22 de gen. 2008

Persones Clau (I): Vicenç Ferrer

“La pobresa no està només per a ser entesa, sinó per a ser resolta”. Vicenç Ferrer
Amb aquesta entrada començo una sèrie de posts ens els que de tant en tant parlaré de les que considero que són “persones clau” en la lluita per un món més just globalment.

Els criteris per seleccionar aquestes persones són estrictament personals. Persones que jo crec que pel que pensen, pel que diuen, pel que escriuen o pel que fan, són models a seguir per tal com diria el propi Vicenç Ferrer, Transformar la Societat en Humanitat.

Començar la sèrie amb Vicenç Ferrer no és casualitat. No se m’acudeix ningú millor, ha estat uns dels pioners dels programes de desenvolupament integral, i a més tinc la sort d’haver-lo conegut personalment quan vaig visitar Anantapur.


He visitat dos cops la seva fundació a l'Índia, per conèixer els projectes que hi desenvolupen i per conèixer la nena que hi tinc apadrinada. Una de les coses que més em va sobtar al conèixer en Vicenç va ser el seu gran sentit de l’humor, ja que jo l’imaginava una persona molt seriosa (i de fet ho és molt de seriós en el seu treball). Li encanta provocar a les persones que visiten Anantapur. Joana Brabo, una antiga voluntària ho descriu a la perfecció:
"Cuando crees que ya no puedes más, una mente fuerte en un cuerpo muy frágil, con 85 años de perspectiva, te dice que no te preocupes, que nada tiene importancia, que todo es normal… y a veces no sabes si te toma el pelo, o quiere darte la vuelta, porque a Vicente Ferrer lo que más le gusta es provocar, y siempre te hace pensar. Si es que quieres pensar.

[...]

Paso muchas horas al lado de Vicente, y me divierte ver cuando entra alguien a visitarnos… “hola qué tal, qué bien que hayas venido, ¿Tú quién eres? ¿Qué haces aquí?” Y con estas dos preguntas coge a la gente al vuelo, unos contestan rápidamente cuál es su nombre, y otros salen corriendo, a veces hasta ofendidos… quién sabe porqué".
A Anantapur tothom coneix Vicenç Ferrer, i de fet a alguns pobles canten cançons sobre ell i la seva família, als quals consideren déus reencarnats, per tot el que han fet per a ells. La veritat és que val la pena veure-ho en persona.

De fet, alguna de les crítiques que s'ha fet a la seva organització s'ha basat en dir que la fundació està massa centrada en la figura de Vicenç Ferrer, i que se'l venera casi com si fos un déu. Res més lluny de la realitat, Vicenç Ferrer és una persona senzillíssima que viu sense cap mena de luxe, i se'l tracta amb tot el respecte que mereix una persona que ha treballat 60 anys a l'Índia, canviant la vida de més de dos milions de persones. No el veneren, sinó que el tracten amb respecte. Quan ell ja no hi sigui, la seva família i treballadors estan sobradament preparats per continuar la seva feina.

Filosofia


Les idees de Vicenç Ferrer estan fonamentades en la filosofia de l’acció: menys teoritzar i més actuar. La seva forma d’entendre el desenvolupament ha donat lloc a un model exemplar de la Cooperació al Desenvolupament. Amb la seva forma de pensar i actuar ha mobilitzat a milers de persones en la lluita per eradicar les desigualtats socials.

Els inicis

Vicenç Ferrer va néixer a Barcelona el 1920, i va passar la seva infantesa entre Barcelona i Gandia. El 1936 va ser cridat a les files republicanes amb només 16 anys.

A l’acabar la guerra va començar els estudis de dret, però aviat els va abandonar i va ingressar a la Companyia de Jesús amb la il·lusió de complir els seus principis i lluitar per fer un món millor.

El 13 de Febrer de 1952, Vicenç Ferrer va arribar a Bombay com a missioner jesuïta. Ja des del principi va ajudar a organitzar petites cooperatives per excavar pous, canalitzacions d’aigua, bancs de llavors, etc. A més va treballar en la construcció de dos escoles, un hospital i dues residències per un miler d’alumnes.


Temps difícils

Des del principi, la feina de Vicenç Ferrer va despertar la simpatia entre els camperols, i això va incomodar alguns sectors dirigents, que veien en ell una amenaça pels seus interessos.

La publicació de l’article “La revolució silenciosa” al setmanari de més difusió a l’Índia va ser el detonant de l’ordre d’expulsió que va rebre el 1968, donant-li 30 dies per abandonar el país.

La reacció entre els camperols no es va fer esperar, i aviat es va generar un moviment a favor de Vicenç Ferrer secundat per grups d’intel·lectuals, polítics i religiosos. Quan només faltaven dos dies per expirar el termini, més de 30.000 camperols van recórrer 250 Km entre Manmad i Bombay per exigir justícia.

Davant d’aquesta pressió, la primera ministra Indira Gandhi va enviar aquest comunicat: “El pare Vicenç Ferrer se n’anirà a l’estranger per unes curtes vacances i serà ben rebut una altra vegada a l’Índia".

Durant aquestes dates, va aparèixer un reportatge de 12 pàgines a la revista americana Life titulat “El Sant de Manmad”. Mentrestant des d’Espanya, Itàlia, Alemanya, l’Índia i Estats Units, un moviment popular va recollir 25.000 firmes per proposar la seva candidatura al Premi Nobel de la Pau.

Anantapur


Quan va tornar a l’Índia només l’estat d’Andhra Pradesh el va voler acollir, i juntament amb sis voluntaris incondicionals es va instal·lar a Anantapur, una zona molt pobra, casi desèrtica i a on la sanitat i l’educació eren inexistents. Alguns radicals el van rebre amb pintades a les parets: “Ferrer go back”.

Tres dies després ja va aconseguir una casa buida on es van instal·lar. D’una de les parets penjava un cartell que ha esdevingut profètic “Espera un miracle”, mai s’ha conegut el seu origen.

El 1970 va deixar la Companyia de Jesús i es va casar amb Anne Perry, una periodista anglesa que havia estat al seu costat des del conflicte de Manmad.

Així va néixer Rural Development Trust (RDT), l’organització que contribueix al desenvolupament d’Anantapur. El 1996 es va crear a Espanya la Fundación Vicente Ferrer per assegurar la continuïtat econòmica del projecte. El 1998 va rebre el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia.

Des de llavors la transformació d’Anantapur ha estat impressionat. El treball de Vicenç Ferrer és una prova irrefutable dels canvis que es poden realitzar amb bones polítiques i programes de desenvolupament. Dels projectes de la FVF se’n beneficien actualment més de dos milions de persones.

La seva metodologia:
"Nuestra metodología de trabajo se basa en la participación activa de toda la comunidad en los distintos ámbitos; de esta forma los beneficiarios de la ayuda son los verdaderos gestores y ejecutores de los distintos proyectos, y por tanto, sus protagonistas.

La Fundación trabaja para consolidar comunidades capaces de darse apoyo y confianza mutuamente, gracias a una organización dinámica y creativa que continuamente se esfuerza en participar en todas las metas del desarrollo. Además, la zona sobre la que actuamos va creciendo, y cada vez son más las personas que se benefician de este proyecto".
Àrees de treball: vivenda, sanitat, educació, dona, persones amb discapacitat, ecologia, fons d’estabilitat social, comerç solidari.

Els números parlen per si sols:
comprova-ho.

Per llegir més:
llibres.

*****

Font principal:
FVF
Fotos extretes de: FVF i Roberdevigo

6 comentaris:

Jaume Puig ha dit...

Com ja saps, m'al.legro molt que comencis amb Vicenç Ferrer la teva sèrie de persones clau. Com a anècdota positiva t'he de dir que Anne Ferrer ens va comentar fa poc, quan va venir a Barcelona el novembre passat, que el Vicenç (que ultimament estava una mica fotut) s'havia recuperat plenament i ja desitja venir de visita cap aquí tan bon punt pogués.

Tot i els anys que té (viscuts frugalment a Índia),i la seva aparent fragilitat te una energía inesgotable.

Edu ha dit...

Jo el vaig veure l'octubre passat, i el vaig trobar millor i amb més energia que no pas fa dos anys quan el vaig conèixer el primer cop.

Aquest octubre se'l veia molt animat i estava enllestint un nou llibre! Com dius té una energia inesgotable.

Jaume Puig ha dit...

Així fa molt poc que has estat a Anantapur, vinga explica, explica... Com està tot per allà?

Eduard Batlle ha dit...

Bon post! I bon detall envers la figura de Vicenç Ferrer i el seu gran projecte a l'Índia.

Edu ha dit...

Gràcies Eduard, és difícil (o impossible) resumir en un post tot el seu treball!

Donc sí Jaume, hi he estat fa poquet. Però només vaig estar-hi dos dies, va ser una visita molt ràpida. Però vam exprimir el temps al màxim, vaig visitar la meva nena, també una altra d'una meva amiga, vam assistir a una conferència de'n Vicenç, a un festival cultural, i ens vam retrobar amb 4 gironines que havíem conegut de casualitat a Mumbai. Al campus tot seguia més o menys igual, tothom enfeinat i amb un munt de projectes, el creixement és exponencial. En Vicenç molt lúcid i amb noves idees. Jo el vaig veure millor que fa dos anys.

La veritat és que amb moltes ganes de tornar-hi, però crec que hauré d'esperar bastant. M'agradaria tornar al sud de l'Índia el 2010, l'any que es graduarà la primera generació de Shanti Bhavan, l'escola on jo vaig fer de voluntari.

Ciao!

Sayen ha dit...

pel que tu penses i escrius ja ets un model a seguir per transformar la societat en humanitat.