25 d’ag. 2008

L’Índia i jo. Reflexions.

L’atzar sol viatjar d’incògnit. S’asseu al nostre costat i ens acompanya silenciós, alterant tímidament les nostres vides sense que gairebé ens n’adonem. Sovint ho fa disfressat de petites casualitats, de circumstàncies quotidianes o, d’accions i decisions aparentment instrascendents. És només després, mirant enrera, que som capaços d’entendre l’important paper que aquest ha jugat en el nostre viatge per la vida.


Va disfressar-se de casualitat quan vaig apadrinar una nena a l’Índia uns anys abans d’anar-hi. Va disfressar-se de decisió intrascendent quan vaig escollir llegir entre tants d’altres llibres el Déu de les petites coses o el Gitanjali de Tagore. Es va posar el vestit de circumstància quotidiana quan vaig fer el postgrau en temes de cooperació. I es va guarnir de coincidència quan vaig trobar les webs de Shanti Bhavan o de Forkids.

Algú dirà que això no és l’atzar, sinó el Destí, el Karma, l’Ordre Natural, la Providència o la Fatalitat. Digueu-li com volgueu. Certament quan un va fent anys i mira enrera comença a endevinar cert camí amagat sota la sorra.

Després de tres anys i de tres visites a l’Índia, començo a entreveure aquest camí que m'ha portat on sóc i a ser qui sóc. Ara crec que puc escriure les meves primeres reflexions o si voleu conclusions de les meves estades en aquest país.

1.- La primera conclusió és que tu no visites l’Índia, és ella qui et visita a tu. Això tardes a entendre-ho, i de fet no sé ben bé com explicar-ho, així que no sé si és una reflexió gaire útil per a qui la pugui llegir. Una vegada vaig llegir que un viatge a l’Índia és un viatge a l’interior del teu cap. Potser és perquè l’Índia et posa a prova constantment, et trenca tots els esquemes, i t’obliga a reflexionar sobre moltes qüestions. L’Índia et pot suggerir qualsevol cosa excepte indiferència.

2.- La segona és que no hi ha una Índia. N’hi ha mil. Hi la l’Índia tradicional, la contemporània, la màgica, l’eterna, la rica, la pobra… Més de mil milions de persones, vint-i-nou estats, divuit llengües oficials, milers de dialectes, infinitat de religions i creences. Mark Twain va dir: “L’Índia és el bressol de la raça humana, el lloc de naixement del discurs humà, la mare de la història, l’àvia de la llegenda i la besàvia de la tradició. Els materials més valiosos e instructius de la història de l’home estan guardats només a l’Índia”. Necessitaries vàries vides per entendre l’Índia.

3.- Només amb cinc minuts a l’Índia en tens prou per descobrir que la pobresa té ulls, i que aquests t’atravessen com punyals. Alguns punyals van carregats de súpliques, altres d’indiferència, altres de simple curiositat, i alguns pocs també de despreci. Per sort també hi ha molts somriures que et busquen, et troben i que d’alguna manera equilibren la balança. Visitar l’Índia significa assistir a la lluita per la vida en les profunditats del teu ser. A l’Índia veus el millor i el pitjor de la naturalesa humana. Crec que és a la Ciutat de l’Alegria on es diu que davant de certes realitats només tens tres opcions: fugir, ser un espectador o comprometre’t. L’Índia t’obliga a escollir entre aquestes tres opcions. L’elecció per suposat, és cosa teva.

4.- Una conclusió important és la de que fent un voluntariat a penes pots canviar res. Amb uns mesos no hi ha temps de fer grans coses, però fent honor a la frase de Teresa de Calcuta i al títol del meu blog, si aquestes gotes d’aigua no existissin potser l’oceà les trobaria a faltar. El que més canvia fent un voluntariat sobre el terreny és el propi voluntari, i el seu veritable poder transformador comença realment quan torna a casa seva i s’adona de la bombolla on havia viscut. És llavors quan té la capacitat d’implicar a altres persones que a la llarga faran més petits canvis i implicaran a altres persones esdevenint així una cadena interminable.

5.- Hi ha molta més gent de la que ens pensem que dedica tota la seva vida als altres. I no ho dic en el sentit religiós d’ajudar els altres per “salvar” les seves pròpies ànimes, sinó perquè simplement creuen que un altre món és possible. No un món perfecte, sinó senzillament un món més just. Vivim en una societat consumista, egoïsta i individualista però us puc assegurar que l’altruïsme existeix, jo l’he vist. L’he vist en Vicenç Ferrer que ha canviat més de dos milions de vides, però també l’he vist en noies de 18 anys que se’n van de voluntàries una setmana a un orfenat de Calcuta. L’he vist en famílies per sota el llindar de la pobresa que es gasten les seves poques rúpies per donar-te totes les atencions a tu, el visitant. L'he vist en persones com la Latha i l'Ali a Bagepalli. L’he vist en gent com Jaume Sanllorente o Abraham George, que tenint pel davant un vida fàcil, còmoda i sense complicacions, ho han deixat tot per intentar millorar la vida d’uns nens que no tenien cap futur. L'he vist en dones anònimes a poblets remots, marcades per unes històries personals tan dures que nosaltres no podem ni arribar a imaginar, però que han tirat endavant i ara fan de treballadores socials o de professores al seu poblet.

5.- També he après que la vida és un dubte constant. Enfrontar-te a realitats tan dures com les de l’Índia multiplica els teus dubtes per mil, fins i tot sobre aquelles coses que ja creies tenir més clares. Vicenç Ferrer sentencia magistralment: El dubte és la ferida de la ment a l’ànima.

6.- Pertanyo a l’Índia. Després de tres visites, hi tinc prous amics i suficient vincles com per considerar-me una petita part d’aquest país. L’Índia mai serà casa meva, és impossible reemplaçar Girona, on he nascut i crescut, on hi ha la meva família i amics, però sí que l’Índia ocupa una part molt important de la meva vida.

7.- Una cosa que s’aprèn viatjant, no cal anar a l’Índia (i que consti que jo diferencio entre viatjar i fer turisme), és que abans que res som ciutadans del món. Jo després sóc gironí, i a tot el que queda al darrera (català, espanyol, europeu) cada cop li dono menys importància. Crec en allò de que cal pensar globalment i actuar localment, no només al realitzar les nostres accions sinó també en la nostra concepció de la vida.

8.- L’última conclusió/reflexió ve en forma de proverbi hindú:

Tot el que no és donat és perdut.


10 comentaris:

Cristina ha dit...

Uffff i què es pot dir després d´aquesta declaració d´intencions i de principis. Que et felicito per haver arribat a aquesta maduresa. Que fan falta moltes persones com tu que es llencen a la piscina i que amb aquestes petites gotes d´aigua ajuden a canviar la societat i a millorar-la. Gràcies!

Toni ha dit...

Excel·lent post, Eduard! Comentes la idea de donar sentit a les passes que anem fent, cosa que és possible quan mirem enrere i les comprenem... Fa temps que hi rumio. Entre altres coses, per això el meu blog ha passat a dir-se Connectant els punts. Celebro que aquestes connexions t'hagin portat on ets, com ets i com ho vius.

Sí, ara tornes a casa, a la societat d'aquí... Podem fer voluntariat aquí, també, començant segurament pels que tenim al costat. Una vegada li vaig sentir a l'Àlex Rovira una petita història mol interessant. Venia a dir això: un cambrer, quan serveix un tallat a un client, pot fer tres coses. I només en un instant, en un segon, quan li porta el tallat: que aquesta persona marxi millor, igual o pitjor de com ha arribat. Tot depèn de com ens donem als altres.

Una abraçada. Ah! I començo a preparar la grabadora... ;-)

najoana ha dit...

Vull felicitar-te per haver sabut expressar els teus sentiments en aquest post.Has trobat les paraules justes per a tocar-nos el cor a tots els que et seguim.Benvingut a casa.

zel ha dit...

Noi, tan jove i ets un savi i a més has pres el camí de la saviesa en la comprensió, l'empatia, l'acompanyar quan no hi ha res més possible, enhorabona, gent com tu fa molta falta al nostre món mesquí. Petons, maco!

Joan Barrios ha dit...

Impressionant declaració de principis i de VIDA! Tens el cor que vibra i la ment que sap gestionar, equilibri difícil en els temps que corren. Intentes portar el millor possible les contradiccions del cada dia en aquest món convuls, FELICITATS! i benvingut de nou!

nini ha dit...

Ufff!!!!!!!!!!! Quines reflexions. Penso que és molt difícil poder transmetre tot el que sents i el que provoca un viatge així, ho has aconseguit!!!! Felicitats!!!!!!!!

Edu ha dit...

Gràcies a tots i totes!

Celebro que hagin agradat tant aquestes reflexions. Són molt generals, encara falta el balanç de l'estada a Bagepalli.

El blog per suposat continuarà, això no s'acaba! La idea és tornar a la mateixa dinàmica d'abans de marxar a l'Índia i amb les seccions habituals.

Jo m'agafaré dues setmanes de vacances de feina i de blog. Ja ho esplicaré en un post.

Així que Toni, el podcast el podem deixar per la segona quinzena de setembre.

Salut!

Mireia i Ignasi ha dit...

Hem estat uns dies desconnectats d'internet i del món, però ja ens hem posat al corrent dels teus últims dies a l'Índia i la tornada a Girona. Realment encertades les teves reflexions. Segur que tornaràs a l'Índia i seguiràs fent una molt bona feina. Ben fet!

Jaume Puig ha dit...

Finalment no vam coincidir a Anantapur i no vam compartir una Kingfisher :-(. Estic d'acord amb moltes de les coses que dius, però jo no pertanyo a l'Índia. I a més, en el meu segon viatge m'he esforçat per ser jo qui visitès Índia i no a l'inrevès. Encara tinc jet lag, però provaré d'anar-ho explicant...

MahatmaRikki ha dit...

Excel.lent, Eduard. Ens veiem en un parell de setmanes. arxo cap a les muntanyes.