17 de febr. 2008

L'altre Gandhi


En aquest blog ja he parlat de Gandhi més d'un cop. Avui reprodueixo un article molt interessant de Xevi Planas que he llegit al Presència, a la secció Un nom, un món.


Mohandas Karamchand Gandhi

Una mare preocupada per la salut del seu fill no aconseguia convèncer-lo de la necessitat que deixés de menjar sucre. Confiant que l’autoritat moral de Mohandas Karamchand Gandhi (Pobandar, 1869-Nova Delhi, 1948) el podia persuadir, el va dur davant l’apòstol de la no-violència. La mare va demanar a Gandhi que li digués al nen que no mengés més sucre. Després d’una pausa, Gandhi va respondre que en aquell moment no ho podia fer i que tornessin al cap d’uns dies. El van visitar de nou més endavant. Llavors Gandhi va mirar els ulls del nen i li va dir “No mengis sucre, que no et va bé”. La mare se’n va anar agraïda. Abans d’acomiadar-se, estranyada, li va preguntar a Gandhi per què no li havia dit al nen el mateix el primer cop que el va veure. Gandhi li va confessar: “Llavors jo encara menjava sucre”.

Aquesta anècdota il·lustra fins a quin punt Gandhi era reflexiu i coherent. Va viure sense por fins al final fidel a ell mateix. No temia ni la mort. El dia abans que li arribés, Gandhi va tranquil·litzar un pare que acabava de perdre la filla: “No pateixi. La mort només és una aparença. El cos mor. L’ànima, no. Existia ahir, existeix avui, existirà demà. Compleixi amb el seu deure com abans i no estigui trist”.

L’exemplaritat del testimoni d’aquest revolucionari no pare de crèixer, seixanta anys després de la seva mort. Albert Einstein ja ho havia pronosticat: “D’aquí uns anys la gent no podrà creure que un home com Gandhi hagi pogut existir, i hagi pogut caminar en carn i ossos sobre aquesta terra”. Pagès editors ha publicat L’altre Gandhi, l’espiritualitat d’un mite, un recomanable llibre de Josep Maria Duch. Hi brilla, ple de matisos, el pensament lúcid d’un home excepcional: “No vull que la meva casa estigui emmurallada per tots costats. Desitjo que les cultures de totes les nacions vagin d’aquí cap allà al voltant de casa meva tan lliurament com sigui possible. Però refuso que cap d’aquestes cultures m’arrabassi els peus. Em nego a viure a la casa d’un altre, com un intrús, un captaire o un esclau”.

Xevi Planas.

4 comentaris:

Josep Maria Yago ha dit...

bon article

Jaume Puig ha dit...

A mi ja em passa el que deia Einstein que passaria a les generacions futures. A vegades em plantejo si va poguer existir un home així.

Edu ha dit...

Sí, Einstein com sempre, la va clavar.

Joan Barrios ha dit...

Veig que també et va agradar el llibre d'en J.M.Duch, com a mi. Ara estic intentant seguir el seu diari espiritual comentat, a veure si l'acabo. Seguiré el teu bloc, pinta interessant. Salut!