29 de des. 2008

Lectures del 2008

Aquest 2008 he vist les dents, el cor i l’ànima del Llop Estepari, he escoltat els Beattles a Tokyo assegut entre en Watanabe i la Naoko, he volat fins a Bengala amb els Ocells Perduts, he vist Mèxic des del globus de Don Joaquín de la Cantolla y Rico, he retrocedit al període vèdic per empapar-me de les Upanishads, he acompanyat Tiziano Terzani en el seu Gran Viatge per la Vida, m’he empassat l’Aliment de l’Ànima, he pernoctat a la llibreria Pembroke Books amb una rata anomenada Firmin, he vist les Bogeries que va provocar el retrobament a Brooklyn de Nathan Glass i el seu nebot, he jugat a Escacs en un transatlàntic que anava d’Europa a Amèrica poc després de la 2ª Guerra Mundial, m’he relaxat escoltant la Música dels Nombre Primers, he buscat i rebuscat entre el Dharma de Buddha, he tornat a Macondo per retrobar-me amb set generacions de la família Buendía, he entrat al Cor del Món, m’he submergit en els slums de Bombay per veure’n els seus Somriures, he escoltat els Beneficis de l’Altruisme dels llavis del Dalai Lama, he begut de nou del Cogito Ergo Sum, he fet un Breu repàs a la Història de Casi Tot, he acompanyat a Rama, Hanuman, Vishnu i Krishna en les seves aventures per Bharat, he fet una Volta al Món de Manual, he conversat amb els Esquerrans més famosos de la Història, he escoltat molts cops que Tot es U, he absorbit amb els ulls els Despertars de Föllmi, he recorregut el Camí de Galta acompanyat del Mico Gramàtic, he deixat que els Mindstorms de Papert canviïn la meva manera d’entendre l’educació, he visitat El Salvador entre la Naturalesa i la Mà de l’Home, he atravessat la Trama de la Vida, m’he preguntat si Jo sóc Això, i he descobert que m’Agrades Quan Calles Perquè Estàs Com Absent.


Ara, si el que voleu és una llista més convencional, aquí teniu els llibres que he llegit aquest any 2008. La gran majoria d’ells han estat ressenyats o comentats dins del blog.

Narrativa (ficció)

- Tokio blues (Norwegian Wood), Haruki Murakami

- El llop estepari, Herman Hesse

- Siddhartha, Herman Hesse

- Bogeries de Brooklyn, Paul Auster

- Firmin, Sam Savage

- Insòlit somni, insòlita veritat, Lolita Bosch

- Novel·la d’escacs, Stefan Zweig

- Cien años de soledad, Gabriel García Márquez (re-lectura)

Narrativa (no-ficció)

- El fin es mi principio, Tiziano y Folco Terzani

- Sonrisas de Bombay. El viaje que cambió mi destino, Jaume Sanllorente

Poesia

- Veinte poemas de amor y una canción desesperada. Los versos del capitán, Pablo Neruda (re-lectura)

- Obra selecta, Rabindranath Tagore

- El Mono Gramàtico, Octavio Paz

Espiritualitat

- Upanishads. Isa, Katha i Kena, Tradició vèdica

- Els beneficis de l’altruisme, Dalai Lama

- El Alimento del Alma, Mahatma Gandhi

- Yo soy Eso, Sri Nisargadatta Maharaj

- En el cor del món, Teresa de Calcuta

- Todo es uno, Anònim (re-lectura)

- El Dhammapada, Buda

Filosofia

- El discurs del mètode i meditacions metafísiques, René Descartes (re-lectura)

Divulgació Científica

- Una breve historia de casi todo, Bill Bryson

- La música de los números primos, Marcus de Satoy

- La trama de la vida. Una nueva perspectiva de los sistemas vivos, Fritjof Capra

- Mindstorms. Children, computers and powerful ideas, Seymour Papert

Científico-tècnics:

- Issues in Multi-Agent Systems. The AgentCities.ES Experience, V.A

Clàssics de la Índia il·lustrats

- Tales of Krishna, Amar Chitra Katha

- Vishnu the Saviour, Amar Chitra Katha

- Valmiki’s Ramayana, Amar Chitra Katha

Miscel·lània

- Viatges: Manual d’una volta al món, Sandra Canudas

- Curiositats històriques/Divulgació científica: A left-handed history of the world, Ed Wright

- Fotografia/Pensaments: Despertares, Daniela Pons-Föllmi y Olivier Föllmi

- Cooperació: El Salvador “entre la naturalesa i la mà de l’home”, Red Europea de Diálogo Social


26 de des. 2008

El camí de Galta

No recordo perquè vaig escollir El Mono Gramático (Seix Barral, 2001) d’entre l’extensa obra d’Octavio Paz. Vaig llegir-ne alguna ressenya fa molt de temps i el vaig afegir a la meva llista de llibres pendents.

El llibre ha estat una gran sorpresa per tancar el 2008. La primera sorpresa és que sense buscar-ho m’he trobat un llibre que parla en part de l’Índia, més concretament del camí de Galta, a prop de Jaipur. De fet el títol, fa referència a Hanuman, el déu mico del que ja he parlat algun cop en aquest blog. Segons la tradició, Hanuman és el novè autor de la gramàtica. La segona sorpresa és que no és poesia, sinó prosa, però tan poètica que si jo l’hagués de classificar no dubtaria ni un moment en considerar-ho poesia. La tercera sorpresa, les profundes reflexions de Paz al voltant de les relacions entre el llenguatge i la realitat fenomènica. Segurament, juntament amb el Llop estepari de Hesse, han estat les dues millors lectures del 2008.

En rares ocasions els textos de les contraportades fan justícia als llibres, però en aquest cas crec que resumeixen prou bé allò que el lector es trobarà:

A la vez vasta reflexión y poema en prosa, El Mono Gramático es una de las obras más importantes de Octavio Paz. Dos escenarios convergentes —el camino de Galta, en la India, y un jardín de Cambridge— son el punto de partida de una indagación en torno al sentido del lenguaje y sus relaciones con la realidad fenoménica, en torno al juego de secretas correspondencias entre idea y verbo, palabra y percepción, erotismo y conocimiento.

Los mitos cosmogónicos orientales y los arquetipos revelados en el arte romántico —Delacroix— o en el arte de los dementes —Richard Dadd— convergen ocultamente; el budismo tántrico, en cuanto experiencia mística de lo absoluto, se revela afín a la revelación poética. El fulgurante genio expresivo de Paz hace de El Mono Gramático una constelación de signos e imágenes, de presencias fonéticas y semánticas, que estalla con silencioso resplandor en el campo de batalla de la página en blanco.

Obro el llibre per una pàgina qualsevol (119), qualsevol paràgraf em serveix perquè veieu la prosa poètica d’aquest autor:

[…]

En el muro cuarteado de la terraza las manchas de humedad y los trazos de pintura roja, negra y azul inventan mapamundis imaginarios. Son las seis de la tarde. Alianza de las claridades y las sombras: pausa universal. Respiro: estoy en el centro de un tiempo redondo, pleno como una gota de sol. Siento que desde mi nacimiento y aun antes, un antes sin cuando, veo el baniano del ángulo de la explanada crecer y crecer (un milímetro cada año), multiplicar sus raíces aéreas, entrelazarlas, descender por ellas hasta la tierra, anclar, enraizar, afincarse, ascender de nuevo, bajar otra vez y así, durante siglos, avanzar entretejido entre sus ramas y raíces. El baniano es una araña que teje desde hace mil años su inacabable telaraña. Saberlo me produce una alegría inhumana: estoy plantado en esta hora com el baniano en los siglos. Sin embargo, el tiempo no se detiene: hace más de dos horas que Esplendor y yo cruzamos el gran arco del Portal, atravesamos la plaza desierta y ascendimos por la escalinata que lleva a esta terraza. El tiempo transcurre y no transcurre. Estas seis de la tarde son desde el origen las mismas seis de la tarde y, no obstante, los minutos suceden a los minutos con la regularidad acostumbrada. Estas seis de la tarde se acaban poco a poco pero cada minuto es traslúcido y a fuerza de transparencia se disuelve o se inmoviliza, cesa de fluir. Las seis de la tarde se resuelven en una inmovilización transparente, sin fondo y sin reverso: no hay nada detrás.

[…]

Em quedo amb ganes de llegir quelcom més d’Octavio Paz.


22 de des. 2008

Un Nadal diferent

Vaig celebrar el Nadal del 2005 a Shanti Bhavan, Tamil Nadu, Índia. No se m'acudeix millor manera de felicitar-vos que mostrant-vos un vídeo que vaig gravar llavors. Segur que reconeixeu la cançó. Als cors, els nens i nenes de Shanti Bhavan, al piano Anith Kumar que llavors feia 8è (ara està a l'11è curs), i ho dirigeix la Don, una cuidadora que ja no treballa al projecte. Encara que a l'escola no s'hi ensenya religió, i la majoria és hindú, com que també hi ha altres minories (musulmans, cristians, jaïnistes...) s'hi fan celebracions de totes les religions.

Bon Nadal i Feliç Any Nou a tothom!

PD: i al montatge de dalt, la Sunitha de l'escola PVS de Bagepalli (Forkids).

19 de des. 2008

Salvem el Kho-Kho

Ja fa bastants dies que per la televisió no paren de fer anuncis de joguets, que juntament amb els catàlegs dels grans centres comercials, van deixant petja dia rera dia als cervells dels menuts i no tan menuts.


Això em fa pensar en altres realitats que he vist. A Bagepalli per exemple, el meu cub de Rubik segurament era un dels joguets més sofisticats que hi havia. Potser algun privilegiat tenia una consola, no ho sé, però la immensa majoria si tenien una baldufa ja es consideraven afortunats.

Crec que a part de joguets, hauríem d’intentar proporcionar als nens i nenes llocs per jugar, companys amb qui fer-ho, i sobretot temps. En això a l’Índia rural encara ens donen mil voltes, i els jocs tradicionals com el Kho-Kho (a la foto) o el Lagori són encara vius i et pots trobar nens al carrer jugant-hi, tot i que els jocs de l’herència anglesa (cricket, badminton, etc.) s’han anat imposant.

Els jocs tradicionals de carrer a l’Índia són molt interessants. Més elaborats que els que jo coneixia. Solen ser jocs per equips, on es requereix habilitat, compenetració i molta tàctica.

Doncs això, feu servir els vostres cocos, i salveu els kho-khos catalans (si és que en queden).

15 de des. 2008

Paraula de blog

Avui m’han avisat (gràcies Mònica) que fa un parell de dissabtes, al suplement de cultura de l’Avui, van citar el meu blog a la seva secció Paraula de Blog.


Si us fa gràcia podeu llegir la secció aquí.

No sé qui hi ha al darrera de la cita, però en tot cas els meus agraïments a la gent de l’Avui per pensar en el meu blog quan feien la secció.

PD: Parlant de paraules, estic llegint El Mono Gramático d’Octavio Paz, on l’autor amb una prosa poètica espectacular, fa unes reflexions molt interessants sobre la relació entre la paraula i la percepció, entre el llenguatge i la realitat fenomènica. Com sempre, ja el ressenyaré.

12 de des. 2008

Obra selecta de Tagore

Fa uns dies vaig fer un apunt amb un fragment de l’obra Ocells perduts de Rabindranath Tagore. Jo ja havia llegit El Jardiner i el Gitanjali, en volums separats. Després de llegir el fragment dels Ocells perduts vaig decidir llegir l’obra completa, però no en vaig trobar cap edició moderna en català.


Finalment a través de la recomanable
Abebooks (crec que recentment adquirida per la totpoderosa Amazon) vaig localitzar un exemplar vell de Obra selecta de Tagore (Biblioteca Serra d’Or, 1981) en una llibreria de Mataró i el vaig comprar.

El llibre és una recopilació de la millor obra poètica de Tagore, està traduït al català per Maria de Quadras (suposo que a partir de la versió anglesa que el propi Tagore va escriure traduint el seu original en bengalí). Conté les següents obres: El Jardiner, Ocells perduts, La llum nova, Present d’enamorat, Trànsit, Gitanjali, i La collita.

És força trist que no es puguin trobar edicions recents de poesia de Tagore en català.

El llibre, boníssim. Us deixo algunes perles d’Ocells perduts:

88

“Tu ets la gran gota de rosada sota la fulla de lotus, jo la més petita damunt d’ella”, diu al llac la gota de rosada.

99

El segell de la Mort dóna preu a la moneda de la Vida i fa possible de comprar amb ella el que realment té valor.

168

¿Què és això que m’oprimeix: La meva ànima que prova de sortir enfora, o l’ànima del món que truca al meu cor demanant entrada?

199

“He perdut la meva gota de rosada”, es plany la flor al cel del matí, que ha perdut totes les seves estrelles.

222

El món no es vessa perquè la mort no és cap esquerda.

229

Els nostres noms són com la llum que brilla de nit en les onades del mar i mor després sense deixar rastre.

251

El silenci de la nit s’encén com una llàntia amb la llum de la via làctia.

252

Com un mar, la mort canta nit i dia la seva cançó sense fi, entorn de l’assolellada illa de la vida.
Imatge: Willy Pogány

10 de des. 2008

Drets Humans?

Avui, 10 de desembre del 2008, és el 60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat.

Simplement llegint l’article 1, un s’adona que sis dècades després de la declaració el panorama no és gaire encoratjador la veritat.

Us recomano passar per aquesta campanya de la Federació Catalana d’ONGs pels Drets Humans, on a part d’informar-vos del tema, podreu participar en la Cibermanifestació pels Drets Humans.

També us adjunto aquest vídeo del Human Rights Action Center, on es repassa la Declaració Universal mitjançant una pel·lícula d’animació (4:30 minuts).

9 de des. 2008

El Dhammapada

El Dhammapada (Los pequeños libros de la sabiduría, Jose J. de Olañeta, 2002) és una col·lecció de dites de Buda, i constitueix un dels texts fonamentals del cànon budista.


Es creu que les dites van ser recopilades durant el segle III a.C. al nord de l’Índia, i es van posar per escrit en la llengua pali (derivada del sànscrit) en el segle I a.C.

Com els altres llibres d’aquesta col·lecció que ja he comentat en aquest blog, aquest també és de tamany reduït i ideal per dur de viatge.

Segurament no és el millor llibre per introduir-se al budisme, però és un llibre molt interessant i fàcil de llegir si coneixeu els conceptes més bàsics d’aquesta religió, el seu missatge és comprensible per tothom.

Dhammapada vol dir literalment “el camí de la Llei”, on aquesta Llei fa referència a les ensenyances de Buda.

Us en deixo tres petits fragments, traduïts al català per mi mateix:

Tot el que som és el resultat del que hem pensat: es fonamenta en els nostres pensaments, està constituït pels nostres pensaments. Si un home parla o actua amb un pensament dolent, el dolor el segueix, com la roda segueix al peu del bou que tira del carro.

Tot el que som és el resultat del que hem pensat: es fonamenta en els nostres pensaments, està constituït pels nostres pensaments. Si un home parla o actua amb un pensament pur, la felicitat el segueix, com l’ombra que mai l’abandona.

[…]

De la mateixa manera que un constructor de fletxes redreça la seva fletxa, l’home savi redreça la seva ment agitada e inestable, que és difícil de guardar, difícil de retenir.

De la mateixa manera que un peix tret de la seva morada aquàtica i llançat a la seca terra, la nostra ment s’agita tota ella amb la fi d’escapar de Mâra, el temptador.

És bo dominar la ment, que és difícil de retenir, inconstant i es llança cap allà on li ve de gust; una ment dominada procura felicitat.

[…]

De la mateixa manera que l’abella recull el nèctar i marxa sense destruir la flor, ni el seu color ni el seu perfum, així ha de viure el savi a la terra.

Un savi no pot prestar atenció a les perversitats dels demés, ni als pecats que cometen per acció o omissió, sinó a les seves pròpies errades i negligències.

Com una bella flor, plena de color, però sense perfum, són les paraules bones però sense fruit del que no actua d’acord amb elles.

Però com una bella flor, plena de color i plena de ferfum, són les paraules bones i fructíferes del que actua d’acord amb elles.

4 de des. 2008

Les gotes fan un any

Vaig engegar aquest blog citant Blaise Pascal: "La darrera cosa que un sap és per on començar". Ho feia dins d’una entrada que vaig anomenar El perquè de le gotes. D’això avui fa justament un any.


El temps passa volant. Fa un any no hagués imaginat de cap manera que escriure un blog em permetria conèixer tanta gent, ni que em donaria tantes satisfaccions. En alguns moments, com quan estava treballant a l’Índia, escriure i mantenir-lo al dia no va resultar senzill, però crec que l’experiència va valer la pena.

Han estat en total dos-cents trenta-dos articles. Això dóna una mitja d’entre quatre i cinc entrades setmanals (o si volem una aproximació molt més exacta, cinc articles cada vuit dies).

Encara em sembla increïble que entre les persones subscrites al blog i les visites a la web, cada dia llegeixin el que escric (o com a mínim ho mirin) més de cent persones. És de bojos.

El blog pretenia i pretén ser divers en continguts, i de fet simplement vol reflexar per escrit els meus interessos i pensaments (escric sobre les coses que m’interessen, no sobre les que penso que poden interessar), però sóc conscient que el blog s’ha anat enfocant cap a temes d’activisme, cooperació o solidaritat. Seguiré apostant per la mateixa fòrmula, sense oblidar parlar de llibres, espiritualitat, ciència, pensaments, art, o de l’enyorada Índia clar.

Propòsits pel segon any: repescar la secció Persones Clau que està molt abandonada, i alguna novetat que ja anireu veient.

Hi ha moltes històries darrera un blog que no surten a la llum. Per exemple correus electrònics que rebem els autors, trobades amb altres bloggers, etc. Aprofitant aquest aniversari us n’explicaré dues. Són d’aquestes històries que et donen peu a somiar que les hores que dediques al blog potser valen la pena i tot.

La primera és la d’una noia que llegint el meu blog quan jo estava a l’Índia, va decidir apadrinar una nena d’aquell país, i em va donar les gràcies dient si no hagués trobat el teu blog no ho hagués fet”. Evidentment sóc jo qui li ha de donar les gràcies. Si el blog hagués servit només perquè una nena fos apadrinada, totes les hores que hi he dedicat estarien més que justificades.

La segona és d’una noia de només quinze anys que després de conèixer a través del blog els projectes de l’Índia on he col·laborat em va escriure preguntant-me quin tipus d’ajuda o donació podia fer tenint en compte que només disposava dels tres euros de paga que li donaven els seus pares cada setmana. Podeu imaginar que llegir un correu electrònic com aquest t’emociona i et conmou.

No vull acabar aquest apunt sense donar les gràcies a tots els que feu possible aquest espai. Als que llegiu, als que comenteu, als que hi sou des del principi, als que us heu afegit més tard, als esporàdics, als perduts, a la gent de la Girosfera que cada cop som més, als que esteu lluny, als que llegiu les traduccions automàtiques al castellà i l’anglès, i a tots i totes els que heu participat d’alguna manera.

Plouran més gotes.

2 de des. 2008

Reunió de Forkids

Dissabte passat vaig assistir a la reunió anual de Forkids a la Casa de Cultura de Sant Cugat. Era el primer cop que em reunia amb la gent de Forkids, ja que només coneixia la Maria, la presidenta, i tota la gent de la contrapart índia.


Va ser molt agradable conèixer alguns padrins de nens i nenes que vaig conèixer durant la meva estada a Bagepalli, també el retrobar-se amb la Mònica i en Jaume que havien vingut de visita amb en Rikki quan jo estava allà, o amb la Maria Creixell que va venir els últims dies de la meva estada per filmar els projectes.

També vaig conèixer en Jan i en Savé, companys d’en Rikki, dels que havia escoltat moltes històries. Els nanos de Bagepalli se’n recordaven molt bé d’ells.

La Maria va presentar l’estat dels projectes actuals, i va explicar que es construiran noves aules per completar el segon pis de l’escola PVS.

Després vam veure un vídeo que la Maria Creixell va filmar pocs dies després que jo marxés de Bagepalli. Molts bons records, tornar a veure la Latha i els nens i nenes de Pillagutta, un dels poblets beneficiaris.

Després, jo, la Maria C., i la Mònica vam explicar una mica les nostres experiències. Finalment vam acabar amb un pica-pica.

Va ser una tarda ben aprofitada.


1 de des. 2008

Vides Minades

El passat divendres vaig passar per la Casa de Cultura de Girona per veure l’exposició itinerant Vides Minades (Deu anys). Es tracta d’un projecte fotogràfic realitzat per Gervasio Sánchez des de 1995, amb el suport d’Intermón-Oxfam, Mans Unides i Metges Sense Fronteres. L’objectiu és sensibilitzar sobre el tema de la munició sense explotar, especialment sobre les mines terrestres.


Recomano als que estigueu a prop de Girona, de passar per l’exposició. Val la pena. Per cert també existeix el llibre Vidas minadas diez años después (Blume, 2007).

L’impacte humanitari de les mines és més profund i devastador que els efectes de qualsevol altra arma: no només tallen membres o vides, també impedeixen el lliure accés dels pagesos a les seves terres, de les dones als pous d’aigua o dels nens al col·legi. Com conseqüència, moltes terres es queden sense cultivar i famílies pobres veuen disminuïts els seus ingressos”.

“Cada any les mines antipersona provoquen 15.000 noves víctimes. Colòmbia, Cambotja, Afganistan, Angola, Bòsnia o Irak destaquen entre els 78 països afectats per aquesta dramàtica situació. Uns 300.000 supervivents pateixen algun tipus de mutilació”.

“El cost d’una mina terrestre no arriba als tres euros mentre que localitzar-la, desactivar-la i destruir-la supera els 750 euros. Una superfície equivalent a un camp de futbol, que se sembra de mines en una hora, obliga a tres mesos de treball si es vol garantir un desminat total. Amb l’actual ritme de finançament, la ONU calcula que es necessitaran més de 1.000 anys per desactivar els 167 milions de mines plantades en 78 països de tot el planeta”.

Fonts: Projecte Vides Minades, Intermón-Oxfam.


28 de nov. 2008

Un altre dia tràgic a l’Índia

A hores d’ara encara no se sap exactament ni què ha passat ni què està passant a Bombay. Moltes informacions són confuses i contradictòries.


Després de l’onada d’atemptats començada dimecres, aquesta matinada ja es parlava de 130 morts i més de 300 ferits. I sembla que encara queden alguns ostatges retinguts per alliberar.

Els llocs atacats eren molt turístics, i de fet jo n’havia visitat alguns els 2007, com l’Hotel Taj Mahal o el Leopold Cafè, locals emblemàtics del barri de Colaba. Que trist que passin coses així.

Sembla ser que un grup desconegut, Mujahidins del Deccan ha reivindicat els atemptats. De fet només fa sis setmanes un grup anomenat Mujahidins de l'Índia van matar vint persones a Nova Delhi. Altres informacions diuen que el grup és Lashkar-e-Taiba (Exèrcit dels Purs). Exèrcit dels Purs Cabrons deu ser.

M’alegra saber que els amics de Sonrisas de Bombay i els seus col·laboradors i beneficiats estan bé. Els seus projectes estan força allunyats de Colaba, en zones gens turístiques situades més cap al nord. Al seu blog han anat publicant la informació que els anava arribant, una feina gens fàcil per les constants contradiccions.

Els mitjans de comunicació espanyols i catalans per cert, sembla que només parlen del Taj Mahal, l’Oberoi, l’Esperanza Aguirre, i les delegacions del Parlament Europeu. Potser és normal, no ho sé, però què passa amb la informació sobre els atacs a la super concorreguda estació Chhatrapati Shivaji Terminus? I al Cama Hospital? I al Leopold Cafè? I a la resta de llocs (Girgaum Chowpatty, Vile Parle, Metro Adlabs)?


25 de nov. 2008

Una breu història de gairebé tot

Ja he enllestit Una breve historia de casi todo de Bill Bryson (RBA Bolsillo, 2006). M’ha durat més del que pretenia, però és el problema de llegir uns quants llibres en paral·lel.

El llibre, un best-seller internacional, fa força justícia al títol, i intenta explicar en clau divulgativa què ha passat des del Big Bang fins a la civilització (agosarat en Bryson eh...). Quan una obra de divulgació intenta ser tan generalista fa una mica de por, solen ser millors les obres de divulgació sobre un tema concret, però aquí està el mèrit de Bryson, que consegueix fer un llibre molt amè, amb el que aprens moltes coses i que et diverteixes llegint. Que més es pot demanar? Doncs una mica d’ironia anglesa, que també és un ingredient del llibre.

El llibre parla d’astronomia, física, química, geologia, biologia o paleontologia entre d’altres ciències, sempre fent que resultin comprensibles, i explicant moltes anècdotes dels grans científics que hi hagut al darrera de cada una d’elles.

Bryson curiosament no és un autor d’obres de divulgació científica, sinó que és un dels escriptors de viatges més famosos d’Anglaterra (amb molts llibres ja clàssics del gènere a les espatlles). Potser és precisament el seu perfil i la seva manera d’escriure, que han fet que aquesta obra hagi triomfat d’una manera tan sonada arreu on s’ha publicat.

No el posaria en el meu pòdium personal d’assajos de divulgació científica (penso en noms com Sagan, Penrose o Hawking) però és un llibre molt interessant, divertit i que recomano a tothom que tingui interés per la ciència.

Us deixo els dos primers paràgrafs, escrits sense cap dubte, per atrapar el lector.

Bienvenido. Y felicidades. Estoy encantado de que pudieses conseguirlo. Llegar hasta aquí no fue fácil. Lo sé. Y hasta sospecho que fue algo más difícil de lo que tú crees. En primer lugar, para que estés ahora aquí, tuvieron que agruparse de algún modo, de una forma compleja y extrañamente servicial, trillones de átomos errantes. Es una disposición tan especializada y tan particular que nunca se ha intentado antes y que sólo existirá esta vez. Durante los próximos muchos años –tenemos esa esperanza-, estas pequeñas partículas participarán sin queja en todos los miles de millones de habilidosas tareas cooperativas necesarias para mantenerte intacto y permitir que experimentes ese estado tan agradable, pero tan a menudo infravalorado, que se llama existencia.

Por qué se tomaron esta molestia los átomos es todo un enigma. Ser tú no es una experiencia gratificante a nivel atómico. Pese a toda su devota atención, tus átomos no se preocupan en realidad por ti, de hecho ni siquiera saben que estás ahí. Ni siquiera saben que ellos están ahí. Son, después de todo, partículas ciegas, que además no están vivas. (Resulta un tanto fascinante pensar que si tú mismo te fueses deshaciendo con unas pinzas, átomo por átomo, lo que producirías sería un montón de fino polvo atómico, nada del cual habría estado nunca vivo pero todo él habría sido en otro tiempo tú.) Sin embargo, por la razón que sea, durante el período de tu experiencia, tus átomos responderán a un único impulso riguroso: que tú sigas siendo tú.

24 de nov. 2008

Al peu del canó

Mirant les estadístiques del blog sé que sovint m’arriben visites de gent que busca informació de Vicenç Ferrer. És lògic perquè tinc uns quants posts que en parlen, tot i que el més complet que vaig escriure és aquest.

Fa uns dies la Blanca Romanyà, cooperant a la Fundació Vicenç Ferrer, va escriure al seu blog un article on explica com és la vida d’en Vicenç, a prop ja dels 90 anys però encara al peu del canó.

Us recomano llegir-lo.


20 de nov. 2008

Infàncies robades. Esclavatge al segle XXI

Avui, Dia Universal del Nen, milers de blogs donem suport a la campanya Pornografia Infantil NO.


Avui més que mai, diem NO a la pornografia infantil, i a tota classe d’explotació sexual infantil.

Per aquest motiu i seguint la campanya, avui els bloggers escriurem paraules com “angels", "lolitas", "boylover", "preteens", "girllover"… per omplir els buscadors d’Internet amb referències falses que molestin als pedòfils. No sé si conseguirem res de bo, però si més no conscienciar la comunitat blog.

Us deixo un fragment extret de Solidaridad.net (NEPAL: niñas prostitutas, MENOS QUE CERO”). Estant a l’Índia havia sentit històries de nenes raptades al Nepal i obligades a prostituir-se a Bombay. Dons aquí en teniu un testimoni. És veritable esclavatge al segle XXI:

[…] A los 12 años, un primo lejano de su madre, que llamaba “tío”, le ofreció un trabajo de empleada doméstica en Katmandú. El hombre pagó el equivalente a diez mil pesetas a los padres, en concepto de adelanto sobre el sueldo. Pero Zeena no tuvo tiempo de ver la capital porque el viaje en autocar con su “tío” no se detuvo allí, sino que siguió hasta la frontera de la India y luego a Bombay, donde el hombre le prometió que una hermana suya se encargaría de ella. Zeena no tenía más remedio que confiar en su pariente. “No había salido de mi aldea, no había visto nada, no sabía nada del mundo, cuenta la joven nepalí. Este hombre me entregó a una mujer, y desapareció. Yo preguntaba constantemente cuándo volvería hasta que, al cabo de tres dias, me dijeron que me había vendido y que se había ido”.

La madame que compró a Zeena le precisó que había pagado cuarenta mil rupias por ella (150.000 pesetas) y que tendría que trabajar mucho para devolver ese dinero antes de pensar en recobrar la libertad. Para la niña campesina fue el principio del horror.

A pesar de leyes y tratados para su abolición, la esclavitud sigue vigente a finales del siglo XX de forma aún más perversa. Todos los días, niños y niñas de Asia son vendidos y comprados como animales para que los adultos sientan el fugaz placer de un momento de relajación sexual […].

Per més informació recomano llegir l’article que ahir van publicar al blog de Sonrisas de Bombay, amb molta informació de prostitució infantil a la ciutat de Bombay.

19 de nov. 2008

Una pregunta eterna

Avui us deixo un fragment de Ocells perduts de Tagore. És tan bo, que adornar-lo amb més comentaris seria un pecat.


Pájaros perdidos de verano vienen a mi ventana, cantan,
y se van volando.
Y hojas amarillas de otoño, que no saben cantar,
aletean y caen en ella, en un suspiro.

Vagabundillos del universo, tropel de seres pequeñitos,
¡dejad la huella de vuestros pies en mis palabras!

Para quien lo sabe amar, el mundo se quita su careta de
infinito. Se hace tan pequeño como una canción, como un
beso de lo eterno.

Las lágrimas de la tierra le tienen siempre en flor
su sonrisa.

Si lloras por haber perdido el sol, las lágrimas no te dejarán
ver las estrellas.

-Mar, ¿qué estás hablando?
Una pregunta eterna.
-Tú, cielo, ¿qué respondes?
El eterno silencio.

¡Oye, corazón mío, los suspiros del mundo, que está
queriendo amarte!

El misterio de la vida es tan grande como la sombra en
la noche. La ilusión de la sabiduría es como la niebla del
amanecer.

No te dejes tu amor sobre el precipicio.

Me he sentado, esta mañana, en mi balcón, para ver el
mundo. Y él, caminante, se detiene un punto, me saluda y
se va.

Menudos pensamientos míos, ¡con qué rumor de hojas
suspiráis vuestra alegría en mi imaginación!

Tú no ves lo que eres, sino su sombra.

Si me está negado el amor, ¿por qué, entonces, amanece;
¿por qué susurra el viento del sur entre las hojas recién nacidas?
Si me está negado el amor, ¿por qué, entonces,
la medianoche entristece con nostálgico silencio a las estrellas?
"

Rabindranath Tagore, Ocells Perduts

18 de nov. 2008

Contra l'explotació sexual infantil

Avui he llegit al al blog de Sonrisas de Bombay que participaran al III Congrés Mundial d’enfrontament de l'explotació sexual de nenes, nens i adolescents, que es durà a terme entre el 25 i el 28 de novembre, a Rio de Janeiro (Brasil), i que reunirà més de tres mil persones dels cinc continents. Em sembla una bona notícia perquè des de Sonrisas de Bombay tenen molt per aportar. Recordem que el barri de Kamathipura a Bombay, és l’àrea d’explotació sexual infantil més gran d’Àsia.

Fa dies també que corre per Internet una campanya contra la pornografia infantil. La cibercampanya anima a tots els bloggers a escriure un post sobre el tema el dia 20 de novembre (Dia Universal del Nen) que contingui la frase “Pornografia infantil NO”. Quants més posts hi hagi amb aquestes paraules més "s’equivocaran" els buscadors d’Internet al donar els resultats dels que busquin pornografia infantil. Així que us animo a participar-hi.

15 de nov. 2008

Per què Krishna és blau?

Ahir vaig acabar el tercer volum d’històries clàssiques de la Índia il·lustrades que vaig comprar durant el meu últim viatge al subcontinent indi. Pertany a la col·leció Amar Chitra Katha que ja he comentat anteriorment (1,2).


Aquest volum correspon a les Aventures de Krishna, o potser hauria de dir Krixna que és com s’hauria d’escriure en català pel que he pogut veure. A mi però, ho sento, em fa mal al ulls.

Krishna és la vuitena encarnació (avatar) de Vishnú. És la divinitat més venerada a l'Índia i els seus múltiples aspectes estan narrats en llibres sagrats com el Rig Veda, el Mahabharata o el Bhagavad-Gita (contingut dintre el Mahabharata).


En el Bhagavad-Gita, Krishna és la representació de la Divinitat Suprema o Âtman, que baixa per il·luminar l'home i contribuir a la seva salvació. Per aquest motiu es representa Krishna exercint en favor d'Arjuna el paper de guia o conductor del seu carro en el camp de batalla; així com Arjuna és la representació de l'home.


Pel que fa a la seva història, Krishna va ser un heroi de l'Índia antiga, setè fill de Vasudeva i Devaki. El rei Kamsa (germà de la mare i tirà de la província) va aconseguir matar els sis primers fills de la seva germana, doncs se li havia anunciat que moriria a mans d'un nebot. En el setè fill, Krishna, es va encarnar Vishnú. Per evitar-ne la mort, va ser amagat a la regió de Vrindávan, on va passar la seva infantesa i adolescència enmig de pastors. En complir 16 anys d'edat, va anar a Mathur amb el pretext d'una contesa, on va matar a tots els gladiadors que el seu tirà oncle havia posat contra ell i després va matar-lo a cops. Així comencen les seves aventures.


Quan es representa Krishna sempre sol tenir uns elements que permeten reconèixer-lo: pell blavosa, roba groga o taronja, flauta, braçalets, i plumes de gall d’indi.


La tonalitat de la pell és blava perquè aquest color s’associa amb l’infinit o amb allò elevat (com el cel o el mar). El groc de la roba simbolitza la sorra, la terra. Per tant vol ser una realitat infinita amb vestidures finites.


La flauta representa el goig de la realització. La flauta és senzilla i buida però del seu interior brollen sons màgics, és a dir que l'harmonia espiritual prové de l'interior.


Els braçalets de plata que utilitza Krishna l’identifiquen amb el seu poble, ja que els pastors de bestiar de Vrindávan generalment usaven aquests ornaments en les seves tasques diàries.


La pluma de gall d’indi (animal nacional de l'Índia, no pas el tigre), segons la història la porta perquè un gall d’indi li va oferir com a present, i Krishna la duu sempre per recordar-nos que el que ens demana a nosaltres és quelcom molt senzill, quelcom que portem dins.


L’Hinduïsme és una religió tan complexa, contradictòria, detallista i preciosista que mai deixa de sorprende’m.


13 de nov. 2008

Reunions internacionals sobre la crisi financera

Pels que no coneixeu Ubuntu, es tracta d’un fòrum mundial de les xarxes de la societat civil. Tot i que potser coneixeu més el terme Ubuntu perquè també és el nom d’un sistema operatiu basat en Linux.

Recentment, des d’Ubuntu s’ha publicat un comunicat en resposta a les propostes de reunions internacionals sobre la crisi financera. Entre altres coses es pregunten per què no es conviden a la reunió els països més pobres, per què s'està menystenint la conferència de Doha, i s'hi planteja la necessària Reforma en profunditat de l'actual Sistema d'Organitzacions Internacionals.

Us recomano llegir-lo i si hi esteu d’acord, adherir-vos-hi.

Jo ho subscric tot, fil per randa, i ja he signat.

Per cert, que Ubuntu és una antiga paraula africana per designar humanitat - compartir, tenir en compte i estar en harmonia amb tota la creació. Com a ideal, promou la cooperació entre individus, cultures i nacions.