12 de maig 2008

La fi és el meu principi

Vaig conèixer “El fin es mi principio” de Tiziano i Folco Terzani (Ed. Maeva, 2007) a través d’un apunt al blog de l’Hernán Zin.

Quan al març del 2004, Tiziano Terzani veu apropar-se el final de la seva vida, decideix reunir-se amb el seu fill Folco per mantenir amb ell unes valioses converses sobre la vida que ha portat. El llibre és la transcripció d’aquestes converses, per això el subtítol “un padre, un hijo y el gran viaje de la vida” és tan encertat.

Impressiona la serenitat increïble amb la que Tiziano Terzani va afrontar la seva imminent mort. Sense cap dubte els 30 anys que va viure a Àsia, i especialment els últims anys a l’Índia, van transformar completament la seva manera d’entendre la vida.

Les conversacions transcrites en aquest llibre tenen lloc a Orsigna (Itàlia), on Terzani va tornar per morir amb els seus després de passar una temporada retirat ell tot sol als Himalaies on havia anat per retrobar-se amb la natura i per estar en silenci. Retir voluntari que va fer després de conèixer que tenia càncer i de veure com el seu cos s’anava desfigurant per culpa de l’enfermetat.

Terzani va nèixer en una família florentina molt humil, i desafiant el destí que li reservava el seu origen social es va fer periodista i va recòrrer incansablament tot el planeta. La guerra freda, la Xina maoista, l’apartheid, la guerra de Vietnam o les carniceries de Pol Pot a Cambodja són alguns dels aconteixements que va viure i reflectir en els seus articles i llibres.

En les conversacions amb el seu fill Folco, repassa tota la seva vida com a corresponsal del semanari alemany Der Spiegel, però també reflexiona sobre les grans preguntes de la vida des de la perspectiva que li dóna la vellesa i una vida plena d’aventures i d’experiències en les que va ser un testimoni privilegiat. Alguns dels temes que tracten són la guerra, el compromís polític, l’amor o la preparació de la mort.

Últimament estic tenint molta sort amb els llibres. Aquest n’és un clar exemple. A part de llegir unes reflexions fantàstiques d’un veritable savi, he après moltes coses de la història recent a l’Àsia. Fets i aconteixements que no s’estudien al col·legi i que per la meva edat coneixo molt vagament.

Una gran troballa. Altament recomanable.

FOLCO: ¿No tienes la sensación de haber dejado algo sin hacer?

Papá niega con la cabeza.

TIZIANO: Precisamente ésa es una sensación quizá un poco… ¿cómo lo diría?..., soberbia. Pero realmente ya no me interesa nada. Leo los periódicos para que me hagan compañía, para distraerme de un dolor, pero ya los leí hace treinta años. Las mismas historias.

FOLCO: Lo que haces ahora, entonces, ¿es desapegarte? ¿Ésa es la idea? ¿Te estás alejando de todo?

TIZIANO: Sí, me voy. Ya lo ves, no quiero ver a la gente. ¿Qué me importa? Si me quedan tres semanas, dime si me voy a quedar escuchando al señor R. ¿Debo hacerlo porque son mis últimas responsabilidades antes de irme? ¿Quiero ver a N? ¿Quiero ver a Q? No, no quiero ver a nadie. Tengo delante este inmenso océano de paz y el piloto está preparado. ¿Me quedo pescando aquí en la orilla? ¡No, me voy, me voy!

FOLCO: ¿Estás preparado?

TIZIANO: Podría irme mañana.

FOLCO: ¿Tan pronto?

TIZIANO: Sí, sí. De verdad. Folco, créeme.

FOLCO: ¿Por qué has terminado más o menos con todo?

TIZIANO: Eso es. Y creo haber preparado también a mamá. Hemos hablado a fondo, hemos tenido también algunos días emocionantes en que hemos hablado, y ella, que me conoce bien y durante toda su vida ha sido tan generosa conmigo, también ha entendido todo esto.

3 comentaris:

Cristina ha dit...

Brutal! Crec que me´l compro demà mateix. Hi ha coses que no es poden deixar passar. Gràcies!

Asimetrich ha dit...

Gran proposta Edu. Gràcies

Edu ha dit...

Celebro que us hagi semblat interessant. Jo l'he disfrutat molt. És un d'aquests llibres que vindrà de gust re-llegir d'aquí un temps.