29 de febr. 2008

Sarita


Quan vaig conèixer la Sarita (la primera per l'esquerra a la foto) estudiava 7è a l’escola Shanti Bhavan (Tamil Nadu, Índia). Actualment deu estar a punt d’acabar el 9è curs. Ahir vaig trobar al Youtube el vídeo que afegeixo al final de l'entrada, suposo que pertany a algun altre voluntari que va passar per l’escola.

La Sarita era una noia bastant tímida, i una de les més aplicades a les meves classes, però en matemàtiques anava una mica fluixeta, així que als vespres abans de sopar venia amb un altre grup petit de nanos per tal que els donés classes de repàs de matemàtiques. El que allà en deien “individual help”. Aquestes classes eren fantàstiques perquè podies conèixer molt millor els alumnes. Recordo que quan la Sarita va saber que el seu nom indi en español era el diminutiu de Sara li va fer molta gràcia. A l’Índia fan servir “sarita” per fer referència a un riu.

Al vídeo (1 min. 52 seg. en anglès) es veu com la Sarita ens presenta la seva mare que treballa a les
Baldev Farms, un altre projecte, en aquest cas de desenvolupament comunitari, al costat de Shanti Bhavan. Es tracta d’unes plantacions de plataners que funcionen amb forma de cooperatives i com a espai d’empoderament de les dones. Les dones com tots sabreu son un col·lectiu molt discriminat a l’Índia rural. Al vídeo també s’hi veu el poble on viu la família de la Sarita i una mica de l’escola Shanti Bhavan.

28 de febr. 2008

Dret a vot per a persones immigrades. Cartes al diari El Punt.

Avui he llegit al diari El Punt una carta en contra de la campanya pel dret a vot de les persones immigrades organitzada per la Coordinadora d’ONGs Solidàries de les Comarques Gironines i el Maresme. Ja és la segona carta que llegeixo en aquest aquesta línia, i no puc reprimir l’impuls de contestar-les a través d’aquest blog.

No pertanyo a la Coordinadora ni al diari El Punt (aquest últim ha participat a la campanya publicant les opinions de la gent que s’hi ha adherit), però sóc uns dels ciutadans que s’han adherit a la campanya.

La campanya simplement vol posar de manifest que el nostre sistema democràtic no permet la participació plena de totes les persones que viuen i treballen en la nostra societat, ja que moltes no poden exercir el dret a vot, element clau per a la participació en el nostre sistema polític. Sembla però que hi ha gent que no comparteix aquestes idees.

La campanya concretament ha estat impulsada per la Comissió pels Drets Socials i Polítics que està integrada per persones de GRAMC, Càtedra UNESCO de Desenvolupament Humà Sostenible de la UdG, Fundació SER.GI, ACCEM, GEES, Eina, Càritas-Girona, equip tècnic de la Coordinadora, i d’altres persones que no formen part de cap entitat.

Adjunto tot seguit les dues cartes i després els meus comentaris.

Dijous, 21 de febrer de 2008

No a la campanya per al dret a vot per a tothom

Carles Albets. L’Estartit (Baix Empordà)

Sóc comprador habitual d’El Punt i he llegit que aquest diari acaba d’impulsar una campanya pel reconeixement del dret a vot de la població immigrada. Doncs bé, a partir d’avui no compraré més El Punt i convido a tothom que pensi com jo a fer el mateix. Estic totalment en contra d’aquesta campanya. Ja n’hi ha prou que els donem tots els drets i ells no vulguin cap de les nostres obligacions. Ja n’hi ha prou d’aquesta hipocresia que tothom porta per bandera del que és políticament correcte i en canvi quan parles amb algú que li faran una mesquita al costat de casa seva, diu que ni parlar-ne. Quan dic tot això, no parlo de tots els immigrants, sinó dels que volen tots els drets i no volen adquirir cap obligació i encara menys integrar-se a la nostra societat. No ho dic a l’orella com fa molta i molta gent, sinó amb la veu prou alta perquè qui vulgui em pugui escoltar. Són gent que no tenen cap intenció d’adaptar-se a la nostra cultura i que el que voldrien és que nosaltres ens adaptéssim a ells. Faig un crit a la societat perquè reaccioni, perquè molt probablement quan ho vulguem fer ja serà massa tard.

Dijous, 28 de febrer de 2008

No s’hi val

Xavier Ribera (Girona)

No s’hi val... la campanya engegada per la Coordinadora d'ONG Solidàries al diari El Punt.
No s’hi val... tal com està enfocada. És partidista i, al meu parer, no reflecteix el sentiment general.
No s’hi val... cercar persones conegudes perquè posin la cara només a favor dels seus interessos. On és la pluralitat i la participació de tota la societat? La població immigrada hauria de tenir els mateixos drets i deures... però primer hauria de fer esforços per integrar-se i seguir les mateixes regles de joc que la resta de la societat. Llavors és quan podria exercir el dret a vot.
Sí que valdria... una campanya oberta, no condicionada i que reflectís el pensament de tots els ciutadans, sigui quin sigui.
En democràcia s’haurien de poder escoltar totes les opinions, o no?

Bé, rebatre els arguments dels senyors Albets i Ribera no és gaire difícil. Ells mateixos es contradiuen. Començant per la última carta, diu tal qual “En democràcia s’haurien de poder escoltar totes les opinions, o no?”. Doncs precisament per això es fa la campanya, per poder escoltar l’opinió de tothom, incloses les persones immigrades. També diu que la campanya és partidista i que on són la pluralitat i la participació de tota la societat. Això mateix ens preguntem els que estem a favor de la campanya. Si vostè vol fer campanya en contra del dret a vot és totalment lliure de fer-ho, tot i que serà bastant absurd, perquè aquest dret llastimosament encara no existeix. Evidentment la campanya no difondrà opinions de gent que hi està en contra, seria d’imbècils. Seria com fer campanya per salvar les balenes des dels vaixells que les pesquen. Això no és partidisme sinó coherència.

La primera carta com a mínim no és tan contradictòria. Ens parla de la hipocresia de la gent, que és evident que existeix i segurament n’hi ha molta. El que passa es que quan després parla de drets i deures la cosa ja canvia. Jo a tots aquells que estan tan preocupats pels deures que s’han d’exigir als immigrants, els recordo una frase que un cop vaig sentir: els drets i els deures són com les palmeres, no donen fruits si no creixen l’un al costat de l’altre. Com diu Arcadi Oliveres, tota persona és igual en drets i deures. Els immigrants també. És un contrasentit definir-se com a demòcrata i no donar-los-hi el Dret de vot

Des d’aquí us animo a participar a la campanya, enviant a la Coordinadora una foto i un petit text comentant perquè creieu que s’ha d’exigir el dret a vot, i serà publicat al Flickr amb la resta de contribucions.

27 de febr. 2008

Pensament nº15: guerra justa?

Avui us regalo unes paraules de Noam Chomsky, un dels intel·lectuals més compromesos amb el moviment antiglobalització, i un dels lingüistes vius més destacats.
Alentado por estos tiempos de invasiones y evasiones, el debate de la “guerra justa” ha resurgido entre los expertos e incluso entre los que se ocupan de crear políticas. Pero, discusiones aparte, los hechos en el mundo real con demasiada frecuencia refuerzan la máxima de Thucydides de que "El poderoso hace lo que puede, mientras que el débil sufre lo que debe” – lo cual, además de ser indiscutiblemente injusto, constituye, en la actual fase de la civilización de la humanidad, una amenaza literal para la supervivencia de la especie.

26 de febr. 2008

Bipartidisme i promeses electorals

Després de veure el debat d’ahir, aquets dos dibuixos d’Eneko cobren més sentit que mai. Us recomano mirar el seu blog per veure’n més.


25 de febr. 2008

Blogs i solidaritat. Un passeig.

Avui us recomano un passeig virtual per alguns blogs que toquen temes socials. Només és una petita selecció.
  • Així ho penso: no és casualitat que el blog d’en Josep Maria sigui el número 1 en el ranking d’activisme en català a Alianzo. Una feina ben feta.
  • Chema Caballero: per conèixer la feina del missioner xaverià a Sierra Leona.
  • Espiritualidad y Política: parlar de religió i política avui en dia és una manera fàcil d’aconseguir que el teu interlocutor s’enfadi amb tu. Aquest blog aborda aquests dos temes amb punts de vista molt interessants. De lectura obligatòria.
  • Gotes d'aigua: en Carles ens parla d’ecologia, energies alternatives, aigua, etc. Per aprendre post darrera post.
  • Hernán Zin: el periodisme en majúscules. Per conèixer els conflictes i les guerres en primera persona. Ara ens escriu des de Kenia.
  • ICTlogy: cal llegir l’Ismael per estar al dia sobre com utilitzar les TIC per al desenvolupament. En anglès. Imprescindible.
  • La Broma: l’Olga treballa a la Fundación Chandra i a part de tenir un blog genial, i de ser una experta en com utilitzar la Web 2.0 a les organitzacions socials, també ha creat un directori de blogs socials (Proyecto Blong) que segurament és el més complet que hi ha.
  • La otra agenda: una visió alternativa de la realitat. Una agenda pels drets humans i el canvi social.
  • Las Sonrisas de Bombay: la Belén, voluntària a Sonrisas de Bombay, ens escriu des de Vasai (al nord de Bombay) explicant-nos notícies i l’evolució dels projectes de l’organització.
  • Nau Argos: en Jaume escriu un blog sobre cultura, cooperació i drets humans que és d’un gust exquisit. Un plaer llegir-lo.
  • No time to waste: desenvolupament sostenible i compromís social. Un expert en TIC que es rebel·la contra la injustícia social.
  • Shanti Bhavan Blog: per conèixer el projecte Shanti Bhavan (Tamil Nadu, Índia) a través de la mirada dels propis nens i nenes de l’escola.
  • TecnolONGia: en Jaume escriu sobre les TIC a les Organitzacions No Lucratives. El blog és de referència obligatòria sobre aquest tema.
  • Todo cuanto amé: una altra treballadora de la Fundación Chandra, en aquest cas la Paloma, ens ofereix la seva personal mirada sobre temes socials.

24 de febr. 2008

La pobresa és verí


A través del blog Humanismo y Conectividad llegeixo que “La pobresa és verí”. Així ho afirma a la seva columna del New York Times l’eclèctic economista Paul Krugman, categòricament e imitant la grandiloqüència de Mao.
De acuerdo a investigaciones realizadas por la American Association for the Advancement of Science: “La pobreza durante la niñez temprana envenena el cerebro”. Neurocientíficos han hallado que “mucho niños provenientes de familias pobres experimentan niveles insalubres de estrés hormonal, que impiden el normal desarrollo neuronal del niño.” Esto se hace notar en el desarrollo del lenguaje y la memoria atributos, por cierto necesarios para escapar de la pobreza.
La pregunta és, tal com es fan a Humanismo y Conectividad: realment calien investigacions d’uns neurocientífics per provar que viure en comunitats marginades, en condicions insalubres, sense sanitat, sense educació, amb famílies desestructurades, i envoltats de violència, provoquen que el desenvolupament del nen no sigui el normal?

A vegades al·lucino.


Fotografia: Els slums de Mumbai. Anand Giridharadas/International Herald Tribune.

Pensament nº14: sobre la pobresa

“La pobresa no és un fenomen natural. La causen els èssers humans i pot ser superada i erradicada gràcies a l’actuació d’aquests mateixos èssers humans. Acabar amb la pobresa no és un gest de caritat; és un acte de justícia. És protegir un dret fonamental, el dret a la dignitat i a una vida decent. Mentres hi hagi pobresa, no hi haurà veritable llibertat”, Nelson Mandela.
Vist a La otra agenda.

21 de febr. 2008

Persones Clau (III): Chema Caballero


Continuant la sèrie de persones clau en la lluita actual per un món més just, avui li toca el torn a Chema Caballero.

El 2006 vaig tenir la sort de poder assistir a una conferència a Girona de José María Caballero Cáceres, més conegut com Chema Caballero. En sabia ben poca cosa d’ell. El primer cop que en vaig sentir parlar va ser a través d’una conversa a l’Índia amb l’escriptora
Lolita Bosch de qui ja he parlat en aquest blog.

Jo ja coneixia el problema dels nens i nenes soldats, però aquella conferència em va impressionar molt. Alguns detalls de com s’obliga els nens a fer mal a les seves pròpies famílies per tal que ja no puguin tornar-hi, i de com se’ls crea addicció a drogues de forma deliberada em van horroritzar. També vaig descobrir algunes coses com que Espanya és un dels màxims exportadors de munició per armes lleugeres a l’Àfrica subsahariana. Armes lleugeres que acaben a les mans de nens com els que Chema intenta rehabilitar.

Chema va néixer el 1961 a Castuera (Badajoz). Es va llicenciar en Dret a la Universidad Autónoma de Madrid el 1984 i té un Màster en ciències socials per la Universitat de Long Island (Nova York). El 1995 va ser ordenat sacerdot dintre de la congregació dels Missioners Xaverians. Dintre de les vivències que l’han ajudat a treballar a Sierra Leona, hi ha el seu treball amb immigrants a Madrid, o la seva estada al Bronx novaiorquès.

Va arribar a Sierra Leona el 1992, i des del 1999 és el director del programa de rehabilitació de nens i nenes soldats dels Missioners Xaverians. Des de l’abril del 2004 compagina aquesta feina amb un nou projecte a la zona més pobre de Sierra Leona, Tonko Limba. Es tracta d’un projecte de construcció d’escoles i formació de professorat que es titula “Educació com a motor del desenvolupament”.

Quan el 1999 li van encarregar a Chema la labor de rehabilitar els nens soldats no tenia cap model per copiar. Ningú havia intentat fer-ho abans, i de fet molta gent ho donava per impossible. La preparació de Chema, així com el seu entusiasme i les seves experiències diàries van convertir-se en un programa que fa un parell d’anys ja havia salvat a més de 3.000 nens i nenes, reincorporant-los a la societat de Sierra Leona.

Les xifres de recuperacions del programa liderat per Chema Caballero en el centre de Saint Michael ens demostren que per molt avall que caigui la condició humana, i per molt mal que s’hagi fet als nens i nenes, gairebé sempre queda un trosset des del que podem partir i començar a construir una nova vida.

Des del 2005 familiars de Chema han tirat endavant l’ONG
DYES (Desarrollo y Educación en Sierra Leona), i el seu objectiu es ajudar en la finançament de projectes de desenvolupament en aquell país.

Podeu seguir les vivències de Chema Caballero a través del seu
blog.

20 de febr. 2008

Mnemotècnia per la Història de la Terra


Una curiositat. Tot i que d’una manera bastant incompleta, 5x10^9,8,7,6,5,4,3,2,1,0 és un fàcil mnemotècnic que ens ajuda a recordar la història de la Terra, des del naixement fins a l’actualitat.

- Fa 5x10^9 anys aproximadament que va néixer la Terra.
- Fa 5x10^8 anys va aparèixer el primer peix.
- Fa 5x10^7 anys aparegueren els primers simis.
- Fa 5x10^6 anys sorgiren els primers humans.
- Fa 5x10^5 anys, els primers nadons amb el cervell més gran al néixer.
- Fa 5x10^4 anys va aparèixer el primer llenguatge.
- Fa 5x10^3 anys va sorgir la primera escriptura, la primera ciutat, i els primers exèrcits.
- Fa 5x10^2 anys aparegueren els primers llibres impresos.
- Fa 5x10^1 anys van sortir al mercat les primeres computadores comercials.
- [Afegit personal] Fa 5x10^0+24 anys vaig néixer jo ;)
- Fa 5x10^0 anys, o sigui els primers anys del segle XXI, s’ha confirmat l’escalfament global.

Via
Microsiervos, cgredan blog, Mnemonic Device.

19 de febr. 2008

Suspens a la cooperació catalana

Com que m'ha semblat interessant, reprodueixo literalment la carta de Jordi Oriola a la secció El lector escriu de El Punt (19/02/08):
Enguany, la cooperació catalana oficial al desenvolupament amb els països del sud generarà deute extern. Això suposa un retrocés en la qualitat de l'ajuda catalana. El nou pla de cooperació de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament destinarà 14.360.000 euros a crèdits reemborsables, que suposaran un 21% de l'ajuda oficial al desenvolupament (AOD) de la Generalitat de Catalunya. És pertinent recordar que, l'any 2000, i coincidint amb el dia de les eleccions generals, mig milió de catalans van votar en la consulta social per a l'abolició del deute extern, que, de manera no volguda, va acabar convertint-se en un acte de desobediència civil massiva atès que la Junta Electoral Central l'havia prohibit perquè considerava que interferia en les eleccions generals en curs. Del mig milió de votants (aviat és dit!), un 97% van rebutjar el deute extern i els crèdits FAD espanyols perquè entenien que contribuïen al subdesenvolupament del sud. Ara, el nou pla de cooperació de la Generalitat comptabilitza, per primera vegada, els crèdits retornables com a AOD, creant una mena de «crèdits FAD catalans» en comptes d'apostar pel model de cooperació progressista que només preveu la donació dins de l'AOD. Atesa la sensibilitat catalana en el tema, trobo que l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i la conselleria d'Economia i Finances han estat poc ètiques i democràtiques. Si, a més, comprovem la unilateralitat i el poc consens buscat per l'agència amb la Federació Catalana d'ONGD i els moviments socials pel que fa a l'aprovació del pla, el panorama no podria ser més decebedor. No era aquest el tripartit d'esquerres que ens van explicar.

Actualització 20/02/08:
Davant de les diferents reaccions que hi han hagut sobre el suposat retrocés en la qualitat de la AOD a Catalunya, la Direcció General de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària de la Generalitat de Catalunya ha fet el següent manifest:

A mi personalment les raons que donen no m'acaben de semblar convincents.

I si tots fèssim el que volem que facin els altres...

18 de febr. 2008

Pensament nº13: sobre la felicitat


Diuen que una vegada un tigre vell i molt respectat, tot passejant per un bosc del qual ell era el guardià als peus dels Himàlaies, va trobar-se amb un petit tigre que intentava agafar-se la cua donant voltes sobre si mateix sense parar. El tigre vell li va preguntar: “Per què ho fas això?”

El petit tigre va contestar: “Perquè he après que el millor és la felicitat i la meva cua és la felicitat”.

El tigre vell, molt conegut i respectat a la regió per la seva saviesa i al qual se li atribuïa el poder d’invocar a Indra, li va respondre: “Jo també sé que la meva cua és la felicitat, però m’he adonat que quan la persegueixo se m’escapa i, en canvi, quan vaig fent el que haig de fer ella ve darrera meu per tot arreu on jo vagi”.

Adaptació personal d’un petit conte hindú que vaig sentir fa temps.

Per cert, aquest és el post número 50 del blog. Sé que només és una petita fita, però no per això deixa de ser important. La veritat és que actualitzar el blog ja s'ha convertit en una rutina (gairebé diària) en la que estic atrapat. Gratament atrapat. Moltes gràcies a tots els lectors, habituals i esporàdics. Cada cop rebo més comentaris, visites, i hi ha més gent registrada. Tot això dóna sentit al blog.

17 de febr. 2008

L'altre Gandhi


En aquest blog ja he parlat de Gandhi més d'un cop. Avui reprodueixo un article molt interessant de Xevi Planas que he llegit al Presència, a la secció Un nom, un món.


Mohandas Karamchand Gandhi

Una mare preocupada per la salut del seu fill no aconseguia convèncer-lo de la necessitat que deixés de menjar sucre. Confiant que l’autoritat moral de Mohandas Karamchand Gandhi (Pobandar, 1869-Nova Delhi, 1948) el podia persuadir, el va dur davant l’apòstol de la no-violència. La mare va demanar a Gandhi que li digués al nen que no mengés més sucre. Després d’una pausa, Gandhi va respondre que en aquell moment no ho podia fer i que tornessin al cap d’uns dies. El van visitar de nou més endavant. Llavors Gandhi va mirar els ulls del nen i li va dir “No mengis sucre, que no et va bé”. La mare se’n va anar agraïda. Abans d’acomiadar-se, estranyada, li va preguntar a Gandhi per què no li havia dit al nen el mateix el primer cop que el va veure. Gandhi li va confessar: “Llavors jo encara menjava sucre”.

Aquesta anècdota il·lustra fins a quin punt Gandhi era reflexiu i coherent. Va viure sense por fins al final fidel a ell mateix. No temia ni la mort. El dia abans que li arribés, Gandhi va tranquil·litzar un pare que acabava de perdre la filla: “No pateixi. La mort només és una aparença. El cos mor. L’ànima, no. Existia ahir, existeix avui, existirà demà. Compleixi amb el seu deure com abans i no estigui trist”.

L’exemplaritat del testimoni d’aquest revolucionari no pare de crèixer, seixanta anys després de la seva mort. Albert Einstein ja ho havia pronosticat: “D’aquí uns anys la gent no podrà creure que un home com Gandhi hagi pogut existir, i hagi pogut caminar en carn i ossos sobre aquesta terra”. Pagès editors ha publicat L’altre Gandhi, l’espiritualitat d’un mite, un recomanable llibre de Josep Maria Duch. Hi brilla, ple de matisos, el pensament lúcid d’un home excepcional: “No vull que la meva casa estigui emmurallada per tots costats. Desitjo que les cultures de totes les nacions vagin d’aquí cap allà al voltant de casa meva tan lliurament com sigui possible. Però refuso que cap d’aquestes cultures m’arrabassi els peus. Em nego a viure a la casa d’un altre, com un intrús, un captaire o un esclau”.

Xevi Planas.

16 de febr. 2008

Pensament nº12: Cooperació vs Competència

La conducta social està fundada en la cooperació, no en la competència. La competència és constitutivament antisocial perquè, com a fenomen, consisteix en la negació de l'altre [...] El fet que cada vegada que ens neguem a ajudar o a compartir recorreguem a una explicació per justificar el nostre rebuig prova, d'una banda, que tot rebuig a ajudar o compartir fa violència al nostre èsser biològic bàsic i, d'altra banda, que les nostres ideologies justificatives ens enceguen davant de nosaltres mateixos i els altres. Humberto Maturana.
Llegit a Illacrua i vist anteriorment a La trama de la vida.

15 de febr. 2008

Una infància entre la guerra i la fam


Foto presa a fora de l’Hospital de Tuberculosis i Enfermetats Contagioses de Kabul, Afganistan, al juny del 2007. L’autor és Ricardo Venturi, i ha estat una de les fotos seleccionades del XI Premi Internacional Luis Valtueña de Fotografía Humanitaria. Hi podem veure com els pacients fan cua esperant la distribució de menjar. Un nen de 9 anys espera la seva mare per ajudar-la a portar el menjar en el camí de tornada a casa.

Cada dia moren uns 600 nens menors de 5 anys a Afganistan degut a pneumònies, mala nutrició o simples diarrees. És el tercer país amb la taxa de mortalitat infantil més alta, només per darrera de Sierra Leona i Angola, i el segon en termes de mortalitat materna.

La principal causa de mort d’aquests nens i nenes, i de les seves mares és la falta d’aigua potable. Només 5 milions d’afgans fan servir aigua neta i només 2,6 milions compten amb serveis de clavegueram; tot això en un país d’uns 32 milions d’habitants.

Un país devastat per la guerra.

14 de febr. 2008

Pensament nº11: sobre els llibres

Un proverbi hindú que m'encanta:
Un llibre obert és un cervell que parla;
tancat, un amic que espera;
oblidat, una ànima que perdona;
destruït, un cor que plora.

13 de febr. 2008

Estadísticament parlant

L’estadística és la ciència segons la qual si tu tens dos gallines i jo cap, tots dos tenim una gallina.
Vist a Microsiervos (estadística segons la Frikipedia)

12 de febr. 2008

Un poble traït


Intermón-Oxfam acaba d’editar el llibre de Linda Melvern “Un poble traït. El paper d’occident en el genocidi de Rwanda”. Amb ell l’autora vol denunciar la responsabilitat dels actors internacionals en un conflicte que va causar més de 800.000 morts.

Com va dir Einstein: “La vida és molt perillosa. No tant per les persones que fan el mal, sinó per les que s’asseuen a veure el que passa”.


Pels que no l’hagueu vist, us recomano la pel·lícula
Hotel Rwanda, que explica la història real de Paul Rusesabagina, una espècie de Schindler hutu, que va amagar 1200 refugiats tutsis (entre ells la seva dona tutsi i els seus fills) a l’hotel Mille Colines que ell dirigia. A la pel·lícula no acaba de quedar clara la postura de la ONU ni l’aparició i desaparició de les tropes belgues i franceses, però tot i així crec que ens acosta una mica a la trista realitat d’aquell conflicte. La interpretació de Don Cheadle espectacular.

Llibre vist a: Canalsolidari

11 de febr. 2008

Mediambient i poesia


Al blog de Keri Smith fa uns mesos es va fer difusió d’un text del poeta i activista mediambiental Gary Snyder, on s’animava a fer-ne difusió. Després de llegir-ne la traducció al castellà de Paloma Ortega al seu blog Todo cuanto amé, amb molt de retard jo us en faig la traducció al català.
Sabem que art i ciència poden ser aliats. Necessitem moltes més dones a la política. Necessitem una visió religiosa que abraci la natura i no temi la ciència; directius de negocis que coneguin i acceptin límits ecològics i espirituals; líders polítics que hagin treballat a col·legis, fàbriques o granges i que encara escriguin poemes. Necessitem líders acadèmics e intel·lectuals que hagin estudiat tant Història com Ecologia i els agradi cuinar i ballar. Necessitem poetes i novel·listes als que no els importin les crítiques literàries. Però últimament, el que més necessitem, són éssers humans que estimin el planeta. Gary Snyder

10 de febr. 2008

World Press Photo 2008

Ja s'han concedit els premis World Press Photo 2008. El jurat ha concedit premis en 10 categories diferents a 59 fotògrafs de 23 nacionalitats. Per tot arreu trobareu la fotografia guanyadora en la categoria absoluta. Jo us n'adjunto un altre parell que han estat guardonades.

"Congo in Limbo"
de Cédric Gerbehaye


"Yoga performers, Varanasi, India" de Tomasz Gudzowaty i Judit Berekai

8 de febr. 2008

El final de la imaginació


Una de les millors novel·les que he llegit mai és “El déu de les petites coses” d’Arundhati Roy. La seva lectura potser va ser una de les petites llavors que anys després, al germinar i fer arrels, em va portar a l’Índia.

La novel·la, traduïda a 30 idiomes, va aconseguir el premi Booker l’any 1997 i ha estat aclamada pel món sencer. El llibre d’Arundhati Roy, que era la seva primera novel·la, és un atac frontal al sistema de castes i a la dominació masculina. Avui en dia l’autora és una activista dels drets humans molt famosa, i s’ha convertit en una de les portaveus més influents del que en podríem dir moviment alter-globalitzador, o simplement moviment per la justícia global.

Que jo sàpiga Roy no ha tornat a escriure cap novel·la, s’ha dedicat a escriure assaigs i reportatges, més centrada en el seu paper d’activista. Espero que algun dia escrigui una nova novel·la. Aquí us adjunto un fragment de “El final de la imaginació” que és una indignada i compromesa denúncia de la utilització de l’energia nuclear amb fins bèl·lics, on aborda la hipocresia que envolta al tema, ja que aquestes armes són presentades com garanties de la pau mitjançant dissuasió.

Estoy dispuesta a arrastrarme, a humillarme abyectamente porque, en estas circunstancias, el silencio sería insostenible. Así que todos aquellos que estén por la labor: cojamos nuestro guión, pongámonos los disfraces que ya habíamos desechado y leamos nuestras frases de segunda mano en esta triste obra de segunda mano. Pero no olvidemos que lo que está en juego es descomunal. Nuestro cansancio y nuestra vergüenza podrían significar nuestro fin. El fin de nuestros hijos y de los hijos de nuestros hijos. De todo aquello que amamos. Tenemos que buscar en nosotros mismos y encontrar la fuerza para pensar. Para luchar. Una vez más, vamos lamentablemente por detrás de los tiempos.

7 de febr. 2008

Una tecnologia per detectar cometes salvarà vides a l’Àfrica

Algunes persones critiquen les grans despeses que es fan en recerca per a la indústria aeroespacial. La realitat és que tots aquests diners després acaben repercutint a altres àrees i indústries (desgraciadament molts cops a la militar). Potser l’exemple més clàssic és el del velcro utilitzat pels astronautes per evitar cremalleres, i ara present a tot arreu. Contínuament dispositius ideats per a missions espacials acaben tenint altres usos, avui a través de Tendencia21 n’he llegit un exemple formidable. De tant en tant, i encara que no surtin a les portades, hi ha bones notícies.

La tuberculosis, que està causada per la bactèria
Mycobacterium tuberculosis, mata a uns dos milions de persones cada any al món, principalment als països en vies de desenvolupament. El seu diagnòstic en llocs d’escassos recursos s’obté mitjançant l’anàlisi al microscopi de mostres de saliva, però és un procés laboriós, car, que requereix massa temps i no acaba de ser segur. A l’Àfrica el temps és vital, ja que el SIDA agreuja el problema de la tuberculosis, i l’esperança de vida d’una persona malalta al mateix temps de SIDA i de tuberculosis és de 56 dies!!

La notícia és que enginyers del sector espacial adaptaran un sistema de detecció de cometes per a ser utilitzat en el diagnòstic de la tuberculosis a països subdesenvolupats. Concretament s’utilitzarà un
espectròmetre de masses (Ptolemy) desenvolupat per a les missions espacials Beagle 2 i Rosseta, que garantitzarà un diagnòstic ràpid i exacte.

L’espectròmetre s’adaptarà per fer-lo portàtil i el diagnòstic s’aconseguirà bombardejant la mostra de saliva amb electrons d’alta energia per separar els components orgànics i detectar quines molècules hi ha presents.

Vist a Tendencia21.

6 de febr. 2008

Pensament nº10: Qui sinó tots?

Fragment de l'impressionant poema Ara Mateix de Miquel Martí i Pol musicat per Lluís Llach.
¿Qui sinó tots - i cadascú per torna -
podem crear des d’aquests límits d’ara
l’àmbit de llum on tots els vents s’exaltin,
l’espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament i amb tota llei d’indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.


5 de febr. 2008

Gno! Tanquem Guantànamo!

A la web de Canalsolidari he descobert la campanya Gno! de la Fundació Signes. Es tracta de demanar el tancament de la base nord-americana de Guantánamo mitjançant imatges i vídeos cedits per artistes, professionals del disseny, la publicitat i la comunicació. He estat navegant per la web de la campanya i m’ha semblat una proposta original.

Us adjunto alguns dels treballs que més m’han cridat l’atenció:
  • "Las dos Américas" de José Lizondo.

  • "GuantaNamO" de Valentino dall'Angelo i Manuel Hoctin.

  • "Where is Wally" de Fig

  • "Sense títol" de Paco Bascuñán.

Creacionisme

Un acúdit sobre el Creacionisme que m'ha fet gràcia.

4 de febr. 2008

Persones Clau (II): Muhammad Yunus


Continuant la sèrie que vaig iniciar amb Vicenç Ferrer sobre persones clau en la lluita per un món més just, avui li toca a Muhammad Yunus.

La gran majoria de persones creuen que acabar amb la pobresa és una utopia. Pensem que la pobresa ha existit i existirà sempre. Tot i això, la gent que ha profunditzat en el tema, i les persones que lluiten cada dia per eradicar-la, sovint pensen just el contrari. Muhammad Yunus té clar que acabar amb la pobresa està a les nostres mans, i creu que algun dia aconseguirem que passi a la història. Aquell dia, segons Yunus, tots nosaltres serem culpables davant els ulls dels nostres fills i néts que es preguntaran com vam poder permetre que això succeís, com pot ser que restéssim impassibles davant d’una injustícia tan gran. És semblant al que nosaltres pensem ara per exemple sobre l’esclavatge, no entenem com fa unes poques generacions podia ser una pràctica “normal” i ens horroritzem sense entendre com es podia permetre una pràctica així.

L’any 2006 Muhammad Yunus va rebre el Nobel de la Pau “pels seus esforços per incentivar el desenvolupament social i econòmic des de baix”. En el seu moment, algunes crítiques (en la meva opinió no gaire desencaminades) van suggerir que li haurien d’haver donat el Nobel d’Economia i no el de la Pau, per haver demostrat empíricament que nous models de finançament eren possibles per eradicar la pobresa.

Penso que Yunus és el paradigma d’emprenedor social, és a dir, un líder amb idees e iniciatives innovadores capaces de produir una transformació social i/o ecològica. Si per alguna cosa és famós, és pel concepte de microcrèdit, que ha posat en pràctica a través del
Grameen Bank.

Les seves idees són molt fàcils d’entendre. La pobresa és generada pel sistema i les institucions, i no pels pobres. En l’actualitat dues terceres parts de la població mundial són rebutjades pel sistema bancari mundial. Resulta evident que el capitalisme ha deixat de banda una gran part de la societat. Però Yunus no critica el capitalisme en sí mateix, sinó la part orientada a guanyar diners. El capitalisme pot tenir una altra part dirigida a oferir un servei a la societat, en el que es podrien anomenar "empreses de no pèrdues" (actualment es parla molt del concepte d’empreses socials).

Segons Yunus doncs, necessitem crear un sistema financer nou, en el qual no quedin persones pobres, ja que tots els ciutadans tenen el mateix valor. Com fer-ho? Doncs Yunus aposta per la introducció del microcrèdit en el sistema capitalista.

Aquest sistema financer de fet no és tant nou, ja que Yunus va començar a posar-lo en pràctica a través del Grameen Bank el 1983. Els seus inicis són gairebé un mite. A Bangladesh, el seu país, va conèixer una dona que feia productes artesans amb bambú i que s’havia d’endeutar amb els prestamistes locals (que cobraven als tipus d’interés) cada vegada que necessitava matèria prima. Els banc comercials no eren una solució per falta de garanties creditícies, així que Yunus va decidir fer un préstec personal equivalent a 30 euros a aquella i a 42 dones més que volien iniciar activitats comercials i artesanals. Tots els préstecs van ser retornats al seu venciment. Això va animar a Yunus, que mitjançant l’ajuda d’alguns dels seus estudiants va començar a ampliar el sistema de microcrèdits, fins que el 1983 va crear el Grameen Bank. En els últims 20 anys s’estima que el Grameen Bank ha prestat més de 2.000 milions d’euros a tres milions i mig de pobres de tot el món. Avui en dia el model ha estat imitat i replicat per milers d’organitzacions.

Només les persones que no tenen propietat sobre terrenys poden optar als crèdits, i normalment es solen concedir a dones. Segons Yunus “quan una dona aconsegueix rendiments per la seva activitat, els que es beneficien en primer lloc són els seus propis fills”. Per aconseguir l’ajuda mútua entre beneficiaris i que hi hagi certa pressió social per impulsar la devolució, els crèdits normalment es donen a grups d’un mínim de cincs persones.

En l’actualitat el Grameen Bank ja no es dedica en exclusiva al microcrèdit, sinó que té programes de foment de l’escolarització entre els nens de les famílies beneficiàries, així com un fons de pensions per a les dones que es vagin quedant sense formes de subsistència.

Biografia (Viquipèdia)

Nasqué el 1940 a la ciutat de Chittagong, obtenint el 1969 el doctorat en economia a la Universitat Vanderbilt de Tennessee, EUA, a la qual va accedir gràcies a una beca Fulbright. El 1971 va tornar al seu país, un cop aquest ja s'havia independitzat, per exercir la professió docent a la Universitat de Chittagong, on va ocupar el càrrec de Director del Departament d'Economia Rural fins l'any 1989. El 1983 va crear el Grameen Bank, i l’any 2006 va rebre el premi Nobel de la Pau.

3 de febr. 2008

Bogeries de Brooklyn


Ahir vaig acabar Bogeries de Brooklyn de Paul Auster (Brooklyn Follies, Edicions 62, 2006). És un llibre fàcil de llegir i entretingut, potser el més fàcil de llegir d’Auster. És una novel·la positiva, optimista.

La sinopsi de la contraportada no li fa justícia i es queda curta. L’argument gira al voltant de Nathan Glass, un home de 60 anys amb un divorci i un càncer a l’esquena, que es trasllada a viure a Brooklyn per passar els últims anys de la seva existència. La trobada amb un seu nebot amb el qual havia perdut el contacte és el detonant de tot un seguit de fet i històries entrecreuades que acabaran canviant la vida dels dos protagonistes. La narració és en primera persona i té alguns moments realment molt encertats. Paul Auster és un mestre que domina la narració i el llenguatge en tot moment.

Alguna de les crítiques que s’han fet al llibre, són el marcat to anti-republicà que si respira, o la introducció d’algunes casualitats sorprenents. Jo no crec que hi sobrin els petits moments de militància anti-Bush, són coherents amb Auster, i no els he trobat forçats. Respecte les casualitats, crec que una part important de la novel·la gira al voltant d’aquesta idea de que decisions preses al vol, sense pensar, poden canviar totalment la nostra vida.

Segurament no és el seu millor llibre, però és una bona novel·la per començar a llegir Auster. La recomano i la valoro positivament (notable alt).

1 de febr. 2008

Pensament nº9: sobre la saviesa

Com l’abella, - sense fer mal a la flor, al seu color, al seu perfum – s’allunya emportant-se el nèctar; així visqui el savi a la terra.

Siddhartha Gautama Buda