18 de març 2008

Barrots daurats contra la llibertat i la justícia social

A Canal Solidari llegeixo un article d’Olga Pardo que m’ha cridat l’atenció. Ens parla de les coses que tenim en comú els joves, evidentment fent una generalització amb la que un pot estar més o menys d’acord, però que no sembla anar gaire desencaminada.

[...] Sembla comuna la primacia del present sobre el futur, l’opció per l’experimentació directa de les coses, la falta de compromisos a llarg termini, la frustració laboral (l’ocupació professional no coincideix amb la vocacional), la recerca del plaer immediat, la revaloració de l’estètic, de les aparences, el poc interès per la política i la religió...

Hi ha una sèrie de creences que se’ns han anat inculcant des dels anys vuitanta: que els estudis proporcionen seguretat econòmica (no obstant això, encara carregats de títols, seguim buscant treball); que l’aparença és fonamental (en ascens el nombre de casos d’anorèxia, d’operacions d’estètica...);

[...] També que “les coses són com són i cal adaptar-se” -no es qüestiona el sistema global, sinó l’actitud de les persones: la solució al problema de l’atur és un bon curs de relaxació anti-estrès (?)-; si vols protestar per l’estat actual de les coses la millor opció és l’abstenció política (res millor que no participar i deixar el camp lliure als que s’ho maneguen); que ser ecologista consisteix a comprar productes “verds” [...].

L’article continua afegint més creences del jovent actual. No deixa de ser una visió una mica pessimista de la manera de ser dels joves avui en dia. Per sort hi ha molts joves amb esperit crític, consciència social i que es comprometen a llarg termini amb diferents causes. Però certament alguns dels valors que es destaquen estan a l’alça a la nostra societat del benestar, i com he dit al principi no crec que l’autora vagi gaire desencaminada al fer el seu anàlisi.

Després a l’article es fa una reflexió molt interessant sobre aquestes creences que s’han citat abans i sobre a qui beneficien en realitat.
Els barrots contra la llibertat i la justícia social són ara daurats i tan integrats en el paisatge quotidià que ni tan sols som conscients d’ells. Ens enganxem amb reivindicacions de coses secundàries, quan els grans problemes segueixen aquí, sense qüestionar-se. Sota les capes embuatades de la societat del benestar (una societat que s’ha creat un blindatge a prova de crítiques) cal descobrir el desordre dissimulat que afavoreix als poderosos.

Els joves, i la resta de la societat, tenen a les seves mans la única arma revolucionària, si saben veure-la: la intenció. Si anem més enllà de l’escepticisme i comencem a qüestionar les condicions que vivim, el següent pas serà posar la nostra intenció que les coses siguin d’altra manera, des de les situacions quotidianes a les més llunyanes (els problemes a altres llocs del planeta, també tenen a veure amb mi).