11 de nov. 2008

Tokio blues de Murakami

He llegit Tokio blues (Norwegian Wood) de Haruki Murakami (Tusquets, 2007) perquè molta gent me n’havia parlat, i el tenia a la llista de pendents feia temps.


El llibre en realitat és de l'any 1987, però no ens ha arribat aquí traduït fins gairebé dues dècades més tard.

La novel·la narra en primera persona la història de Watanabe, un executiu japonès que a l’aterrar a l’aeroport d’Hamburg escolta la melodia d’una cançó dels Beatles (Norwegian Wood) i això li fa recordar els seus temps d’estudiant universitari al Tokio dels anys 60.

Watanabe doncs, fa un salt de 20 anys enrera i ens explica les seves relacions amb Naoko, molt desiquilibrada emocionalment, i amb Midori, una noia molt esbojarrada de la que s’enamora.

La narració és molt clara, té un bon ritme i els personatges estan molt ben desenvolupats. Murakami alterna molt bé els diàlegs i les descripcions. La narració en primera persona limita molt a l’escriptor, però Murakami excel·leix en aquest aspecte, el seu narrador no fa mai referències al “ara i aquí”. Mentre vas llegint veus com el protagonista/narrador va madurant existencial i emocionalment. La història està sempre envoltada d’una certa melancolia. És una novel·la sobre la sol·litud, o així ho veig jo.

Grans personatges secundaris: Nagasawa, Hatsumi, Reiko…

És fàcil veure certes similituds amb la Muntanya Màgica de Thomas Mann, llibre que de fet Watanabe està llegint quan visita per primer cop a la Naoko al sanatori.

Fins aquí tot allò positiu. Però crec que Murakami s’excedeix amb els personatges turmentats, n’hi ha algun a la novel·la que no ho estigui? No em crec els personatges, ni les coses que fan o que diuen. En el meu món no existeixen les Naokos ni els Watanabes. Potser em passa el mateix que explicava en Miki al seu blog fa unes setmanes parlant de Tokio Blues:

El que passa és que no hi sé entrar, no puc ficar-me a la pell dels personatges, els veig lluny, com ombres de cartró. No m’asfixien, no em commouen i no em crec el que els hi passa.

Salvant aquesta incapacitat meva de creure’m els personatges de Murakami (em consola no ser l'únic), sé veure que el llibre és bo, segurament molt bo, excel·lent. Però vaja, jo no el posaria a la categoria d’obres mestres com molta gent està fent últimament.

6 comentaris:

Mireia ha dit...

estic d'acord amb tu, no és una obra mestra, pero...potser si que hi ha gent com els personatges del llibre: el japo és un món diferent al nostre, qui sap, caldria anar alla a comprovar-ho ;)

kennen ha dit...

anda! això és tot un honor!

potser la mireia té raó.

comparteixo amb tu totes les opinions que has escrit.

jo tampoc diria que sigui una obra mestra, però és envejable la manera com està escrit, el ritme que té.

ah, i nagasawa for president

Ferran ha dit...

Sort de la segona part del teu post, Edu. M'explico :

A mi no em va agradar. Vaig trobar les històries hiperbòliques, desmesurades... No, no em va agradar. Que tothom qui l'ha llegit m'anés dient que era un llibre excel·lent, va acabar per fer-me dubtar de la meva "capacitat de crítica literària" ( si és que tal capacitat existeix, naturalment ).

Edu ha dit...

Mireia, certament el Japó ens queda molt lluny, i potser és per això que no em crec els personatges. Hi hauré d'anar :) ... cosa que faria encantat per cert.

Miki, m'alegro que tot i tenir opinions diferents sobre Hesse coincidim amb Murakami ;)

Ferran, m'agrada llegir la teva opinió, perquè em passava com a tu, tothom qui l'ha llegit m'anava dient que era un llibre meravellós.

xocolatera ha dit...

Just avui m'he acabat de llegir aquest llibre. Estic d'acord amb el que dieu, m'ha agradat però no tant per ser una obra mestra.
Crec que és perquè quan et parlen tant i tant bé d'una cosa, t'en fas una idea exagerada. Almenys a mi m'ha passat així...
Enhorabona per aquest blog Edu, m'agrada!

Edu ha dit...

Hola xocolatera, moltes gràcies i benvinguda al blog!

Segurament les grans expectatives tenen molt a veure amb la valoració que fem després. És quelcom semblant al cas Obama, tantes expectatives faran que les futures decepcions siguin inevitables.

Salut!