4 de des. 2007

El perquè de les gotes

"La darrera cosa que un sap és per on començar", vet aquí una afirmació del tot encertada del famós filòsof, científic i escriptor Blaise Pascal.

Resulta evident que tot blog ha de tenir una primera entrada, i aquesta no té perquè ser transcendental ni marcar el decurs de la resta del blog. Tot i així, m’agradaria que aquesta primera entrada tingués un propòsit especial, i després de rumiar una estona no se m’acudeix un inici millor que el d’explicar el perquè del títol d’aquest blog: "com gotes a l’oceà".

Fa dos anys vaig estar treballant de voluntari a una ONG del sud de l’Índia. Mentre preparava el viatge entrava sovint a una web que es diu Indiga.org, on al seu fòrum hi sol parlar gent interessada en anar a l’Índia, tant voluntaris com viatgers. A la seva pàgina de benvinguda sempre et rep una frase cèlebre, i un d’aquests cops que vaig entrar-hi vaig poder llegir:
“Sé que són només unes gotes d’aigua, però si no hi fossin, l’oceà les trobaria a faltar” Teresa de Calcuta.

Actualització del 22/07/09:
[Sembla ser que era una expressió que la Mare Teresa feia servir sovint, però al menys hi ha un cop en que ha quedat registrat el moment concret en que la va pronunciar. Resulta que Dominique Lapierre (autor de la Ciutat de l’Alegria, ambientada precisament a Calcuta) un dia s’excusava de que la seva contribució fos petita, “com una gota a l’oceà” va dir. I la Mare Teresa va contestar ràpidament: “Si aquesta gota faltés, l’oceà la trobaria a faltar”]

Aquesta frase no sé perquè però em va quedar gravada, i reiteradament ha tornat al meu pensament durant aquests dos últims anys. Quan Teresa de Calcuta l'aplicava referint-se al treball de la seva congregació, és perquè ella era plenament conscient de que les tasques que estaven fent eren només com unes gotes d'aigua al mig de l’oceà, de que no canviarien el món, ni tant sols l’Índia, ni tant sols Calcuta, però això no li va servir d’excusa per abandonar, i la seva vida va servir per alleugerir el sofriment de milers de persones.

Després de treballar tres mesos a l’Índia i d’haver-hi tornat recentment de viatge, crec que entenc bastant bé el significat de les seves paraules. Vivim en un món ple d’injustícies i amb unes bretxes socials cada cop més grans, això és un fet, i sovint tenim la sensació de que les nostres accions personals no són suficients per canviar alló que desitjaríem, solem creure que nosaltres com a individus no podem provocar canvis significatius en els temes importants, creiem que les nostres accions només serien com gotes a l’oceà, creiem que això és cosa dels polítics, dels dirigents internacionals, de les grans empreses i les grans organitzacions.

Però aquesta percepció en realitat és errònia, tots i totes ens podem comprometre d’alguna manera en determinades causes i passar a fer accions responsables que provoquin canvis significatius a nivell local i perquè no, també a nivell global. Tots i totes podem sortir d’aquesta falsa comoditat en la que vivim immersos, tant és l’edat que tinguem, el nostre país d’orígen o l’educació que hem rebut, tots podem comprometre’ns a fer accions que tinguin un impacte final i que esdevinguin una diferència en la vida dels altres. De fet, tots els grans canvis de la Història, tant els bons com els dolents, sempre han començat amb petites transformacions d’un grup de persones suficientment conscienciat i motivat, o fins i tot a partir d’una sola persona.

El juliol passat vaig tornar a pensar en la frase de Teresa de Calcuta. Va ser llegint un article de Fernando Trías de Bes publicat a El País. És titulava "Una gota en el Océano", cito textualment:

"Que actuar conforme a cómo queremos que sea el mundo tiene un valor fundamental. Nunca hay que desesperarse ante la magnitud de la globalización. El individuo, aunque no lo parezca, tiene un poder fenomenal. Porque, como dicta la teoría del caos, un batir de alas de mariposa puede ser la causa del primer desequilibrio entre dos partículas de aire que acaba generando en la otra punta del planeta, semanas después, un huracán. Jamás debemos sentirnos pequeños por vivir en un mundo grande. Como neurona integrante del gran cerebro social, tenemos una gran responsabilidad. Jamás podemos olvidar ni minimizar la infinita importancia que tiene ser personas, ser gotas del océano".
Aquesta doncs, és la història del títol del meu blog, i bé, després d’una excessivament llarga primera entrada, només puc dir que sóc plenament conscient de que les opinions, pensaments e idees que bolcaré en aquest blog només seran com diminutes gotes d’aigua a l’oceà de la blogosfera, però ja sabeu, si no hi fossin, potser l’oceà les trobaria a faltar.

7 comentaris:

Estela ha dit...

Hola! Interessant primera entrada,
M'apunto el bloc!

Edu ha dit...

Gràcies Estela :)

Anònim ha dit...

Felicitats pel blog!
A veure si l'actualitzes sovint.

JordiP

Ismael Peña-López ha dit...

ei!! benvingut a la blogosfera! aquest oceà ja et trobava a faltar :)

Edu ha dit...

Ei gràcies Ismael :)
Bones festes!

marta ha dit...

Enhorabona!!!...de casualitat he arribat al teu blog...i m'encanta...

si tothom posses una gota d'aigua com la teva, moltes coses canviarien...

una salutació

cosMUNologia ha dit...

Hola Edu,
la curiositat (la que va matar el gat) m'ha pogut i he hagut d'entrar al teu blog.

He de dir que m'ha sorprès molt gratament. Molt d'acord amb el tema de les gotes d'aigua a l'oceà ... podria extendre'm llargament però no és el meu blog sinó el teu, així que en parlem un dia en persona, davant una cervesseta ;O)

Felicitats pel blog! Encara no sé com es fa per subscriure's però ja ho esbrinaré. Et linko a cosMUNologia, que a diferència del teu blog, és mot menys intel.lectual, molt més basat en les meves vivències personal cotidianes, i quan viatjo, en les històries i les gents que m'acompanyen per dies, per hores, per minuts en el camí i amb les que, més o menys, comparteixo i aprenc coses.

Ostres que ja m'allargo-

un petó
Mun