15 de febr. 2008

Una infància entre la guerra i la fam


Foto presa a fora de l’Hospital de Tuberculosis i Enfermetats Contagioses de Kabul, Afganistan, al juny del 2007. L’autor és Ricardo Venturi, i ha estat una de les fotos seleccionades del XI Premi Internacional Luis Valtueña de Fotografía Humanitaria. Hi podem veure com els pacients fan cua esperant la distribució de menjar. Un nen de 9 anys espera la seva mare per ajudar-la a portar el menjar en el camí de tornada a casa.

Cada dia moren uns 600 nens menors de 5 anys a Afganistan degut a pneumònies, mala nutrició o simples diarrees. És el tercer país amb la taxa de mortalitat infantil més alta, només per darrera de Sierra Leona i Angola, i el segon en termes de mortalitat materna.

La principal causa de mort d’aquests nens i nenes, i de les seves mares és la falta d’aigua potable. Només 5 milions d’afgans fan servir aigua neta i només 2,6 milions compten amb serveis de clavegueram; tot això en un país d’uns 32 milions d’habitants.

Un país devastat per la guerra.

4 comentaris:

Jaume Puig ha dit...

En l'estat que tenim el món i del que tots plegats en som responsables, i en canvi ara a Blanes un grup polític es planteja recollir signatures contra el 0,7% que es destina a cooperació. Encara hi estic pensant que em trobo el teu post. I em pregunto en veu alta: podrà la gent restar indiferent a la vida dels altres? i defensar que no hem de fer-hi res? No sé encara quina serà la millor postura davant del repte d'aquests inconscients. Potser fer pedagogia com la que fas tu al teu blog de manera exemplar. No serà fàcil....

Ferran ha dit...

Fa mal llegir coses com la que escrius avui. No sé què ha de passar perquè tothom pugui viure amb un mínim de dignitat, i perquè uns no hagin de morir de gana, de set o de pena mentre d'altres ni tan sols tenim consciència de l'opulència en que vivim.
És terrible i molt, molt trist.

God ha dit...

Enhorabuena por el blog, te enganché a través de Sonrisas de Bombay. Disculpame que no escriba en catalán, lo entiendo perfectamente pero por desgracia me expreso mejor en castellano. Demano disculpes....
Hay muchos blogs por ahí, sinceramente creo que la gente cae en el puro egocentrismo con el tema "blog-diario" y cuando encuentro algo que realmente me nutre lo añado a favoritos. Es este el caso, Eduard.

Los políticos nunca arreglarán nada en este mundo, y yo tengo la lamentable sensación de que, hasta que no estemos una gran mayoría absolutamente "jodidos" no vamos a percibir cambios, la pregunta es si estaríamos dispuestos a renunciar a "ciertos lujos" para que en este mundo no existieran semejantes diferencias.
Como dice ferran, es muy triste.
Saludos de ya un fiel seguidor.

Edu ha dit...

Jaume, com ja t'he dit al teu blog, estic segur que Blanes reaccionarà com és degut, una campanya així no es mereix cap èxit.

Ferran, tens raó és molt trist. El que ha de passar principalment és que el primer món assumeixi les seves responsabilitats. Queda per davant un gran treball de conscienciació, d'educació pel desenvolupament, d'acció social i activisme. YES WE CAN que ara està tan de moda.

God, gràcies pels comentaris, celebro que t'agradi el blog! Jo crec no podem donar la culpa als polítics i rentar-nos les mans, el pes principal de la culpa recau sobre la ciutadania, que simplement ens ho mirem. Probablement el món necessita nous líders, preocupats pels problemes veritablement importants, però no hem d'oblidar que al final som nosaltres qui els escollim.

Respecte a renunciar als luxes, jo crec que és més aviat una qüestió de crèixer sosteniblement (social i ecològicament). Mentres només ens fixem en els indexs econòmics per mesurar el creixement, no hi haurà esperança pel Sud.