegades més en armes que en aigua i sanitat.

- Cada 15 segons mor un nen d’alguna malaltia causada per aquesta manca d’accés a l’aigua potable, el sanejament inadequat o la higiene precària.

- La manca d’aigua és més letal que les guerres i mata cada dia 5.000 persones en el món, segons la Creu Roja.

Algunes cites interessants sobre l’aigua (fonts:
Proverbia, Wikiquote, Gotesdaigua):

- “L’aigua és l’element i principi de les coses” (Tales de Mileto).

- "La humanitat ha viscut sense electricitat i sense altres luxes fins ben entrat el segle XX, però mai ho ha fet sense aigua" (Julio Barea).

- "La granota no buida l’aigua del toll on viu" (Proverbi indi).

- "Els rius que flueixen pel món són més antics que la sang que circula per les venes dels humans" (James Langston Hughes).

- "Quan tractis amb l’aigua consulta primer la pràctica, i després la teoria." (Leonardo da Vinci).

19 de març 2008

Per un Tibet lliure, sense violència i en pau!

"Crec en la determinació humana. Al llarg de la història s'ha comprovat que la voluntat humana és més poderosa que les armes", Dalai Lama.


18 de març 2008

Barrots daurats contra la llibertat i la justícia social

A Canal Solidari llegeixo un article d’Olga Pardo que m’ha cridat l’atenció. Ens parla de les coses que tenim en comú els joves, evidentment fent una generalització amb la que un pot estar més o menys d’acord, però que no sembla anar gaire desencaminada.

[...] Sembla comuna la primacia del present sobre el futur, l’opció per l’experimentació directa de les coses, la falta de compromisos a llarg termini, la frustració laboral (l’ocupació professional no coincideix amb la vocacional), la recerca del plaer immediat, la revaloració de l’estètic, de les aparences, el poc interès per la política i la religió...

Hi ha una sèrie de creences que se’ns han anat inculcant des dels anys vuitanta: que els estudis proporcionen seguretat econòmica (no obstant això, encara carregats de títols, seguim buscant treball); que l’aparença és fonamental (en ascens el nombre de casos d’anorèxia, d’operacions d’estètica...);

[...] També que “les coses són com són i cal adaptar-se” -no es qüestiona el sistema global, sinó l’actitud de les persones: la solució al problema de l’atur és un bon curs de relaxació anti-estrès (?)-; si vols protestar per l’estat actual de les coses la millor opció és l’abstenció política (res millor que no participar i deixar el camp lliure als que s’ho maneguen); que ser ecologista consisteix a comprar productes “verds” [...].

L’article continua afegint més creences del jovent actual. No deixa de ser una visió una mica pessimista de la manera de ser dels joves avui en dia. Per sort hi ha molts joves amb esperit crític, consciència social i que es comprometen a llarg termini amb diferents causes. Però certament alguns dels valors que es destaquen estan a l’alça a la nostra societat del benestar, i com he dit al principi no crec que l’autora vagi gaire desencaminada al fer el seu anàlisi.

Després a l’article es fa una reflexió molt interessant sobre aquestes creences que s’han citat abans i sobre a qui beneficien en realitat.
Els barrots contra la llibertat i la justícia social són ara daurats i tan integrats en el paisatge quotidià que ni tan sols som conscients d’ells. Ens enganxem amb reivindicacions de coses secundàries, quan els grans problemes segueixen aquí, sense qüestionar-se. Sota les capes embuatades de la societat del benestar (una societat que s’ha creat un blindatge a prova de crítiques) cal descobrir el desordre dissimulat que afavoreix als poderosos.

Els joves, i la resta de la societat, tenen a les seves mans la única arma revolucionària, si saben veure-la: la intenció. Si anem més enllà de l’escepticisme i comencem a qüestionar les condicions que vivim, el següent pas serà posar la nostra intenció que les coses siguin d’altra manera, des de les situacions quotidianes a les més llunyanes (els problemes a altres llocs del planeta, també tenen a veure amb mi).

17 de març 2008

Blocs del món

Ahir vaig visitar la iniciativa Blocs del món d’elperiódico.com on els cooperants i voluntaris de diferents ONGs del món tenen un espai on publicar els seus blogs.

Des del diari online descriuen aquest espai “com una finestra oberta al món de la cooperació, explicada pels seus protagonistes. Ells, cooperants i voluntaris, són els encarregats d’explicar la seva feina, les seves experiències, les seves sensacions i la particular anàlisi de la realitat des dels llocs més allunyats fins als més pròxims. Ens expliquen el seu món, que també és el nostre”.


Doncs bé, jo ja seguia des de fa temps el blog de Javier Merelo, El somriure de l’arrossar dins dels Blocs del món, on ens parla del seu treball a Cambodja amb el jesuïta Kike Figaredo, però ahir la sorpresa va ser trobar una cara coneguda al mateix espai, la Belén Liñán que des de fa poc hi escriu el blog Univers Bombai.

A la Belén la vaig conèixer l’octubre passat a Vasai, un poblet al nord de la superpoblada Bombay, on treballa per a l’ONG Sonrisas de Bombay. A part del seu blog personal ella també s’encarrega d’actualitzar el blog de l’organització.

M’encanta veure com els cooperants i voluntaris estan fent servir cada vegada més les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TICs) per fer la seva feina i per comunicar-la. Jo mateix també vaig mantenir un blog mentres estava a l’Índia de voluntari fa dos anys.

A la columna dreta del blog hi trobareu un petit llistat de blogs escrits per voluntaris a l'Índia, alguns ja acabats però no per això menys interessants.

Avui per cert he llegit al blog La Broma de l’Olga un apunt sobre la utilització dels blogs a les ONGs. Molt interessant, com ja ens té acostumats.

15 de març 2008

Pensament nº19: sobre el saber i el parlar

Els deixebles estaven enredats en una discussió sobre la sentència de Lao Tse:

"Els que saben no parlen; Els que parlen no saben."

Quan el Mestre va entrar allà on ells estaven, li van preguntar quin era el significat exacte d’aquelles paraules. El Mestre va dir: Qui de vosaltres coneix la fragància de la rosa? Tots la coneixien. Llavors va dir: Expresse-ho amb paraules. I tots van guardar silenci.

Anthony de Mello

13 de març 2008

Girona: un llogaret del Nord habitat per gals indomables

Els que em llegiu sabeu que en aquest blog rarament parlo d’actualitat política (al menys d’una manera explícita) i ni tant sols tinc una etiqueta pels comentaris d’aquesta categoria.

Però després de llegir aquest post al blog Ara mateix, no me’n puc estar de fer servir la seva imatge i afegir-hi un comentari. Al veure la imatge que us ajunto a continuació m’ha vingut al cap el text amb que comencen tots els Astèrix, i llegint els comentaris del post que us deia, veig que no he estat l'únic. Canvieu la Gàl·lia per Catalunya, romans per PP i el llogaret del Nord per Girona, i ja ho teniu ;)


"Som a l'any 50 abans de Crist. Tota la Gàl·lia és ocupada pels romans... Tota? No! Un llogaret del Nord habitat per gals indomables rebutja una i altra vegada ferotgement l'invassor. La vida doncs no és gens planera per als legionaris romans dels petits campaments de Babaòrum, Aquàrium, Laudànum i Petibònum..."

12 de març 2008

Més gotes a l'oceà

Ahir vaig llegir un post que em va cridar l’atenció pel seu títol “gotes a l’oceà”, que com veureu és molt semblant al títol del meu blog. Tot i no tenir relació directa amb l’origen de les paraules que el meu blog porta per títol, es tracta d’un post molt interessant publicat a Nòmades i que us reprodueixo parcialment a continuació:
Què és una gota d’aigua comparada amb l’oceà? No res, tant sols una partícula enmig d’un univers que sembla infinit. I si enlloc d’una gota d’aigua posem un raspall de dents? Què és un raspall de dents comparat amb l’oceà? No res, una altra partícula insignificant en un altre espai infinit. I així, anem pensant que el mar s’ho traga tot i que les nostres deixalles “es dissolen” enmig de l’oceà. I és per aquesta mentalitat mitjaval pel que després passa el que passa.

La Algalita Marine Research Foundation denuncia que a l’oceà Pacífic sura una gran massa de deixalles de plàstic, atrapades a dues zones de depressió, on els corrents giren en cercles mantenint al seu interior una gran sopa de porqueria plàstica, des de caiacs fins a legos, passant per raspalls de dents o encenedors. Aquests abocadors, de fet, ocupen una extensió que dobla la dels estats units, i es calcula que poden contindre-hi fins a 100 milions de tones d’escombraries. Els plàstics, però, formen una capa translúcida que no es veu des de els satèl·lits i només és detectable navegant-hi pel mig. De fet va ser així com un tal Mr Moore la va descobrir mentre navegava per una zona de l’oceà que normalment eviten els vaixells de pesca i comercials degut als febles corrents. Es va passar uns quants dies veient merda sota el seu iot. I amb els seus diners va fundar Algalita.

M'agrada la reflexió final que fan al blog: "...de ser així, potser comencem a pensar amb una mica de lògica i a reconèixer que els nostres actes, tot i que semblin una gota d’aigua al mig de l’oceà, potser tenen conseqüències". Aquest pensament sí té relació directa amb l'origen del títol del meu blog.

11 de març 2008

Ser esquerrà en un món de dretans

Acabo de llegir “A left-handed history of the world” d’Ed Wright (que jo sàpiga no n’hi ha cap edició en català ni castellà). Es tracta d’un llibre que recull les biografies d’alguns personatges molt importants en la història de la humanitat, que tenen en comú que van ser esquerrans. Jo sóc esquerrà, i aquest és el motiu pel que vaig comprar el llibre no us enganyaré. D’alguna manera és reconfortant veure com una minoria com la nostra ha tingut un pes tan important en la història. Alguns dels personatges que surten al llibre són: Alexandre el Gran, Juli Cèsar, Leonardo da Vinci, Isaac Newton, Beethoven, Gandhi, Alan Turing, Henry Ford o Bill Gates, entre d’altres. Però la llista d’esquerrans famosos és realment immensa i molt variada, des de Picasso fins a Bart Simpson, passant per Aristòtil, Napoleó o Mark Twain.

Sovint donem poca o cap importància al fet de ser esquerrà o dretà. Creiem que els esquerrans són un 10% de la població que simplement té més dificultat per realitzar algunes petites tasques com fer servir unes tisores, escriure sense tacar-se la mà, o utilitzar les típiques cadires del col·legi. Jo a la universitat he arribat a fer exàmens de més de dues hores assentat en una cadira per dretans, perquè només n’hi havia una o dues per esquerrans a la classe i ja estaven ocupades.
Ser esquerrà o dretà, o sigui la nostra lateralitat, afecta a moltes més coses de les que ens pensem. El dretans tenen dominància a l’hemisferi esquerre del cervell, i el esquerrans tenim dominància al dret. Com tots sabem, cada hemisferi s’encarrega de diferents tasques, i això fa que esquerrans i dretans pensem de maneres diferents. Els nostres cervells estan estructurats de diferent forma.

Alguns estudis han demostrat una petita correlació entre els esquerrans i la creativitat-intel·ligència. Hi ha qui suggereix que pot ser deguda a l’hàbit des de ben petits, d’haver d’adaptar i crear recursos per l’ús personal. Però la realitat és que els esquerrans tendeixen a situar-se en els dos extrems de l’escala intel·lectual, i així com genis, també hi ha un nombre molt alt d’esquerrans amb problemes d’aprenentatge. Alguns estudis afirmen que hi ha relacions entre esquerrans i dislèxia, tartamudeig o autisme. Moltes vegades la causa és intentar convertir-los en dretans.

Hi ha algunes estadístiques sorprenents, com que els homes esquerrans i graduats són un 26% més rics que els homes dretans graduats. Aquesta diferència és encara inexplicable i pel que sembla no es dóna en les dones.

També es diu que els esquerrans tenim una esperança de vida menor (9 anys menys), però la raó de que hi hagi menys esquerrans entre la població d’avançada edat és perquè a molts se’ls obligava a canviar de mà i han acabat essent dretans. Així que en principi tenim la mateixa esperança de vida, o això m’agrada pensar!

L’hemisferi dret del cervell, el dominant en els esquerrans, s’encarrega de les facultats de visió, memòria visual, sentit espacial, apreciació de la forma i el color, i la creativitat. L’hemisferi esquerre, més actiu en els dretans, en canvi està especialitzat en processos relatius a la inducció, la deducció i el llenguatge.

Es diu que els dretans processen la informació de manera “seqüencial lineal” en la que un esquema ha de completar el seu processament abans de començar amb el següent. En canvi els esquerrans processem la informació amb “simultaneïtat visual”, on diferents esquemes es processen simultàniament.

Les persones dretanes processen la informació fent servir l’anàlisi, que és el mètode de resoldre un problema descomponent-lo en peces i analitzant aquestes d’una en una. En canvi, els esquerrans processem la informació usant síntesis, on es resol el problema com un tot, intentant usar un mètode de relacions per resoldre el problema.


En teoria, a la següent imatge els esquerrans tenim menys problemes per veure el gos dàlmata olorant el terra. Jo el veig clarament, i vosaltres?


10 de març 2008

Crisi humanitària a Gaza

Segons un informe publicat per vàries ONGs entre les quals hi ha Oxfam, Amnistia Internacional, Save the children i Care Intenational, la situació humanitària en que es troba Gaza actualment és la pitjor des de l’ocupació d’aquest territori per Israel, el 1967.

El bloqueig d’Israel ha deteriorat fins a límits inconcebibles l’educació, la sanitat, la pobresa i l’ocupació a Gaza.

Llegeixo a
Vilaweb: “Per exemple, els preus dels aliments bàsics s’han encarit un 30% aquests últims mesos, més d’un milió de ciutadans de Gaza depenen de l’ajuda humanitària internacional, la taxa de desocupació voreja el 50% i cada vegada hi ha menys capacitat de produir béns exportables”.

Evidentment Israel s’escuda en que el seu bloqueig és en represàlia pels coets que Hamàs els tira. I Hamás justifica els seus atacs com a resposta a les accions d’Israel. La crisi sembla no tenir fi, i en els últims dies ha empitjorat ja que Israel ha dut a terme una ofensiva militar a Gaza que ha costat la vida a un centenar de palestins, la gran majoria civils.

Mentrestant occident s’ho mira.

Eneko a la seva vinyeta no dubta a assenyalar un culpable. En la meva opinió no hi ha un únic culpable, però sense cap dubte no hi haurà cap solució possible al conflicte si el govern d’Israel no canvia radicalment la seva posició.

9 de març 2008

Dia internacional de la dona

Ahir va ser el dia internacional de la dona. Crec oportú escriure unes ratlles sobre la fotògrafa Lana Slezic que durant dos anys va retratar la vida quotidiana de centenars de dones afganes. En aquest blog ja he parlat anteriorment de la situació de les dones a l’Afganistan. Com diuen a Lápices para la paz:
Las niñas en Afganistán se inician como tejedoras a los 7 años. Durante 12 horas por día. Cuando no es el hilado o el teñido, les espera la tarea de siglos: moler grano, hacer yogur, juntar leña, criar niños. El estudio les está vedado. Niñas, mujeres: una vida corta, anónima, cruel, sin nombres, sin identidad. Estamos en un mundo de hielo donde estas injusticias imperan. ¿Hasta cuando?
Us adjunto algunes fotografies de Lana Slezic. En el dia intenacional de la dona els seus ulls són els nostres.

7 de març 2008

Ja n'hi ha prou! Basta ya!





Pensament nº18: temps de paradigmes

Us tradueixo al català un fragment de la circular d’aquest Febrer de Pere Casaldàliga que he trobat al blog Otro mundo es posible.
Avui crec que es deuen citar com a paradigmes majors i més urgents, els drets humans bàsics, l’ecologia, el diàleg intercultural e interreligiós i la convivència plural entre persones i pobles. Aquests quatre paradigmes ens afecten a tots, perquè surten a l’encontre de les convulsions, objectius i programes que està vivint la Humanitat maltractada, però sempre esperançada encara. Pere Casaldàliga.

6 de març 2008

La maledicció de ser nena (II)

Fa unes setmanes en un post que vaig anomenar “La maledicció de ser nena” vaig parlar del problema del infanticidi i el feticidi de nenes a països com Índia, Pakistan i Xina.

Com deia llavors, la realitat és que centenars de milers de nenes desapareixen just després de nèixer. Ni la medicina ni les lleis han aconseguit erradicar aquesta pràctica. Les raons són tan complexes com antigues, i estan lligades a l'extrema pobresa, l'analfabetisme i a tradicions mil·lenàries, com l’altíssima dot que han de pagar les famílies quan una filla es casa.

A més segons Save the Children, més de 7.000 dones a l’Índia són assasinades per les seves famílies anualment, a causa de lleis no escrites en disputes per les dots.

Doncs bé, llegeixo a Canal Solidario que el govern Indi posa en marxa mesures per frenar l’abortament selectiu de nenes.

Ante esta situación, el gobierno indio ha decidido poner en marcha una iniciativa que pagará a las familias empobrecidas casi 3.000 dólares para que den a luz a sus hijas y desalentar la práctica del aborto selectivo.

Según la ministra de la Mujer y Desarrollo Infantil de India, Renuka Chowdhury, el gobierno pagará "el dinero en fases” y supervisará “cómo se cría a las niñas".

El gobierno indio pagará 15.500 rupias (250 euros), en fases, a las familias pobres que tengan niñas, con una cantidad fija de 100.000 rupias (1.630 euros) cuando la hija alcance los 18 años, siempre y cuando ésta esté soltera y cumpla unos criterios determinados respecto a su educación, inmunización y nutrición.

El proyecto, que comenzará a desarrollarse en breve, se aplicará en siete estados donde las niñas se enfrentan a una discriminación más acusada. Para Chowdhury, esto obligará a las familias a que cuiden de sus niñas y salvará muchas vidas.

Haig de dir que qualsevol pas per intentar solucionar el problema em sembla positiu, i havent viscut una temporada a l’Índia conec bé aquesta problemàtica. La solució de donar diners a primer cop d’ull no em sembla la més indicada, però si es van donant per fases i es supervisa l’educació de les nenes hi puc estar mig d’acord. Em sembla bé el requisit de que la nena hagi de ser soltera als 18 anys, evitarà aquesta terrible costum de casar les nenes tan joves.

Però està clar que aquesta solució no elimina les causes del problema, no deixa de ser com posar un pedaç per tal de que ningú pugui dir que el govern no fa res per evitar els infanticidis.

Com a solució a curt o mitja termini pot servir, però per mi la veritable solució passa per l’alfabetització i l’educació de la població rural (700 milions de persones) acompanyat de bones polítiques de desenvolupament, i per suposat fer que es compleixin les lleis en els temes de castes i de la dot. Evidentment això comporta un treball a molt més llarg termini, però exemples com el treball de Vicenç Ferrer a Anantapur ens demostren que no és un somni ni una utopia.

A la foto dues exalumnes meves que arribaran molt lluny, la Pratibha i la Meena.

Pensament nº17: la ment, la guerra i la pau

Les guerres neixen en la ment de les persones i, per tant, és en la ment de les persones on cal bastir baluards de la pau. Constitució de la Unesco, Londres 16 de Novembre de 1945.

5 de març 2008

El Katrina va ser culpa dels gais


Al bloc de Marc Vidal vaig llegir una entrada que no em puc estar de comentar/reproduir. En la seva entrada en Marc ens parla de John Hagee, un dels personatges que recolza al candidat republicà McCain a la presidència dels Estats Units.

Hagee és un fonamentalista evangèlic d’alt calibre, nascut a Texas, que no para de dir barbaritats una darrera l’altra. El problema és que té moltíssims seguidors. Us copio el text de’n Marc Vidal perquè veieu les tonteries que ha arribat a dir aquest tal Hagee.

Segons aquest, "Déu va destruir Nova Orleáns per culpa dels gais que poblaven els seus carrers i ho va fer de la mà de l'huracà Katrina". El seu discurs homòfob i medieval està omplert de perles:

1.- "Tots els huracans són actes de Déu, perquè Déu controla els cels".

2.- "Nova Orleáns tenia un nivell de pecat que era ofensiu per a Déu, i per això són destinataris de la sentència inapel·lable de Déu".

3.- "El dilluns que va arribar el Katrina era el dia previst per a una desfilada d'homosexuals".

4.- "Com la promesa dels col·lectius organitzadors era que la desfilada assoliria un nivell de sexualitat mai abans vist en qualsevol de les altres desfilades de l'Orgull Gai, va obligar que el judici de Déu fos tan sever".

5.- "Alguns sabem que la Bíblia mostra el camí i quan es viola la llei de Déu, aquest porta de vegades la pena abans que la sentència".

Segons aquest encantador i afectuós líder espiritual, l'huracà Katrina va ser, de fet, la sentència de Déu contra la ciutat de Nova Orleans. Que tremolin a San Francisco o a Sitges.

Em sumo a la preocupació de’n Marc, aquest en Hagee seria un tipus molt perillós si algun dia arribés a ser part destacada del grup d’assessors del futur president dels Estats Units.

Jo continuo esperant que guanyi Obama, del qual us adjunto aquest vídeo que ja haureu vist mil cops a altres blogs, però que un no es cansa de mirar.



4 de març 2008

La Qüestió Kurda

Ahir Eneko ens proposava una reflexió sobre el problema del Kurdistan a través d’una de les seves fantàstiques vinyetes de crítica social.

Us adjunto també un fragment de
“La Qüestió Kurda” d’Olga Miró, dintre del Curs Conflictes i Convergències (UB).

LA QÜESTIÓ KURDA

Els kurds constitueixen la minoria ètnica més nombrosa que no té Estat propi, tot i ser el tercer poble més important en nombre de l’Àsia Occidental, després dels àrabs i dels turcs. Descendents dels medes, de llengua indoeuropea, la seva societat és fortament tribal. Tot i haver estat islamitzats sota la dominació àrab, mantenen fortes tradicions vinculades a la religió mazdaista dels seus orígens.

Els kurds, una branca indoeuropea expulsada de l’Àsia Central fa 4.000 anys, ocupen els 500.000 quilòmetres quadrats que formen el Kurdistan, des de les muntanyes Taure de l’Anatòlia oriental, a Turquia, a les muntanyes Zagros de l’oest iranià i el nord de l’Iraq. El subsòl d’aquesta zona, muntanyosa, aïllada i inhòspita, conté una de les més grans reserves petroleres del Pròxim Orient.

Tot i que són considerats grans guerrers (kurd, en persa, significa “heroi”), en molt poques ocasions han tingut autonomia política. Després de la primera Guerra Mundial, on gairebé un milió de kurds van morir assassinats o de gana, el territori kurd es reparteix entre Turquia (22 milions), l’Iran (10 milions), l’Iraq (6,5 milions), Síria (2 milions) i Armènia (1 milió).

Origen i evolució del conflicte:

- 1915: En plena guerra mundial, l’Imperi Otomà decideix el
genocidi en massa i l’anihilació dels pobles assiris i armenis que conviuen al Kurdistan amb el poble kurd. Milions d’armenis i assiris van ser assassinats amb la col·laboració kurda, i molts altres van ser deportats.

- 1920:
Tractat de Sevres: Al final de la primera Guerra Mundial, després de la caiguda de l’imperi Otomà, aquest tractat va traçar les noves fronteres del Pròxim Orient. Incloïa la independència del Kurdistan, com a recompensa al suport que els guerrillers kurds van donar a les potències aliades durant la guerra. Tot i això, el Tractat mai no es va ratificar i va ser substituït pel de Lausana.

- 1923:
Tractat de Lausana: Va ometre per diversos interessos, entre els quals els petroliers, la promesa feta al poble kurd. Els 500.000 km2 d’un territori que històricament pertanyia als kurds van ser repartits entre Turquia, l’Iraq, l’Iran, Síria i l’antiga república soviètica d’Armènia.

- Després de la Segona Guerra Mundial, el 1945, els kurds reclamen els seus drets, però la recent creada Organització de Nacions Unides es limita a confirmar que havia rebut el seu memoràndum.

3 de març 2008

La música dels nombres primers


Ahir vaig acabar de llegir “La música de los números primos” de Marcus du Satoy (El Acantilado, 2007). El llibre ens presenta uns dels misteris encara no resolts més fascinants: la distribució dels nombres primers. Els nombres primers són com els àtoms de l'aritmètica (l'hidrogen i l'oxígen del món dels nombres). Malgrat la seva importància fonamental en l'àmbit de les matemàtiques, actualment el misteri segueix obert, i representen un dels enigmes més seductors en la recerca del coneixement humà. Si algun cop us heu preguntat com predir el següent nombre primer d’una sèrie, o si existeix alguna fòrmula per generar nombres primers, llavors aquest llibre us resultarà fascinant.

En 1859, el matemático alemán Bernhard Riemann planteó una hipótesis que apuntaba a la solución del antiguo enigma. Pero no consiguió demostrarla y el misterio no hizo más que aumentar. En este libro asombroso, Marcus du Sautoy nos cuenta la historia de los hombres excéntricos y brillantes que han buscado una solución para revolucionar ámbitos tan distintos como el comercio digital, la mecánica cuántica y la informática. El relato de Du Sautoy constituye una evocación maravillosa y emocionante del mundo de las matemáticas, de su belleza y sus secretos.


Es tracta d’un llibre segurament no apte per tothom pel seu contingut matemàtic tot i que l’autor intenta introduir les mínimes fòrmules necessàries. Es sol dir que cada fòrmula que introdueixes en un llibre redueix a la mitat el nombre de lectors. En aquest cas l’autor consegueix un to divulgador que atrapa al lector des del principi. Tot i així, tenir una bona base matemàtica ajuda molt a la lectura.

Un llibre ideal per descobrir la bellesa de les matemàtiques i de la vida. La hipòtesi de Riemann semblava revelar una harmonia màgica existent en el camp dels nombres però fins ara ningú ha aconseguit demostrar-la. Hi ha un milió de dòlars esperant que algú resolgui el misteri de la partitura oculta que podria explicar la cacofonia dels nombres primers.

Molts crítics han descrit el llibre com un thriller matemàtic, en que s’expliquen les vides de diferents matemàtics (Gauss, Euler, Riemann, Hardy, Ramanujan, ...) que han intentat resoldre l’enigma dels nombres primers.

Per a amants de les matemàtiques i la metafísica. Perquè en el fons, quan vas fins a les arrels més profundes de les matemàtiques un acaba tenint la sensació que aquestes es dilueixen/transformen en les grans qüestions de la metafísica.
“El gran llibre de la naturalesa està escrit en símbols matemàtics”, Galileo Galilei.

1 de març 2008

Pensament nº16: un altre cop la utopia

Llegint un article del sempre interessant escriptor, filòsof i teòleg Leonardo Boff sobre les utopies, he descobert una cita d’Oscar Wilde que m’ha agradat:
Un mapa del món que no inclogui la utopia no és digne de ser observat, doncs ignora l’únic territori al que la humanitat sempre atraca, partint de seguida cap a una altra terra millor. Oscar Wilde.