28 de des. 2007

Pensament nº5: Dins de nosaltres

El que queda darrera nostre i el que s'estén davant de nosaltres, són petiteses comparat amb el que existeix dins de nosaltres.

27 de des. 2007

Insòlit somni, insòlita veritat


Acabo de llegir “Insòlit somni, insòlita veritat. La meravellosa llegenda de l’intrèpid aeronauta Don Joaquín de la Cantolla y Rico”, de la Lolita Bosch (Empúries 2007).

És un llibre curt (al contrari que el títol) que es pot llegir d’una tirada. L’edició és fantàstica amb unes il·lustracions de l’Elisenda Estrems que lliguen esplèndidament amb el text.

El relat és molt original, explica la història de Don Joaquín de la Cantolla, un personatge real, obsessionat per volar en globus i per fer volar Mèxic.

És un llibre que recomano, perquè és entretingut, de lectura ràpida, i on l’autora et sorpren constantment amb el seu original tractament del text i per com juga amb les paraules. Tot i això, a mi m’han agradat més els altres dos llibres de la Lolita que he llegit: “Tres historias europeas” i “Qui vam ser”, dels quals destacaria sobretot el primer, que conté tres relats que em van encantar: “Pingüinos”, “Una: la historia de Piiter y Py” i “Elisa Kiseljak”.

Com a curiositat us diré que vaig conèixer a l’autora personalment ara fa dos anys, vam coincidir a Anantapur, on jo visitava els projectes de la Fundació Vicenç Ferrer aprofitant que treballava de voluntari a una regió propera, i ella estava de visita amb un grup de padrins catalans que havien vingut a l’Índia a conèixer els seus apadrinats. Tot i això, quan vaig comprar el “Tres historias europeas” no vaig pensar que fos d’ella (no sabia el seu cognom), però després al llegir que l’autora era d’Albons se’m va encendre la bombeta. Lolita, escriptora i d’Albons, moltes no n’hi deu haver. Evidentment va resultar ser ella. Casualitats de la vida.

24 de des. 2007

Saramago, el Nadal, i la Ciutat de l'Alegria


Ens aquests dies de consumisme desmesurat, no va malament recordar les paraules punyents de Saramago:
L’època nadalenca, caracteritzada pel consumisme i malbaratament als països rics, suposa ‘viure dins una bombolla que ens defensa del que passa fora’, on hi ha persones que neixen a l’Apocalipsis, viuen tota la vida en ell i no tenen cap esperança.
D’aquí unes poques hores tinc el dinar de Nadal, amb tot el que això implica: menjar fins a rebentar, regals, etc. Però hi ha una altra realitat fora d’aquesta bombolla cruel, i el món es divideix entre els que la coneixen i els que no. Ens els tres minuts que tardaré a escriure aquesta entrada, 30 nens menors de 5 anys moriran de fam. Ens els 30 segons que tu tardaràs a llegir-ho en moriran 5. No ho dic jo, ho diuen les estadístiques d’Unicef.

Crec que és a la pel·lícula La Ciutat de l’Alegria que diuen que davant d’aquesta realitat, les persones solen presentar una d’aquestes tres reaccions: girar la cara i fer veure que no passa res, fugir, o comprometre’s i actuar. Tu, com sempre, ets lliure de fer el que vulguis.

I ja que he començat amb Saramago, acabaré amb Saramago:
Els únics interessats en canviar el món són els pessimistes, perquè els optimistes estan encantats amb el que hi ha.
Bones festes!

21 de des. 2007

Cantant "Feliz Navidad" des de Shanti Bhavan

Us desitjo unes bones festes a tots els lectors/es del blog que per les estadístiques cada cop sou més. Merci a tots els que us heu subscrit.

Al vídeo podeu veure els nens de Shanti Bhavan (el col·legi on vaig treballar de voluntari fa dos anys) cantant "Feliz Navidad". No se m'acudeix millor manera de desitjar-vos un Bon Nadal.

20 de des. 2007

Pensament nº4: sobre la consciència

Porque sin el mundo afuera nada habría en mi conciencia
pero sin mi espejo adentro el mundo no existiría;
porque con mi cuerpo vivo intermediando muros,
espejos, lagos, insomnios de la conciencia del mundo.


Roberto Monzón

18 de des. 2007

La trama de la vida


Acabo de llegir “La trama de la vida. Una nueva perspectiva de los sistemas vivos” de Fritjof Capra (Anagrama, 1998), i no m’he pogut esperar a comentar-lo.

Sempre tinc llistes de llibres que vull llegir, i aquest figurava en una des de ja fa uns quants anys. Finalment l’he llegit, i val a dir que ha valgut la pena.

Durant l’últim quart del segle XX ha anat sorgint un nou llenguatge científic sota diverses denominacions: teoria dels sistemes dinàmics, teoria de la complexitat, teoria del caos, dinàmica no linial, o dinàmica de xarxes entre d’altres. Aquestes disciplines treballen amb alguns conceptes clau com atractors caòtics, fractals, estructures dissipatives, autoorganització, emergència, xarxes autopoièsiques, etc. Capra fa un repàs a totes aquestes noves teories intentant donar d’alguna manera una resposta a la famosa pregunta “Què és la vida?” com ja va fer Erwin Schrödinger en el seu famós llibre homònim a la pregunta. El que intenta Capra doncs, és fer una síntesi completa que integri aquest nous descobriments (ara ja no tant nous, el llibre té 10 anys, tot i que segueix totalment vigent) dins d’un mateix context: una teoria emergent dels sistemes vius capaç d'oferir una visió unificada de la ment, la matèria i la vida... (casi res, no?).

Llegeixo sovint divulgació científica de tota mena, però aquest és un llibre especial, una obra de divulgació extraordinàriament important que orienta les fronteres actuals de les ciències de la vida. Segurament entraria dintre del meu podi personal de llibres de divulgació científica moderns juntament amb la impressionant obra “La nova ment del emperador” de Penrose i el famosíssim llibre “Breu història del temps” de Hawking.

A més ell llibre ara és de plena actualitat per les seves reflexions sobre ecologia profunda, la Teoria Gaia, i els principis de la interdependència ecològica, temes recorrents avui en dia pel problema del canvi climàtic.

Molt recomanable per tots els que disfruteu llegint ciència, en especial pels interessats en les ciències de la vida, tot i que el llibre toca temes molt diversos, des de matemàtiques fins a filosofia passant per cibernètica i intel·ligència artificial.

El llibre comença molt encertadament amb els versos de Ted Perry inspirats en el cap indígena Seattle:

Això sabem
Tot està connectat
com la sang
que uneix una família
El que li passa a la Terra
passa als fills i filles de la Terra
L'home no va teixir la trama de la vida
és una mera heura d'aquesta
el que faci a la trama
s'ho fa a si mateix.

Pensament nº3: construint el teu destí

Swami Sivananda va dir:

Una persona sembra un pensament i recull una acció,
sembra una acció i recull un hàbit,
sembra un hàbit i recull un caràcter,
sembra un caràcter i recull un destí.

Així que vigileu el que penseu ;)

15 de des. 2007

El projecte couchsurfing


Estic enamorat del projecte couchsurfing des de que em vaig donar d'alta a la seva comunitat online. El terme “couchsurfing” ve literalment de “surfejar un sofà”. Es tracta d’una comunitat online de viatgers d’abast mundial que et permet trobar allotjament gratuït (“surferjar el sofà” d’algú) per tot el món. El concepte però va més enllà d’una xarxa per buscar allotjament gratuït, la idea és promoure l’intercanvi cultural obrint les nostres cases, de manera que quan viatgis a algun lloc puguis descobrir com és la vida allà de la mà d’alguna persona local. Es tracta de crear connexions profundes que creuin oceans, continents i cultures.

De cap manera estàs obligat a acceptar tothom a casa teva, tu sempre pots triar, i de fet, si vols no cal ni que ofereixis allotjament, pots per exemple oferir-te per donar una volta o fer un cafè amb la gent que vingui a la teva ciutat, però la decisió final sempre és teva.

Actualment hi ha 384.787 couchsurfers repartits per tot el món, i només a Espanya ja n’hi han 7.573. Donar-se d’alta és molt senzill, només cal anar la pàgina de couchsurfing i fer el registre. A mi em podeu trobar buscant l’usuari Eduard. El passat octubre vaig tenir la meva primera experiència com a couchsurfer fora de Girona, va ser a Kochi, al sud de l’Índia on la Monolita i la seva família ens van allotjar a mi i al meu cosí Albert.


El projecte va nèixer d’una manera molt curiosa. El fundador, Casey Fenton, havia conseguit un bitllet barat per anar a Islàndia, però no tenia allotjament ni tampoc ganes d’anar a un hotel a fer de “sr turista”. Així que va enviar un email massiu a 1.500 estudiants de Reikjavik demanant si es podia quedar a dormir a algun sofà. La cosa li va sortir molt bé, diferents grups d’amics li van ensenyar el “seu” Reikjavik, i va acabar passant uns dies molt divertits a Islàndia. Des de llavors va decidir que mai més es tancaria a un hotel mentres viatgés, i va seguir surfejant exòtics sofàs i fent intercanvi cultural. Així va nèixer el couchsurfing.

Borges, sempre Borges...

SOY

Soy el que sabe que no es menos vano
que el vano observador que en el espejo
de silencio y cristal sigue el reflejo
o el cuerpo (da lo mismo) del hermano.

Soy, tácitos amigos, el que sabe
que no hay otra venganza que el olvido
ni otro perdón. Un dios ha concedido
al odio humano esta curiosa llave.

Soy el que pese a tan ilustres modos
de errar, no ha descifrado el laberinto
singular y plural, arduo y distinto,

del tiempo, que es de uno y es de todos.
Soy el que es nadie, el que no fue una espada
en la guerra. Soy eco, olvido, nada.

Jorge Luis Borges

13 de des. 2007

Pensament nº2: Vivim a la prehistòria

Acabo de llegir un article d'Alfons Cornella publicat a Infonomia que m'ha semblat molt interessant. Es titula "Eco es ego: salgamos ya de la prehistoria". Us n'adjunto un fragment que m'ha cridat l'atenció:


"Tasaka nos dice en su texto que quizás la verdad es que hoy estamos «en la prehistoria». Nuestro ego colectivo nos hace creer periódicamente que el momento que vivimos es el más avanzado posible. Y miramos el pasado como una ridícula muestra del atraso de nuestros antecesores. Pero un mundo lleno de conflictos, guerras, pobreza, miseria (moral, intelectual, económica) y de desigualdades, no es el último mundo que un cerebro capaz como el humano puede crear. Si pusiéramos toda la capacidad humana en funcionamiento, si realmente conectáramos en red las mejores mentes, en proyectos colectivos, el resultado sería seguramente espectacular. Dice el paleontólogo Eudald Carbonell que el futuro deberá ser una «edad del pensamiento», o simplemente no será. Y que no deberíamos hablar de desarrollo sostenible (un oxímoron, quizás: no hemos sabido inventar tal cosa aún), sino de evolución responsable, porque ahora conocemos el mecanismo de la evolución, sabemos cuánto nos jugamos, y podemos saber qué pasos tomar para que la evolución que viene sea la que nos conviene, como especie, y también la que conviene al planeta. O sea, podemos finalmente actuar sobre nuestra evolución. Ésa sería, opino yo, la cumbre de la prehistoria y el inicio de la historia. Tasaka opina, en este sentido, que éste es el momento de trabajar por «abrir» la historia, por hacerla un proyecto colectivo".
Tasaka, Hiroshi (2007). To the summit: Why should you embrace an ideal in your heart. Kumon Publishing.


12 de des. 2007

Pensament nº1: el pescador i el geni

Amb aquesta entrada inicio una sèrie on de tant en tant escriuré petits textos, frases, contes, poemes.. que he anat trobant en les meves lectures.

Començo amb un petit conte de la tradició sufí:

El geni alliberat de la seva làmpada li va dir al pescador:
- Demana'm tres desitjos i jo te'ls concediré. Quin és el teu primer desig?
Després de meditar-ho una estona, el pescador va dir -. M'agradaria que em fessis tant intel·ligent com per fer una elecció perfecta dels altres dos desitjos.
- Concedit -va dir el geni-. I, ara quins són els teus altres dos desitjos?
El pescador va meditar de nou durant un moment, i va contestar:
- Gràcies. No tinc més desitjos.

9 de des. 2007

Una lectura per aquest Nadal: Sonrisas de Bombay


Us recomano una lectura per aquest Nadal.

L’octubre passat vaig tornar a l’Índia, aquest cop de viatge, i una de les parades que vaig fer va ser a Vasai, al nord de Bombay, per visitar Sonrisas de Bombay. Es tracta d’una ONG fundada pel periodista català Jaume Sanllorente, que està dedicada a la cura i educació de nens orfes i famílies pobres de la ciutat de Bombay. Pel poc temps que porta en marxa, els seus projectes són realment impressionants, estic segur que se’n sentirà a parlar molt els propers anys.

Jaume Sanllorente acaba de publicar un llibre que porta per nom “Sonrisas de Bombay. El viaje que cambió mi destino” (Plataforma Editorial). En el llibre l’autor relata el seu viatge a l’Índia i com va nèixer Sonrisas de Bombay.

En paraules de l’editorial:

En Sonrisas de Bombay. El viaje que cambió mi destino Jaume nos descubre, a través de su cuidado relato y su visión amorosa, las realidades de un país de grandes contrastes y nos desvela el secreto para ser más felices buscando la dicha de los demás. Una historia de soledades, rescates, peligros, injusticias, amenazas de muerte y superaciones, que nos proporciona un ejemplo para seguir adelante a pesar de las adversidades. Una lección de amor sabio, entrega, sacrificio y esperanza que nos invita a recorrer el camino hacia un mundo mejor.

Jaume Sanllorente ha cedit els drets d’autor a favor de l’ONG, i a part l’editorial també destinarà un 4% addicional per a l’ONG. Així que a part de llegir un llibre interessant, podeu col·laborar amb un projecte que realment val la pena.

El proper dimecres 12 de desembre hi ha la presentació del llibre a Barcelona, a la Casa Àsia, Avda. Diagonal 373 a les 19:30, amb la presència de’n Jaume. Si algú s’anima a anar-hi demanen confirmació: sguillen@sonrisasdebombay.org.

Que vagi de gust!

Banksy: activisme, art o negoci?

Banksy és el sobrenom d’un popular artista de graffiti de Bristol, Regne Unit. Les seves obres estan repartides per tot el món, però especialment a Londres. Avui en dia està considerat un dels màxims exponents en art al carrer. La seva identitat real és desconeguda, i les seves obres intenten promoure visions diferents a les dels grans mitjans de comunicació.

Molts el consideren un activista, però la realitat és que actualment les seves obres es venen per preus desorbitants en galeries i subhastes, fet que ha provocat bastantes crítiques per l’irònic ús que fa l’artista d’imatges anticapitalistes i de protesta mentres s’embutxaca grans quantitats de diners.

Deixant de banda si és activisme o negoci, les seves obres sempre inviten a una reflexió, i a mi personalment m’encanten. Us n’adjunto algunes fotografies, la que més m’agrada és la de la nena amb els globus al mur de Cisjordània.

6 de des. 2007

Un Nadal més solidari

No és cap notícia que el Nadal és l’època més consumista de l’any. Per exemple, i simplement com a data us diré que les capitals espanyoles es gasten 6 milions d’euros en l’enllumenat de Nadal.

Doncs bé, com cada desembre moltes ONGs ofereixen postals per felicitar el nadal, i calendaris i agendes que a part de la seva funció intrínseca, també pretenen sensibilitzar respecte a injustícies socials o sobre problemes de països del sud. És una manera de participar del Nadal i alhora col·laborar amb una bona causa.

A Canalsolidari.org han fet un recull de diferents propostes, us recomano donar-hi un cop d’ull. També hi trobareu regals responsables, llibres i música, o fins i tot viatges solidaris pel Nadal.

Jo per simpaties personals us recomano les següents propostes:

Postals de la Fundació Vicenç Ferrer. Qualsevol elogi a aquesta organització és queda curt, he tingut la sort de poder visitar els seus projectes a l’Índia sobre el terreny i de conèixer personalment en Vicenç, i només en puc dir coses positives, l’ONG més professional que he conegut.

Concurs de postals de Nadal digitals. La Fundació Iwith fa servir les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TICs) com a eina de solidaritat i millora de la societat. Ja fa uns quants Nadals que organitzen aquest concurs de postals digitals, us recomano fer-hi un cop d’ull.

Calendari solidari de l’Hernan Zin. L’ONG Mundo Cooperante presenta el seu calendari 2008, centrat en l’efecte que tindrà el canvi climàtic sobre la infància a alguns llocs del planeta. Els continguts del calendari són obra del periodista Hernán Zin, del qual us recomano molt i molt llegir el seu blog, o potser si us animeu algun dels seus llibres (Diario de un voluntario en Calcuta, Helado y patatas fritas, La libertad del compromiso, Llueve sobre Gaza). Això és periodisme de veritat, em trec el barret.

4 de des. 2007

El perquè de les gotes

"La darrera cosa que un sap és per on començar", vet aquí una afirmació del tot encertada del famós filòsof, científic i escriptor Blaise Pascal.

Resulta evident que tot blog ha de tenir una primera entrada, i aquesta no té perquè ser transcendental ni marcar el decurs de la resta del blog. Tot i així, m’agradaria que aquesta primera entrada tingués un propòsit especial, i després de rumiar una estona no se m’acudeix un inici millor que el d’explicar el perquè del títol d’aquest blog: "com gotes a l’oceà".

Fa dos anys vaig estar treballant de voluntari a una ONG del sud de l’Índia. Mentre preparava el viatge entrava sovint a una web que es diu Indiga.org, on al seu fòrum hi sol parlar gent interessada en anar a l’Índia, tant voluntaris com viatgers. A la seva pàgina de benvinguda sempre et rep una frase cèlebre, i un d’aquests cops que vaig entrar-hi vaig poder llegir:
“Sé que són només unes gotes d’aigua, però si no hi fossin, l’oceà les trobaria a faltar” Teresa de Calcuta.

Actualització del 22/07/09:
[Sembla ser que era una expressió que la Mare Teresa feia servir sovint, però al menys hi ha un cop en que ha quedat registrat el moment concret en que la va pronunciar. Resulta que Dominique Lapierre (autor de la Ciutat de l’Alegria, ambientada precisament a Calcuta) un dia s’excusava de que la seva contribució fos petita, “com una gota a l’oceà” va dir. I la Mare Teresa va contestar ràpidament: “Si aquesta gota faltés, l’oceà la trobaria a faltar”]

Aquesta frase no sé perquè però em va quedar gravada, i reiteradament ha tornat al meu pensament durant aquests dos últims anys. Quan Teresa de Calcuta l'aplicava referint-se al treball de la seva congregació, és perquè ella era plenament conscient de que les tasques que estaven fent eren només com unes gotes d'aigua al mig de l’oceà, de que no canviarien el món, ni tant sols l’Índia, ni tant sols Calcuta, però això no li va servir d’excusa per abandonar, i la seva vida va servir per alleugerir el sofriment de milers de persones.

Després de treballar tres mesos a l’Índia i d’haver-hi tornat recentment de viatge, crec que entenc bastant bé el significat de les seves paraules. Vivim en un món ple d’injustícies i amb unes bretxes socials cada cop més grans, això és un fet, i sovint tenim la sensació de que les nostres accions personals no són suficients per canviar alló que desitjaríem, solem creure que nosaltres com a individus no podem provocar canvis significatius en els temes importants, creiem que les nostres accions només serien com gotes a l’oceà, creiem que això és cosa dels polítics, dels dirigents internacionals, de les grans empreses i les grans organitzacions.

Però aquesta percepció en realitat és errònia, tots i totes ens podem comprometre d’alguna manera en determinades causes i passar a fer accions responsables que provoquin canvis significatius a nivell local i perquè no, també a nivell global. Tots i totes podem sortir d’aquesta falsa comoditat en la que vivim immersos, tant és l’edat que tinguem, el nostre país d’orígen o l’educació que hem rebut, tots podem comprometre’ns a fer accions que tinguin un impacte final i que esdevinguin una diferència en la vida dels altres. De fet, tots els grans canvis de la Història, tant els bons com els dolents, sempre han començat amb petites transformacions d’un grup de persones suficientment conscienciat i motivat, o fins i tot a partir d’una sola persona.

El juliol passat vaig tornar a pensar en la frase de Teresa de Calcuta. Va ser llegint un article de Fernando Trías de Bes publicat a El País. És titulava "Una gota en el Océano", cito textualment:

"Que actuar conforme a cómo queremos que sea el mundo tiene un valor fundamental. Nunca hay que desesperarse ante la magnitud de la globalización. El individuo, aunque no lo parezca, tiene un poder fenomenal. Porque, como dicta la teoría del caos, un batir de alas de mariposa puede ser la causa del primer desequilibrio entre dos partículas de aire que acaba generando en la otra punta del planeta, semanas después, un huracán. Jamás debemos sentirnos pequeños por vivir en un mundo grande. Como neurona integrante del gran cerebro social, tenemos una gran responsabilidad. Jamás podemos olvidar ni minimizar la infinita importancia que tiene ser personas, ser gotas del océano".
Aquesta doncs, és la història del títol del meu blog, i bé, després d’una excessivament llarga primera entrada, només puc dir que sóc plenament conscient de que les opinions, pensaments e idees que bolcaré en aquest blog només seran com diminutes gotes d’aigua a l’oceà de la blogosfera, però ja sabeu, si no hi fossin, potser l’oceà les trobaria a faltar.