31/7/08

Tornada a la realitat

No puc negar que sempre que torno d'Anantapur sóc molt optimista. Veure tot el que ha fet Vicenç Ferrer et dóna molta energia. Que el treball iniciat per una sola persona (i ara continuat per moltes) estigui beneficiant a més de dos milions de persones dóna molt en què pensar.

Però ja fa quatre dies que estic a Bagepalli, i el The Times of India aquest matí m'ha fet tornar a la realitat, amb una "patada a la cara" mentres esmorzava dosa.

El diari deia que actualment es calcula que hi ha 134 milions de nens al carrer a l'Índia. Aquesta xifra no para d'augmentar, i a les grans ciutats s'ha detectat un increment important.

Per exemple, a Bangalore que és la macro-ciutat que tinc més a prop, hi arriben 100 nens cada dia (65 en tren, 30 en bus i 5 caminant). Tots ells acaben o explotats laboralment, o treballant per màfies que els obliguen a demanar caritat, o en el pitjor dels casos explotats sexualment.

La gran majoria provenen de zones rurals i de famílies molt desestructurades. Arriben pensant que la ciutat serà la solució als seus problemes i s'acaba convertint en el seu malson.

Suposo que una dosi de realisme no va malament. Et recorda tot el que queda per fer.

PD: A tots els que m'heu escrit e-mails o sms per saber si estic bé pels atemptats a Bangalore i Gujarat, no us preocupeu, Bagepalli és un lloc molt tranquil, no heu de patir per res. Gràcies per preocupar-vos.

PD 2: No estic penjant fotos al Flickr ni videos al Youtube perquè la velocitat d'Internet no m'ho permet. Quan torni a Girona ja ho actualitzaré com és degut. Són els problemes d'un cooperant 2.0 a la remota Índia.

PD3: A l'escola ja han començat els preparatius per l'Independence Day (15 d'agost). Avui els nanos han estat assajant la desfilada, amb banda musical i tot.

6 Comentaris :

Toni ha dit...

Aquest teu post d'avui m'agafa llegint Sonrisas de Bombay, que entre moltes altres virtuds es una dosi contundent d'aquesta crua realitat. Ànims!

Ferran ha dit...

La vida és una lluita constant entre l'esperança i la realitat. Que la duresa de la segona no faci desaparèixer la primera, mai!

Mireia i Ignasi ha dit...

Les xifres que comentes són esfereidores, però gràcies a "petites" accions s'anconsegueixen grans canvis.

Nosaltres ara estem a Perú. Durant dues setmanes hem col.laborat amb una ONG d'un districte humil de Lima que oferia suport als adolescents del barri, però era una organizació molt petita, amb pocs recursos i amb poques idees (és una opinió personal). Ara volem anar cap a Cusco i buscar allà una ONG per treballar amb les minories andines. Ja t'anirem informant!

Edu ha dit...

És una bona lectura Toni! Bona i dura.

Esperem que no Ferran!

Felicitats pel vostre compromís Mireia i Ignasi. Totes aquestes "petites" accions són importantíssimes. El vostre periple és un exemple de que es pot viatjar d'una manera responsable i solidària.

Helena ha dit...

Felicitats una altra vegada Edu pel teu bloc,
el vaig repassant, pero es una llastima perque he de reconeixer que massa rapid. M'espera una bona lectura d'aqui un parell de mesos!

Anims, que ja se que no te'n falten, pel teu projecte, i no perdis l'optimisme!
una abracada gegant des d'aqui
helena

Cristina ha dit...

La teva funció és molt important. Pensa en tota la gent que llegeix el teu bloc. Nosaltres vivim amb tota classe de comoditats i no entenem o no volem veure la realitat que es viu a altres llocs. A mi em va deixar molt tocada quan vaig ser-hi que la gent a l´India encara és més pobre del que imaginava pero tiren endavant amb un somriure. I aquí, que ho tenim tot ens queixem per tonteries. En fi, esperarem notícies teves. Namastè!